LA HUMILITAT: L’ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som simbòlicament parlant als peus de l’escala de la humilitat, girant la vista amunt podem veure dotze graons i els muntants d’aquesta escala que com l’escala de Jacob va de la terra al cel. No hi hem fet cap de buit als peus d’aquesta escala, si considerem la Regla com un camí ordenat pels seus capítols, hi arribem sabent que per pujar-hi, no per arribar a dalt sinó tant sols per posar el peu al primer travesser, ens calen la pràctica de les bones obres, l’obediència i el silenci; ens cal estar disposats a escoltar la veu d’aquell qui és Mestre per damunt de qualsevol altre mestre, ens cal haver-nos cenyit els lloms amb la fe i l’observança de les bones obres i ens cal no abandonar de seguida esfereïts de terror. Per què ens recomana o ens demana sant Benet de pujar-la aquesta escala? Ens cal tenir-ho molt clar, és la divina Escriptura, és el mateix Crist qui ens convida a pujar-la, aquell qui diu que tot el qui s’enalteix serà humiliat i que el qui s’humilia serà enaltit.

En paraules de sant Bernat: «La humilitat podria definir-se així: és una virtut que incita a l’home a menysprear-se davant la clara llum del seu propi coneixement. Aquesta definició és adequada per als qui s’han decidit a progressar en el fons del cor. Avancen de virtut en virtut, de grau en grau, fins a arribar al cim de la humilitat.»

Per progressar, per avançar, per arribar fins al cim no tenim altre remei que agafar-nos forts als muntants i tirar amunt, mirant ben bé on posem els peus, mirant de posar-los ben ferms en cada graó i sobretot mirant de no retrocedir, de no caure enrere. Hem de posar la vista en l’objectiu, no pas mirar enrere ni encara menys conformar-nos o felicitar-nos per haver arribar al primer o segon graó com si aquesta fos la nostra fita.

Aquesta escala és per pujar-la fins a dalt i malament rai si ens quedem a mig camí i serà un fracàs total si tirem enrere. Tal volta algun o més d’un graó ens faci basarda posar-hi el peu, se’ns faci més dur de pujar-lo, però cal pujar graó rere graó. Però a més aquesta escala te una altra virtut, que podem intentar pujar-la tantes vegades com vulguem fer-ho, qui està a dalt sempre ens espera, sempre ens anima a seguir pujant, sempre té la mà oberta per agafar-nos en arribar al darrer graó. Però el que no podem fer és quedar-nos de braços creuats esperant que un elevador ens la faci pujar sense esforç; perquè sense esforç no hi ha progrés, amb mandra no hi ha avenç. Cal pujar aquesta escala graó rere graó sense pressa i sense pausa. Havent-la pujat podrem dir del monestir tal volta amb temor de Déu com Jacob «Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,17).

La humilitat amb el silenci, amb l’obediència i amb la fidelitat a l’Ofici Diví, al treball i a la Lectio, és un camí privilegiat per avançar en la vida monàstica. Deia sant Agustí que «Per a arribar al coneixement de la veritat hi ha molts camins: el primer és la humilitat, el segon és la humilitat i el tercer, la humilitat.» En aquest cas no si val dominar la teòrica i descuidar la pràctica, es tracta més aviat de practicar-la sense anunciar-la a toc de trompetes perquè humilitat i silenci casen molt bé.

La humilitat ens és útil en la nostra vida de monjos, és una bona arma contra el gran enemic. Escriu un apotegma «Macari, marxava un dia, des del pantà cap a la seva cel·la portant unes fulles de palmera, quan es va trobar de sobte amb el diable. Aquest últim va voler impressionar-lo amb una falç que portava, però va ser en va. Llavors li va dir: “Quina força emana de tu, Macari, que soc impotent contra teu? Tot el que tu fas, jo ho faig també: Tu dejunes i jo no menjo res; tu vetlles i jo no dormo. Malgrat tot això em guanyes en un punt”. Macari li va preguntar, “quin?”. Ell li va dir: “La teva humilitat. Per la seva causa, jo no puc res contra tu”.» (Apotegma 9).

La humilitat va més enllà de les paraules; no consisteix certament a fer professió de la nostra inutilitat, quedant-nos satisfets amb la consciència enganyada per un desig de no veure’ns tal com realment som. La vertadera humilitat, la humilitat davant de Déu és un reconeixement de la realitat del nostre ésser, de la nostra vida i dels nostres actes, de les nostres febleses tant físiques com morals, dels nostres “defectes de fàbrica”, però no tant sols veient-los amb voluntat d’assumir-los, sinó també amb disposició de superar-los en la mesura del possible i sempre confiant en l’ajut del Senyor i la seva gràcia.

Humils per a què? Humils per apropar-nos més i més a aquell qui és el model de la humilitat i al qui no hem d’anteposar mai res. Humils per a qui? Humils doncs per al Crist i per als germans. Humils on? Al clos del monestir, en el nostre quefer de cada dia, sense heroismes de façana sinó amb sinceritat de cor. Humils quan? Full time, en tot moment seria l’ideal, sense fer mai vacances d’humilitat.

En paraules de Benet XVI: «La humilitat és sobretot veritat, viure en la veritat, aprendre la veritat, aprendre que la meva petitesa és precisament la meva grandesa, perquè així soc important per al gran entramat de la història de Déu amb la humanitat. Precisament reconeixent que soc un pensament de Déu, de la construcció del seu món, i que soc insubstituïble, precisament així, en la meva petitesa, i només d’aquesta manera, soc gran. Això és l’inici del ser cristià: viure la veritat. (...) Viure contra la veritat sempre és viure malament. Visquem la veritat! Aprenguem aquest realisme: no voler aparentar, sinó agradar a Déu i fer el que Déu ha pensat de mi i per a mi, acceptant així també a l’altre. Acceptar a l’altre, que tal vegada és més gran que jo, suposa precisament aquest realisme i amor a la veritat; suposa acceptar-me a mi mateix com a «pensament de Déu», tal com soc, amb els meus límits i, d’aquesta manera, amb la meva grandesa. Acceptar-me a mi mateix i acceptar a l’altre van plegats: només acceptant-me a mi mateix en el gran entramat diví puc acceptar també als altres, que formen amb mi la gran simfonia de l’Església i de la creació. Jo crec que les petites humiliacions que dia rere dia hem de viure són saludables, perquè ens ajuden a cadascun de nosaltres a reconèixer la pròpia veritat, i a veure’ns lliures de la vanaglòria, que va contra la veritat i no pot fer-nos feliços i bons. (...) Precisament aquesta humilitat, aquest realisme, ens fa lliures. Si soc arrogant, si soc superb, voldré sempre agradar, i si no ho aconsegueixo em sentiré miserable, em sentiré infeliç, i hauré de buscar sempre aquest plaer. En canvi, quan soc humil tinc la llibertat també d’anar a contra corrent d’una opinió dominant, del pensament d’uns altres, perquè la humilitat em dona la capacitat, la llibertat de la veritat.» (Trobada del Sant Pare amb el clergat de Roma en l’inici de la Quaresma, 23 de febrer de 2012)