EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l ‘hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ofici Diví i zel van units; el zel per l’Ofici Diví és un dels barems per valorar la sinceritat de la vocació de qui es presenta al monestir per fer-se monjo, juntament amb l’obediència i les humiliacions, un barem per tenir clar si qui truca a la porta del monestir cerca Déu de veritat. Perquè un dels llocs on cerquem Déu, un dels moments privilegiats amb l’Eucaristia com a cimal i la Lectio Divina en lloc també central, és l’Ofici Diví, aquell al que no hem d’anteposar res, com ens diu sant Benet (Cf. RB 43,3). Si no hi anteposem res, el que avui ens demana sant Benet ens serà fàcil de complir, començar-lo a l’hora, amb puntualitat tant bon punt s’ha fet el senyal. Fer el senyal ja és per sí mateix un indicador de quelcom, no vol pas sant Benet que ens anem afegint ara l’un ara l’altre a l’Ofici Diví, no vol pas això, vol que el comencem tots junts a l’hora que toca i per complir això el primer, òbviament, és ser-hi, anar-hi a l’Ofici Diví i no pas quedar-nos al llit si és al matí o ocupant-nos en altres coses, segurament honorables però que deixen de ser-ho quan no és ja el moment de fer-les, sinó anant-hi tant bon punt hem escoltat la campana que ens hi convoca, que actua a manera de la veu de Déu que ens hi crida i un bon exemple és que quan falla la campana, com va passar fa uns dies, ens sentim una mica com a esmaperduts. De fet és la campana la que fa el senyal d’inici de l’Ofici Diví, el senyal del superior és tant sols un gest preceptiu perquè és Déu mateix qui dona el tret de sortida amb la campana que indica l’hora que pertoca a cada ofici.

Ho hem escoltat fa uns dies en paraules de san Joan Cassià: «Heus aquí una altra observança que compleixen al peu de la lletra. Estan potser asseguts a les seves cel·les i aplicats al treball o a la meditació. Si escolten al qui truca a la porta o a la dels veïns, convidant-los a la pregària, al mateix moment s’aixequen tots. Amb tanta prestesa, que si tal volta algun està ocupat escrivint, no s’atreveix a acabar la lletra començada. En el mateix instant en el que la veu del qui crida arriba a les seves oïdes, s’aixeca ràpidament, sense prendre’s el temps necessari per acabar el traç que havia començat a escriure. Així, deixant-lo sense acabar, s’apressa a complir el precepte amb tot ardor i emulació de la que és capaç. Com es veu estan menys interessats en avançar en la seva tasca que en complir exactament la veu de la obediència. Aquesta virtut la prefereixen no tant sols al treball manual, a la lectura, al silenci i al retir de la cel·la, sinó també a totes les altres. Abunden en la idea de que a tot s’ha d’anteposar i tota pèrdua els sembla insignificant con tal de conculcar aquesta virtut de l’obediència.» (Institucions 4,12). Sant Benet tampoc vol però que ens precipitem, cal fer cada cosa quan toca exactament i esperar al senyal per començar tots junts la pregària comuna. Sembla que hàgim perdut algun molt estimat monjo impacient, que Déu hagi acollit a la seva glòria després d’una vida monàstica ben fecunda, però també sembla com si alguns arquetips monàstics s’anessin repetint i no és pas que un monjo transmeti el seu mestratge en aquest sentit a un altre, tal com Elies va llençar el seu mantell sobre Eliseu (Cf. 1Re 19,19), però sempre correm el risc de que sorgeixen de nou per exemple el monjo impacient que no gaudeix de la pregària pensant en preparar els llibres per la del dia següent; de la mateixa manera que sembla que sempre ha d’estar coberta la plaça de monjo rondinaire a qui res no plau, o la del desconfiat que creu que li regiren les seves coses, o la del que podríem anomenar com a monjo apocalíptic, en el sentit col·loquial del mot, aquell que el simple degoteig d’una aixeta l’anuncia com si fos el diluvi universal i als qui al final acabem per no fer cas, potser massa agosaradament perquè algun dia potser poden tenir raó qui sap. I així tants d’altres arquetips que sembla mentida com es van repetint de comunitat en comunitat i de generació monàstica en generació. Tot plegat s’allunya de la mesura, la consciència i la plenitud amb que sant Benet vol que fem totes les coses; però és evident que això forma part també del camí monàstic en el que cal anar avançant passa a passa, on el més important és no aturar-se mai, no donar-se mai per satisfet amb el que hem aconseguit i on el més perillós, a part del conformisme o del cofoisme, és a dir sentir-nos en excés contents de nosaltres mateixos sense cap esperit crític o de contricció del que podríem millorar en la nostra vida, és tirar enrere i haver de començar de nou cada dia sense haver après res del dia anterior. Escriu el P. André Louf que no és possible cap dubte, anunciar l’ora de la pregària en comú revesteix una importància gran als ulls de sant Benet i el que ens diu aquí s’uneix al que ens diu al capítol XLIII que tan bon punt hàgim sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguem entre mans, acudim amb la més gran rapidesa a l’Ofici Diví; i afegeix André Louf que com si sant Benet s’hagués adonat que aquesta rapidesa pot fer perdre un xic la compostura diu tot seguit que hi acudim amb rapidesa, sí, però alhora amb gravetat, per no donar peu a facècies.

I això serveix també per la segona part d’aquest capítol on sant Benet ens parla del salmista o del cantor. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol ens recorda que cal, tot i saber llegir o cantar bé, llegir i meditar el text de l’Escriptura i fer-ho de manera aprofundida. Humilitat, gravetat i respecte ens diu sant Benet i diu bé, perquè un cantor o un salmista envanit, irrespectuós amb els germans o precipitat no es pas mostra d’aquest aprofundiment en l’Escriptura de la que ens parla Aquinata Böckmann. Podríem dir que ens cal fer nostra la pregària, la salmòdia; però ull, sense perdre de vista mai que la preguem en comunitat, sense fervorins innecessaris, per fer servir una expressió que anys enrere emprava un monjo d’aquesta casa. Al llarg de tota la Regla sant Benet deixa ben clara la importància de l’Ofici Diví, la promptitud per arribar-hi; la puntualitat del senyal per començar-lo, la humilitat, gravetat i respecte en el moment de pregar-lo. Perquè com diu sant Pau VI: «Aquesta oració rep la seva unitat del cor de Crist. Va voler, en efecte, el nostre Redemptor «que la vida iniciada en el cos mortal, amb les seves oracions i el seu sacrifici, continués durant els segles en el seu cos místic, que és l’Església»; d’on se segueix que l’oració de l’Església és «oració que Crist, unit al seu cos, eleva al Pare». És necessari, doncs, que, mentre celebrem l’Ofici, reconeguem en Crist les nostres pròpies veus i reconeguem també la seva veu en nosaltres.» (Laudis Canticum).