L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

48,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

49,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 6 de març de 2022

La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, una vida per la que participem dels sofriments del Crist amb la paciència, com ens diu sant Benet.

«Ho saps prou bé Senyor com per la paciència participo en els teus sofriments, com es realitza en mi allò que diu l’Apòstol, completo així per la meva paciència i en la meva carn allò que manca als teus sofriments (cf. Col 1,24). Perquè quanta paciència haig de tenir amb els meus germans. És dur suportar aquell germà que quan llegeix s’equivoca o empra aquell to que tant em desagrada, quasi tant dur com els assots que vas rebre al pretori; com n’és de dur sentir aquell altre que tot cantant fa un gall o desafina, quasi tant dur com ser coronat d’espines; com n’és de dur haver d’esperar que aquell germà servidor de taula se n’adoni que em manca la safata, quasi tant dur com el camí cap al calvari; com n’és de dur tornar a menjar aquell plat que a mi no em plau i que sempre prepara aquell altre germà quan li toca cuina, quasi tant dur com el vinagre que vas beure de la creu estant; i no et dic res d’haver d’esperar un dia o dos a que em solucionin aquella averia, quasi tant dur com rebre furients martellades. I menys mal que em puc consolar amb aquell altre germà que com Verònica compassiva acull la meva desolada mirada. Tot ho suporto amb paciència Senyor perquè sé que la paciència ens apropa als teus sofriments i ajudo jo també a edificar per la paciència als meus germans no fixant-me massa bé en el text que tinc davant dels ulls i equivocant-me en llegir-lo perquè així s’edifiquin els altres en la paciència; deixant de banda a aquell germà al refetor en servir taula, perquè així participi per la paciència dels teus sofriments, no passant aquella trucada si estic a la porteria o fent o deixant de fer tantes altres coses; tot per tal de que els meus germans s’edifiquin per la paciència i completin així els teus sofriments».

Seria descabellat que ens passés pel cap viure la Quaresma, viure en Quaresma, amb tals arguments propis del fariseu en el temple i no pas del publicà al que lloa Crist; certament és del tot inversemblant tot i que ho reculli més o menys amb aquestes paraules un autor monàstic. Però per assegurar-nos de que mai sigui així, Déu no ho vulgui, sant Benet ens convida a reforçar en aquest temps privilegiat la nostra vida espiritual i a guardar-la en tota la seva puresa. Per ajudar-nos-hi tenim unes eines privilegiades.

Tenim la pregària. Primer la comunitària, l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res i que en aquest temps quaresmal i pasqual hem de procurar no fallar-hi cap dia. A l’Opus Dei cal afegir-hi la nostra pregària personal que en aquest temps de camí cap a la Pasqua hem d’intentar no tant sols no negligir, sinó intensificar. Podem trobar moments privilegiats al llarg de la Quaresma per pregar, com ara la setmana d’exercicis espirituals que cal que esdevingui un vertader recer en el nostre camí cap a la Pasqua. Ens ho deia aquesta setmana sant Joan Crisòstom a Matines: «L’oració és llum de l’ànima, coneixement veritable de Déu, mitjà entre Déu i els homes. Fa que l’ànima s’elevi fins al cel i abraci Déu amb abraçades inefables.» (Homilia 6 sobre l’oració).

Però com també ens deia sant Joan Crisòstom «convé que elevem el cor a Déu no solament quan preguem, sinó també quan estem per altres coses (...) en les quals cal barrejar-hi l’anhel i el record de Déu, de manera que totes les nostres obres (...) es converteixin en un aliment del tot agradable al Senyor.» (Homilia 6 sobre l’oració). A això ens hi ajuda i molt la lectura espiritual. Llegir als Pares, als autors espirituals i, evidentment sempre i en primer lloc la mateixa Escriptura. Tot plegat ens ajuda a elevar-nos per damunt de qualsevol mundanitat o estretor de cor i fixar així la vista en Déu, sols en Déu. D’aquí que sant Benet instituís aquest medieval dia del llibre; cap monjo sense el seu llibre per Quaresma, podria haver estat ben bé el lema; però no un llibre per a impressionar amb el seu títol, el seu autor o la seva gruixudesa als altres germans i després oblidar-lo en un calaix; ha de ser un llibre escollit per a llegir-lo tot sencer perquè la finalitat de rebre’l és que ens acompanyi en aquest camí, en aquest temps privilegiat.

El rei Alfons XIII signava un Real Decret de data 6 de febrer de 1926 on es deia: «El dia 7 d’Octubre de tots els anys es commemorarà la data del natalici del Príncep de les lletres espanyoles Miguel de Cervantes Saavedra, celebrant una festa dedicada al llibre espanyol.» Poc després per diverses raons es traslladava la celebració al 23 d’abril, data de la mort de Cervantes, en que se celebra actualment. Però sant Benet havia tingut molts segles abans la mateixa idea per tal d’incentivar la lectura en els monjos. Sabia molt bé que no per a tots seria fàcil dedicar un temps fixe a la lectura, des del matí fins a l’hora tercera completa, i per això mateix estableix que al començament de la Quaresma es reparteixin els llibres i que un o dos ancians vigilin que els monjos dediquen les hores estipulades a la lectura; fins i tot arribant a la correcció de qui destorbi la lectura dels altres, Déu no ho vulgui.

La lectio divina, la lectura de l’Escriptura és fonament de la nostra vida i de la nostra jornada; però no podem tampoc deixar de banda la mateixa tradició de l’Església: els Pares, la teologia, el Magisteri. Escrivia Karl Rahner que: «Existeix un principi catòlic de “sola Scriptura”, ja que la unitat interior de l’objecte de la fe fa inversemblant, i religiosament parlant “estirant-lo”, acceptar dues fonts de fe amb continguts diversos, dues línies de tradició de la fe: l’Escriptura d’una banda i la Tradició per un altre. Aquestes dues fonts de la fe es pertanyen mútuament d’una manera molt més estreta del que imagina la còmoda i primitiva teoria de les dues tradicions de fe, materialment diferents l’una de l’altra: la tradició de Crist i de l’Església primitiva es va plasmar en l’Escriptura i aquesta Escriptura arriba a nosaltres embolcallada i com a nucli germinal en la tradició viva de l’Església.» (Escriptura i tradició). De nou sant Benet s’avançà molts segles als temps i així la Constitució dogmàtica Dei Verbum del Concili Vaticà II ens diu: «la Sagrada Tradició i la Sagrada Escriptura estan íntimament unides i compenetrades. Perquè sorgint totes dues de la mateixa divina font, es fonen en certa manera i tendeixen a un mateix fi. Ja que la Sagrada Escriptura és la Paraula de Déu quan es consigna per escrit sota la inspiració de l’Esperit Sant, i la Sagrada Tradició transmet íntegrament als successors dels Apòstols la Paraula de Déu, a ells confiada per Crist Senyor i per l’Esperit Sant perquè, amb la llum de l’Esperit de la veritat la guardin fidelment, l’exposin i la difonguin amb la seva predicació; d’on se segueix que l’Església no deriva solament de la Sagrada Escriptura la seva certesa sobre totes les veritats revelades. Per això s’han de rebre i venerar totes dues amb un mateix esperit de pietat.» (DV, 9).