COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Algú ha d’acceptar el nom d’abat ens diu sant Benet i a vegades acceptar no és fàcil, es produeix un debat intern entre la voluntat de seguir la vida de monjo i la incertesa d’assumir una responsabilitat que depassa les pròpies capacitats; sols confiar-se al Senyor pot ajudar a acceptar. Apareix el que podríem denominar com a síndrome de Jonàs; un dels problemes de l’Església actual és que quan cal proveir una diòcesis d’un nou pastor alguns o bastants dels candidats a qui se’ls proposa, no accepten l’encàrrec i és que no són temps fàcils perquè a la manca de vocacions s’hi afegeix una imatge de l’Església molt diferent a la de fa uns anys davant de la societat i a més no són pocs els problemes que a un pastor se li poden presentar i no pas lleus, ho veiem ben sovint. En la vida monàstica i no pas ara com a novetat sinó des de sant Benet, la recerca d’un pastor, d’un superior s’ha fet des de sempre de manera un xic diferent a la d’un bisbe. Sant Benet ens parla d’acceptar el nom d’abat, no ens parla pas de postular-se per a esdevenir abat, ni de nomenar-lo un altre superior, ni d’imposar la voluntat pròpia per ser-ho, ni de cap lobby impulsor, ni de cap cosa similar tant a la moda avui en tants camps. Però potser la part més difícil és veure a vegades darrera les decisions humanes, en aquest cas les d’una comunitat, la voluntat de Déu, perquè al cap i a la fi és aquesta la que hem vingut a complir i no pas cap altra, ni encara menys a satisfer una ambició personal que en qualsevol cas sempre estaria fora de lloc.

Fa uns mesos una de les persones que s’han acostat a nosaltres darrerament per a conèixer i tal volta compartir la nostra vida em deia que tenia una forta incertesa, aquesta no era pas motivada per saber si Déu el cridava a la vida monàstica o no, la incertesa venia de no saber quina tasca li seria encomanada un cop fos profés solemne; pensem que estava parlant de sis anys enllà. Ingenuïtat o error, en aquest cas no pas menor, perquè al monestir venim a ser monjos i no pas a desenvolupar aquell o l’altre ofici, encara menys venim a ser abats o priors i tal volta si ho haguéssim pensat així potser hauríem fet com els candidats a bisbes que responen negativament al nunci apostòlic quan aquest els fa la proposta, es a dir hauríem abandonat de seguida, esfereïts de terror, com diu també sant Benet al pròleg, patint el síndrome de Jonàs. Deia en la homilia d’inici de pontificat el Papa Francesc: «no oblidem mai que el vertader poder és el servei» i sant Benet ho explicita una mica més dient-nos que cal viure aquest servei, fer-ne experiència vital. No és pas sempre fàcil perquè tots, absolutament tots, som humans amb les nostres virtuts, més aviat escasses, i amb els nostres defectes, més aviat nombrosos. A més sempre plana sobre nosaltres l’Evangeli de Lluc que escoltàvem ahir mateix, un fariseu satisfet de sí mateix i enaltit per ell mateix però que no aconsegueix el perdó i un publicà que profundament humiliat és perdonat pel Senyor.

Escriu sant Agustí «si d’una banda em terroritza el que soc per a vosaltres, per un altre em consola el que soc amb vosaltres. Soc bisbe per a vosaltres, soc cristià amb vosaltres. La condició de bisbe connota una obligació, la de cristià un do; la primera comporta un perill, la segona una salvació.» (Sermó 340,1). Una idea que sant Bernat ens expressa amb altres paraules però el mateix fons: «el monjo el fa la professió, l’abat la necessitat» (Sermó IX, 33). Des de cap responsabilitat, des de cap servei podem perdre de vista, de cap manera podem oblidar que som cristians i som monjos i que el veritable do és la fe, mentre que segons quina responsabilitat tinguem pot acabar per esdevenir un perill per a les nostres ànimes.

I un perill per a aquesta tasca el veu sant Benet en fer accepció de persones. Sant Benet sembla que no està per les amistats particularment estretes, ni per les camarilles, ni pels alters egos, ni per les eminències grises en l’ombra; els sols barems dels que parla sant Benet són les bones obres i l’obediència, no parla pas de simpaties, antipaties o debilitats. Sembla que hi pot haver sempre qui cerqui d’actuar de poder en l’ombra, aleshores cal recórrer al que ens diu el Papa Francesc, no hi ha altra poder que el servei i el servei s’ha de traduir en bones obres i en obediència, com diu sant Benet. Ens ho deia ahir sant Gregori de Nazianz a Matines: «el que s’ofereix de mala gana i per força no resulta de cap manera agradable ni té bellesa. Hem d’alegrar-nos, no pas entristir-nos quan prestem algun benefici.» (Sermó 14). Certament això pot condemnar a l’abat a una certa solitud però això és tant sols una aparença, primer perquè tenint a Déu no estem mai sols, i després que aplicar una mateixa caritat amb tothom, aplicar a tots una mateixa norma segons els costums és l’eix d’una vertadera vida fraterna, sana i lliure de pertorbacions. En paraules de sant Joan Pau II «Sant Benet recorre a aquesta via mestra a través de la qual, en l’àmbit de la vida monàstica, es va cap a Déu. Ara bé, la convivència monàstica, anomenada pel propi sant ambient singular en el qual els cors dels qui formen part d’ella es dilaten en l’exercici de la pròpia obediència, està moguda i estimulada per un vehement amor al proïsme, pel qual cadascun se sent impel·lit a dedicar-se al bé del germà, oblidant les seves pròpies conveniències.» (Sanctorum altrix, 2).

No som una colla d’amics, no ens hem triat, som diversos en edats, orígens, formació i maneres de ser i de fer; ara bé tenim un mateix objectiu, cercar Déu, i és això el que ens uneix, no pas res més. Intentem de cercar Déu amb uns mateixos costums, viscuts de manera particular cadascú a la seva manera, però amb una mínima uniformitat, que és del tot necessària. Avui en dia la nostra societat planteja múltiples fórmules de vida, per tant el monestir no és de cap manera un subterfugi per a viure el que tal volta no hem tingut el valor de viure enmig de la societat. Aquí venim a cercar a Déu i s’equivocava aquell candidat que en la fase més inicial de la vida monàstica, quan li calia aplicar allò que tan clar diu sant Benet que «es preocupi de veure si cerca Déu de veritat» (RB 58, 7) el seu maldecap era que seria d’ell, que faria ell en el monestir. Quantes vegades també nosaltres tenim la temptació de dir-li a Déu el que ha de fer, el que ens ha de dir que hem de fer, en lloc de confiar-nos a Ell i a la seva gràcia. Aquesta coherència que demana sant Benet a l’abat entre paraules i obres és extensiva a tots els monjos. Viure en Crist és viure per a Crist. En paraules també de sant Joan Pau II «Sant Benet no proposa una certa visió teològica abstracta, sinó que, partint de la veritat de les coses, com sol fer, inculca fortament en les ànimes una manera de pensar i d’obrar pel qual la teologia es trasllada al viure quotidià. No li interessa tant parlar de la veritat de Crist, quant viure amb plena veritat el misteri de Crist i el “cristocentrisme” que d’això es deriva.» (Sanctorum altrix, 3).