L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 tanmateix, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem tots a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva pregària i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Sant Benet ens diu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal (RB 49,1). La Quaresma és primer que tot camí vers el centre del misteri de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Crist; és acompanyar Jesús i els deixebles en la pujada definitiva a Jerusalem a l’encontre amb el Pare, un cop arribada l’hora de Jesús, en terminologia de Joan. També tota la vida del monjo, com la de tot cristià, és camí vers l’encontre amb el Pare, la nostra particular i personal participació en la Pasqua de Jesús, que els monjos preparem en comunitat, un llarg camí de conversió que dura tota la vida. Sempre l’hauríem de preparar amb intensitat, amb rigor, amb atenció vigilant, i sant Benet ens presenta la Quaresma com un moment de gràcia especial, per revisar i recuperar el sentit de la nostra vida. Si durant l’any perdem el nord, perdem en intensitat, almenys en aquest temps de gràcia tenim l’oportunitat d’adonar-nos-en i d’esmenar el rumb i augmentar la intensitat de la nostra vida interior. La font energètica que l’alimenta i li dóna força i vigor és la lectio divina. La Paraula ocupa un lloc central en el nostre camí. No és tracta d’un simple passatemps, ni d’una ocupació intel·lectual sinó d’una fidelitat amorosa. Si aquest paper central es perd, si no dediquem a l’encontre amb la Paraula el temps que cal i quan cal, la nostra vida pateix, es descentra, perd intensitat, es devalua i es desvirtua, tal és la importància que la lectio divina té en el nostre dia a dia de monjos, és la saba que ha d’alimentar-nos, i si aquesta no flueix quelcom d’important falla, la nostra vocació corre el risc d’assecar-se. Les temptacions de dedicar aquest temps a altres coses són tan nombroses que mantenir-se fidel és una lluita. Ens hi pot ajudar la fidelitat a l’horari, una distribució de la nostra jornada que és fruit de l’experiència de tots aquells que ens han precedit en la vida monàstica i que permet un equilibri entre pregària, treball i lectio personal. Vull recordar un cop més que l’horari que marca la nostra jornada té un sentit: un temps per a la pregària, un altre per al treball, un altre per al descans, un altre per la neteja; respectem-lo i deixem-lo respectar, no destorbem els altres amb coses que sols són urgents en el nostre interès particular; hi ha un temps per a cada cosa i aquesta distribució ens ajuda a viure la nostra vocació. Mai no ens hem de deixar envair per la idea que estem perdent el temps quan llegim la Paraula, mai hem de deixar-nos seduir per la idea que altres activitats, en aquets moments que hem de dedicar a la lectio, poden ser més necessàries. En la lectio, Déu ens parla, està present en la Paraula, s’adreça a cadascun i vol aquests espais d’intimitat amb nosaltres. Si ens hi donem de debò, rebrem també la força, ja que, com diu l’abat Cassià, la lectura divina és una vivència global de proximitat de Déu que ens parla a través de l’Escriptura i suscita en cadascun de nosaltres una resposta que serà l’adoració, l’agraïment o l’admiració davant les meravelles que Ell obra. Tot el nostre ésser s’ha de posar en actitud d’escolta, abaixar les barreres que presenten oposició i deixar que la Paraula, que Déu mateix, flueixi al nostre interior, ens ompli de la seva gràcia. «Més penetrant que una espasa de dos talls és la Paraula» (He 4,12). Si no conreem l’encontre personal amb la Paraula, al capdavall en sortim perjudicats, no estem bé amb nosaltres mateixos i així la possibilitat de caure en la murmuració, en la intolerància cap als altres s’eleva. No caiguem mai en la idea que no necessitem la Paraula, que ja no ens cal escoltar-lo a Ell; sempre ens cal i ens caldrà perquè Crist és el centre de la nostra vida i sentir-lo prop nostre amb la seva paraula és quelcom tan important com l’aire que respirem; Ell és l’aire, la lectio la respiració i així ambdues coses juntes ens donen la vida. Hem sentit aquests dies dir a sant Joan Crisòstom que «només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu si li dediquem molt de temps» (Homilia 6 sobre l’oració).

Som nosaltres mateixos que ens hem d’habituar a la lectio, ens hem d’acostumar a l’encontre amb la Paraula, de tal manera que fluint vers el nostre interior ens delim per entrar-hi en contacte. Avui seria absurd fer rondes de vigilància, sabem prou bé que la lectura divina ens convé, que la necessitem per a viure com a monjos. En aquest temps quaresmal, quan sant Benet ens aconsella de revisar la nostra vida, el nivell d’acompliment del nostre compromís amb Crist i amb els germans, la Regla ens proposa un mitjà privilegiat per avançar i refermar el nostre camí, i ens cal ser vigilants de la nostra fidelitat, sobretot de ser fidels a la Paraula. Vivim la Quaresma com a camí de conversió vers la Pasqua, com a síntesi d’allò que defineix la nostra vida, que és la recerca de Déu, i com a eina tenim la lectura de la Paraula i també dels pares, i feta especialment, insisteix sant Benet, durant el diumenge com un mitjà de fer del dia del Senyor una ocasió especial de diàleg amb Ell. Vivim la Quaresma com el temps ideal del monjo perquè és camí vers l’encontre amb el Senyor.