QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 73

1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquí acaba la lectura de la Regla, la que fem quatre cops l’any de manera regular al capítol diari. Però el mateix sant Benet ens ve a dir que de fet no hem acabat res, ans al contrari que un cop llegida la Regla comença la nostra feina perquè tenim en la Regla només un inici, tant sols un començ de vida monàstica. Talment com quan al capítol 58 ens diu sant Benet que qui truca a la porta del monestir ha d’escoltar dos cops la Regla tota sencera per saber ben bé la llei sota la qual vol militar i un cop coneguda i acceptada aquesta llei començar a militar, començar a viure-la. La vida del monjo, la nostra vida, és un camí cap a Déu que no acaba si no és amb la mort, amb la vida eterna aquella a la qual demanem al Senyor que ens hi porti tots junts. Al llarg de la Regla hi ha coses dures, tal volta aspres, el camí estret del que ens parla sant Benet, i que potser no és tant que es vagi eixamplant amb el temps com que nosaltres ens anem acostumant a l’estretor. Però resulta que amb tota la seva possible feixuguesa la Regla no és sinó un començ i que si volem afanyar-nos cap a la perfecció ens cal recórrer a l’Escriptura i als Pares amb els seus ensenyaments.

A vegades no parem compte de la quantitat d’ensenyaments dels Pares, del magisteri de l’Església o de textos espirituals que escoltem o llegim al llarg de l’any, al llarg de la nostra vida de monjos. Tot plegat no és endebades, és aquesta una veritable formació permanent que va preparant-nos, que va formant-nos amb suavitat però alhora amb constància. Hi ha textos i textos, certament no tots són iguals, tot i que tots siguin formatius, i aquí sant Benet ens fa una mena de selecció, ens mostra els més importants, els imprescindibles, encapçalats com no pot ser d’altra manera per la mateixa Escriptura, l’Antic i el Nou Testament, seguit per les obres dels Pares, destacant-ne les obres de Joan Cassià i de sant Basili. Tot plegat no té un objectiu merament informatiu, sinó un profund sentit formatiu; llegim per a escoltar i escoltem per a assimilar-ho i ho assimilem per avançar cada dia cap a la vida eterna entesa com la plenitud de la vida cristiana.

El primer autor esmentat per sant Benet és Joan Cassià que amb les seves Col·lacions o Conferències intenta establir un diàleg espiritual interior, un recurs conegut pels monjos antics. Planteja la seva obra com a trobades entre un mestre i els seus deixebles, mitjançant el qual l’autor intenta fer més pròxim i versemblant el seu ensenyament, com destaca ell mateix en el prefaci de l’últim grup de Col·lacions escrivint: «Amb aquests volums de les Conferències rebran en les seves pròpies cel·les als seus autèntics autors. En certa manera gaudiran cada dia de la seva companyia, alternant les preguntes i acollint les seves respostes». Recorrent per al seu magisteri a aquest gènere anomenat col·lació monàstica, Joan Cassià cercava de crear una proximitat espiritual entre ell i els seus lectors tenint com a objectiu crear una uniformitat en el monacat d’Occident basada en la tradició oriental, que era el model aleshores.

El mateix Joan Cassià escriu en la presentació de les Col·lacions: «Abans de res, que el lector que llegirà les meves Col·lacions, com va llegir la meva obra precedent, no oblidi aquest advertiment: si algunes coses li semblen impossibles o difícils d’observar, per l’estat i costum que ha abraçat, o també en relació amb l’estil de la vida quotidiana, que sàpiga encarar-les no amb la seva feblesa, sinó amb el mèrit i perfecció dels meus interlocutors. Que pensi en el desig que a aquests els anima, l’ideal que persegueixen, i com, morts en veritat a la vida d’aquest món, estan lliures de tota dependència dels seus pares i de tota ocupació secular. Que consideri el lloc on viuen. Establerts en una solitud inaccessible, segregats enterament del consorci dels homes, estan dotats de grans llums sobrenaturals. Se’ls ha donat de veure i de dir coses que aquells que no tenen ciència ni experiència d’això consideraran tal vegada com a inversemblants, comparant-les amb els principis de vida amb els que es regeix habitualment la seva existència mediocre. No obstant això, si algú vol formar-se una idea exacta d’aquesta manera de viure i desitja comprovar pràcticament fins a quin punt és això possible, que abraci sense tardança la vida dels solitaris, imitant el seu fervor i la seva santa conducta; i veurà que allò que a primera vista semblava excedir les forces humanes, lluny de ser inassequible, és d’una suavitat extrema que garanteix la seva realització.»

També l’altre autor citat per sant Benet, sant Basili, segueix un mètode dialèctic en el que el deixeble pregunta i el mestre respon. Ell es limita a establir una sèrie de principis indiscutibles que han de guiar als monjos en la seva conducta. Coma fonament sempre l’Escriptura; que al seu parer és la base de tota la legislació monàstica, la veritable Regla, una idea que hereta sant Benet. Les preguntes que planteja sant Basili es refereixen generalment a les virtuts que els monjos haurien de practicar i als vicis que haurien d’evitar. La major part de les respostes són tretes de l’Escriptura acompanyades d’un comentari que ajusta el seu significat. Les qualitats més destacables d’aquesta seva Regla són la prudència i la saviesa, mentre que pobresa, obediència, renúncia i abnegació són els pilars de la vida monàstica.

Bevent en aquestes fonts sant Benet conclou que per afanyar-nos doncs per arribar a la pàtria celestial ens cal complir uns mínims; que ens cal complir bé aquesta mínima Regla, i això tant sols ho podrem fer amb l’ajut del Crist, que és sempre el nostre model, sols així i amb la protecció de Déu podrem arribar als cims més elevats de la doctrina i de les virtuts. Però ja ens diu el mateix sant Benet que nosaltres som peresosos, negligents, som motiu de vergonya i de confusió i que vivim malament. No vivim malament per ignorància sinó per la nostra pròpia mandra a complir allò que sabem que hem de complir per arribar als cims celestials i ens resistim a complir. Escriu l’abat Cassià Maria Just que sant Benet en aquest capítol dona una valoració sòbria de la Regla, la ve a descriure com un mínim acceptable en una cursa on hem de donar el màxim de nosaltres mateixos.