diumenge, 21 de febrer de 2016

EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,1-9

1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Sant Benet dóna al treball un paper rellevant, ja que amb la pregària i la lectura divina conformen la vida del monjo. La motivació del treball per sant Benet és triple: guanyar-se la vida, compartir els guanys amb aquells qui més ho necessiten i l’ascesi. Avui hi podríem afegir —d’acord amb l’abadessa Montserrat Viñas— un quart element que seria el desenvolupament de la creativitat i la realització personal. Podem fer treballs que ens motivin, d’altres que no ens complaguin amb excés, però el que sempre hauríem d’aportar-hi és el goig del servei. Com ens cal viure aquesta cultura del treball en un entorn com el nostre, en un temps com el nostre, és el que ens hem de plantejar. Històricament —ho hem sentit llegir els darrers mesos al refetor— el nostre monestir va disposar de moltes propietats, dominis i recursos per poder tirar endavant una casa d’aquest embalum, cosa que mai no ha estat fàcil. El que havia de ser un cenobi cistercenc tipus, és a dir, per a una vintena de monjos, aviat es convertí per la protecció reial en un dels conjunts monàstics més grans d’Europa i avui és encara el més gran habitat. Això significa servituds i renúncies però també certs privilegis i comoditats que hem de saber viure amb esperit monàstic. Certament amb el turisme tenim la vida solucionada, millor dit, tenim el llit i el plat a taula quasi bé garantits; aleshores, per què ens cal res més? «Mengem i beguem, que demà morirem» (Is 22,13). Doncs sí, ens cal quelcom més; primer que tot perquè confiar en un monocultiu no és mai massa segur i sobretot perquè perdre la consciència del treball, de guanyar-se les coses que un ha de menester, sempre és perillós, sobretot per a un cristià i molt més encara per a un monjo. No vivim en la precarietat però això pot ni ser etern ni ser enterament bo.

Tots som responsables de l’economia de la comunitat, el nostre treball, sigui quin sigui, ha de ser seriós, ben fet i sempre responsable. Cal que parteixi de l’autoacceptació, ja que qualsevol tasca ha de tenir la prèvia acceptació d’un mateix, dels nostres límits i febleses, i de la realitat, límits i febleses dels altres. El treball ha de ser també respectuós, el respecte a la tasca dels altres és fonamental, no interferir-hi ni practicar la crítica constant com si sols nosaltres fóssim capaços de fer-ho tot i tot ben fet. Escriu l’abat Cassià que en els monestirs en què predominen les tasques culturals es corre el risc de menysprear els qui fan tasques manuals i a l’inversa, on predominen les tasques manuals de menysprear els qui en fan d’intel•lectuals. Sant Benet ens alerta contra aquell qui si s’envaneix per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir i ens aconsella que amb tota humilitat exercim els nostres oficis (RB 57) i respectem els dels altres. Per sant Benet el respecte ha de tenir sempre present la feblesa d’uns i altres i per això tot s’ha de fer amb moderació.

Vivim la nostra vocació monàstica en un entorn concret, en un marc realment privilegiat que ens han llegat les generacions anteriors. Tot i això aquest fet comporta servituds i sovint la temptació de pensar que sense un espai tan solemne la vida monàstica seria més fàcil i més autèntica i és aleshores que ens sentim temptats pel folklorisme monàstic. «Els vostres servents estimen aquestes pedres, els fa llàstima aquesta pols» cantem amb el salm 102. El nostre primer lloc de treball, la nostra primera ocupació és el manteniment d’aquesta casa que hem d’estimar i de la qual hem de tenir cura. Ens ha estat llegada pels monjos que ens han precedit, ells la construïren, la restauraren després de l’abandó i és el principal actiu que tenim. Per tant no sols hem d’estimar aquestes pedres sinó que també ens ha de fer llàstima aquesta pols, la pols que s’hi posa i hem d’escombrar i qui diu la pols diu una paper que cau a terra, una porta oberta que no ho ha d’estar o un llum encès fora d’hora.

Un altre treball o activitat és el que ens ocupa i alhora ens estalvia despeses externes, com ara la bugaderia, que no suposa un ingrés directe però si un gran estalvi indirecte i altres activitats que també ens aporten o bé productes de l’hort o bols pel refetor o ens evita despeses com l’enquadernació que feta a casa no cal fer a fora o gestionant el web que suposaria una despesa elevada; a més dels treballs interns a la cuina, la biblioteca, la sagristia, la porteria, etc. Cal valorar sempre la seva importància tot i que la rendibilitat d’algunes no sigui massa alta. Les nostres activitats no poden ser indefinidament generadores de despeses, a la inversió cal que succeeixi un moment o altre el rendiment real; una tasca que no genera beneficis o evita despeses, per minses que siguin, no és un treball sinó una afició. Sant Benet ens alerta també contra l’ociositat, que com diu és enemiga de l’ànima; ens hem d’ocupar a hores determinades en el treball, i no anar cercant altres activitats, sovint de discutible efectivitat, defugint de fer el que ens toca fer quan toca fer-ho i gravant encara més la butxaca de la comunitat, que és la de tots. També en la formació aprofitem els rics recursos dels membres de la comunitat sempre que es pugui i els qui els puguin oferir que ho facin amb generositat. I com ens diu sant Benet, el que cadascú cregui que ha de fer, que ho proposi sempre al seu abat, i ho faci amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; «perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat» (cf. RB 49), diu la Regla que professem.

La cultura del treball ha de ser present en la vida del monjo, hem de ser conscients que cal treballar per viure, malgrat fins i tot que no ens calgui ara per ara, però en el futur mai no se sap què pot passar i hem de tenir-ho present. Cal plantejar-nos seriosament el futur en aquest aspecte, sense presses però amb la mirada posada a recuperar la cultura del treball ben fet, que no gravi la vida de la comunitat i enriqueixi la nostra vida. Pensar què podem fer per participar de manera real en el món del treball, un treball seriós i competent que no pot ser pres, com diu l’abat Cassià, com un mer mitjà ascètic d’ocupació del temps o d’entreteniment personal. Sense un treball seriós, pilar de la vida monàstica amb la pregària i la lectura, la vida del monjo s’evapora en un misticisme desarrelat, perd el seu sentit real i es torna acomodatícia amb el risc d’acabar essent decadent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada