ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

S’explica que durant la redacció de la Constitució espanyola de 1876, la dita de la Restauració, es va produir una curiosa anècdota atribuïda a Antonio Cánovas del Castillo, en aquells dies president del govern; a l’hora de definir qui són els espanyols, el mateix president del Govern va suggerir amb sarcasme: «Posin que són espanyols els qui no poden ser una altra cosa». Vingui l’anècdota a tall de que a vegades podem pensar que qui fa de porter és perquè no pot fer una altra tasca i això no és cert ni pel que fa a que no puguin fer-ne una altra, ni pel que fa a que la feina de porter sigui menor. Certament tots hem notat com en els darrers anys han disminuït les visites físiques a la comunitat, al menys les que passen per la porteria, un fet que té relació amb la desaparició dels nostres germans més grans de comunitat; podríem dir també que el filoteisme d’altres moments ha anat molt de baixa o quasi ha desaparegut. Malgrat tot la porteria tant pel que fa a rebre als qui visiten la comunitat, com a rebre trucades, com a rebre els hostes o als passants, té la mateixa importància que anys enrere. Certament a vegades han fet aquest servei germans grans de la comunitat, tots recordem alguns dels darrers, però de ben segur que tots coincidirem en que el feien amb zel i interès. No endebades sant Benet demana per al porter seny, maduresa i capacitat per rebre i donar encàrrecs. La porteria ve a ser quelcom com la façana, l’aparador del monestir, la primera imatge que hom té quan arriba o si volem dir-ho d’una altra manera com els títols inicials d’una pel·lícula cinematogràfica. De ben segur, a tall d’exemple, que tots recordem qui hi havia a la porteria el dia que nosaltres mateixos vam arribar al monestir per a ser monjos i això mateix és de per sí tot un exemple.

De porters, com de monjos, n’hi ha i n’hi ha hagut de tota mena, el discret, el simpàtic, el qui era un xic esquerp o fins i tot el qui s’amagava darrera un pilot de llibres per no ser vist des de fora. Sant Benet no ho considera pas un ofici menor, ans al contrari, li demana que estigui sempre disponible, és a dir que acompleixi l’horari establert, que no rondi d’un lloc a l’altre, sinó que s’estigui on li toca estar i que faci la seva feina amb tota la dolcesa del temor de Déu, amb fervor i caritat. No s’entendria un porter que rondés a la caça dels turistes per exemple i si n’hi ha hagut així, al final algun problema o d’altre han acabat provocant.

Si al monestir hi ha d’haver tot el necessari per evitar rondar, també és cert que cadascú ha d’estar on li toca, quan li toca i fent el que li toca. Sempre tenim la temptació de ser aquella excepció que confirma la regla, però sembla que sant Benet no està perquè a la seva de Regla hi hagi accepcions, no fer accepció de persones és una de les seves frases utilitzada als capítols segon i trenta-quatre, seguint el que diu l’apòstol sant Pau a la Carta als romans «Déu no fa distinció de persones.» (Rm 2,11). I si tenim tot el necessari, si tenim qui ens ho procuri dins de casa, no hi ha lloc a voler cercar de la filotea de torn quelcom per a satisfer la nostra gola, la que mana l’estómac, o el nostre desig de posseir. Això ha d’anar acompanyat de que a qui li pertoca, aquell qui no s’ha de deixar portar per l’avarícia, ni ha de ser pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ni cançoner, aquell qui ho ha de fer tot amb discreció, aquell qui ha de mirar de manera especial de no contristar els germans; aquell qui per si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no l’ha de contristar menyspreant-lo, sinó donant-li raó amb humilitat, i fer-li veure que ho demana indegudament; aquest tal, ha de procurar que res de raonable o necessari falti als germans i els hi ha de lliurar amb promptitud.

La relació del monjo amb l’exterior no sempre és fàcil ni tampoc sempre prudent. Sant Benet no vol que rondem; de fet no rondem i segurament fa uns anys es rondava més el dia de passeig o de vacances o en les sortides, s’anava més per les cases, en famosa expressió. I és cert no hem d’anar per les cases, ni encara menys demanar a ningú coses que no ens calen o que podem obtenir del monestir. Cal un equilibri entre tenir el necessari i que els responsables ens facin a mans el necessari, d’aquest equilibri depèn també una part, no pas menor, del nostre equilibri espiritual.

Una apotegma explica que un home insigne anà d’incògnit a un monestir portant diners que donà a un prevere perquè els repartís entre els germans. El prevere li digué: «Els germans no els necessiten». Donat que la seva insistència va resultar inútil, va posar la bossa amb les monedes d’or a la porta de l’església. I el prevere digué als germans: «El qui en tingui necessitat que agafi el que cregui convenient». Però ningú va tocar els diners, i alguns fins i tot no se’ls van mirar. I l’ancià digué al donant: «Déu ha acceptat la teva ofrena. Ves i dona els teus diners als pobres». I l’home marxà molt edificat.

No cal que fem la prova, no fos cas que quedéssim desencantats, però sí que podem analitzar si nosaltres demanem a gent de fora coses per al nostre ús, si aquestes coses ens calen vertaderament i pensar també en quina és aleshores la idea que de nosaltres es fa el de fora a qui li demanem.

En temps de sant Benet la porteria era l’única entrada per a la gent i també per a les coses. Amb els anys tot ha canviat molt i ara hi ha múltiples llocs per on ens entren coses, moltes altres portes i moltes sense porter assenyat i madur. Potser caldria també ara i avui ampliar aquest no rondar al nivell virtual, com cal adaptar el silenci nocturn també a aquest nivell. Qui sap si aquell «no aneu per les cases» hauria de ser avui un «no aneu per les xarxes socials» perquè al cap i a la fi del que es tracta és de no perdre la centralitat del que venim a fer al monestir, cercar Déu. La temptació sempre està present.

Com diu un altre apotegma: «Un pare va anar un dia a l’abat Teodor i li va dir: “un germà ha tornat al món”. “No t’estranyi això, —li respongué l’abat Teodor—. Admira’t si sents alguna vegada que un germà ha aconseguit fugir de les urpes de l’enemic”». Aquesta temptació concreta la coneix bé sant Benet per això demana que els monjos no tinguem necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes.