L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

A l’oratori no s’hi pot fer res més que no sigui pregar, sant Benet és molt clar. La nostra església, donades les condicions en que ens fou cedit en usdefruit el monestir, té diguem que un ús compartit; durant unes hores en podem gaudir en plenitud, durant algunes altres hem de respectar que sigui visitat turísticament. Aquesta situació ambivalent d’una gran part de les dependències del monestir ens resulta a vegades incòmode, certament, però tinguem també sempre present que a canvi de compartir els espais gaudim de poder fer la nostra vida monàstica en un marc singular, construït fa quasi nou segles per hostatjar una comunitat de monjos per cercar-hi Déu i aquesta finalitat es manté a hores d’ara. Tampoc podem dir que aquesta servitud de la dualitat del nostre monestir, monument patrimoni mundial visitable i casa d’una comunitat, ens impedeixi de portar la nostra vida amb rigor i fidelitat. Tenim altres espais, altres oratoris, si a vegades, per exemple, no podem accedir a l’església per pregar, aleshores podem fer-ho en altres capelles de la casa, on tampoc s’hi ha de fer res més que senzillament entrar-hi i pregar.

La pregària forma part essencial de la nostra vida de monjos, és d’alguna manera la saba que li dona vida; en primer lloc la pregària comunitària, l’Ofici Diví, però tampoc no em de descurar la pregària personal que no està tal volta tant pautada ni regulada, perquè a vegades ens cal dedicar-li més temps i a vegades una mica menys, però sempre ens cal. Quan ens assalta el desassossec interior i ens crea sentiments adversos cap a un altre germà o cap a nosaltres mateixos, ens hauríem de confiar abans que res a la pregària íntima, personal; com escoltarem aquest proper dimecres en l’Evangeli de sant Mateu: «quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà. » (Mt 6,5-6).

La vida monàstica és un equilibri entre la pregària i les obres, entre la vida interior i la vida exterior. Una doble dimensió de l’home que s’ha de traduir en un equilibri espiritual. L’ideal seria aconseguir convertir tota la nostra activitat en veritable pregària, donant un estil profund, espiritual a totes les nostres activitats, santificant cada moment de la nostra vida. Si ho aconseguim, només ho farem des d’una bona disposició a la que tant sols podrem arribar-hi amb la pràctica de la pregària. La nostra pregària, sigui personal o sigui comunitària, ha d’alimentar tota la nostra vida, del treball a la Lectio, de l’estudi a qualsevol altra activitat; mirant de fer-ho tot des de Déu i per a Déu.

Però la pregària té potents enemics; tals com el cansament, la distracció o la inquietud interior. Segons quina activitat portem a vegades ens sentim com a incapaços de poder centrar la nostra atenció en la pregària, és aleshores que oblidem una premissa molt important, si la desitgem la podrem aconseguir, desfent-nos de les nostres limitacions amb la convicció de que si per nosaltres sols res no podem fer, obtindrem la força necessària per pregar, cercant en Déu la nostra força. Quan una inquietud inexplicable s’apodera de nosaltres, qualsevol que sigui la causa: sigui la temptació, sigui el nerviosisme, o sigui la incredulitat, Déu no ho vulgui; cal deslliurar-nos d’ella tot pregant. Quan altres pensaments ens sobrevenen durant la pregària, i ens n’adonem que la nostra ment està ocupada en qualsevol altra cosa menys en pregar; cal no abandonar esfereïts i perseverar. Tant més quan en la nostra pregària personal podem recórrer a pregàries com ara el rosari que en moments concrets i més o menys sovint ens hi poden ajudar. Déu té sempre la darrera Paraula, davant dels nostres problemes sempre hi ha una sortida: buscar l’ajut de Déu i aquest arriba tot pregant.

Hi ha altres dos enemics importants per a pregar: El descoratjament i la mandra. El descoratjament és una arma que ens paralitza moltes vegades, quan oblidem que la fe, la confiança i l’esforç provenen del Senyor. La mandra porta a la impotència, quan el primer que ens ve al cap és que no podrem pregar; aquí de nou desconfiem de l’ajut del Senyor, lluitem per no deixar-nos a les seves mans, perquè si no acudim a Ell amb senzillesa, sinó el busquem en la mateixa pregària, certament no el trobarem. Sols si cerquem amb força aquest ajut, l’Esperit Sant anirà avivant la brasa que mai s’acaba d’apagar dins nostre i un cop viu el foc de nou, la mandra desapareixerà i donarà pas a la concentració, a centrar-nos en la pregària, a centrar-nos en el Senyor.

A pregar, a vèncer totes aquestes temptacions ens hi ajuda tenir un lloc on pregar, un lloc on no s’hi faci res més que pregar. Certament tota la nostra vida hauria de ser una pregària, però també és cert que ens calen moments i espais privilegiats, on protegits del desassossec que ens pugui envair, puguem posar-nos en especial disposició per a pregar. Per això cal que en el lloc destinat a la pregària no s’hi faci cap altra cosa, que hi hagi silenci, que s’hi guardi reverència, que no s’inoportuni ni es destorbi al qui prega, que no s’hi faci res que no sigui pregar amb efusió de cor. En paraules del Papa Benet XVI: «l’oració no està vinculada a un context particular, sinó que es troba inscrita en el cor de tota persona i de tota civilització. Naturalment, quan parlem de l’oració com a experiència de l’home com a tal, del homo orans, és necessari tenir present que és una actitud interior, abans que una sèrie de pràctiques i fórmules, una manera d’estar enfront de Déu, abans que de realitzar actes de culte o pronunciar paraules. L’oració té el seu centre i enfonsa les seves arrels en el més profund de la persona; per això no és fàcilment desxifrable i, pel mateix motiu, es pot prestar a malentesos i mistificacions. També en aquest sentit podem entendre l’expressió: resar és difícil. De fet, l’oració és el lloc per excel·lència de la gratuïtat, del tendir cap a l’Invisible, l’Inesperat i l’Inefable. Per això, per a tots l’experiència de l’oració és un desafiament, una «gràcia» que invocar, un do d’Aquell al qual ens dirigim.» (Audiència general 11 de maig de 2011).