LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els capítols 39 i 40 de la Regla formen una mena de díptic dins de l’apartat que sant Benet dedica al menjar, al com, al quan i al que cal escoltar durant els àpats, és a dir a la lectura al refetor. Com al llarg de tota la Regla aquí hi trobem dos principis bàsics: la mesura i l’igualitarisme asimètric, en aquest cas referit als ancians i als malalts en positiu i als infants en negatiu. Aquests principis queden ja evidents en la primera frase citant a l’Apòstol quan diu «Prou voldria que tothom fos com jo, però cadascú ha rebut de Déu el seu propi do: els uns, aquest; els altres, l’altre.» (1 Co 7,7) I partint d’aquesta frase sant Benet se sent escrupolós en haver de donar una instrucció massa concreta al respecte; té ben present la flaquesa tant la que prové de la feblesa humana com la que està motivada per circumstàncies tals com la feixuguesa del treball, les condicions del lloc o la meteorologia. Sant Benet és ben sensible a tots aquests condicionants, però no per això renuncia als màxims, que en aquest cas seria de poder estar-se’n de beure vi i marca alhora els mínims que en aquest cas seria no arribar mai a la sacietat o a l’embriaguesa; de la mateixa manera que en el capítol anterior dedicat a la mesura en el menjar parla de que siguin suficients dos plats cuits o una bona lliura de pa evitant sempre agafar un enfit i caure en la disbauxa, ambdues coses ben contràries a un cristià i per tant molt més a un monjo.

«Veig que sovint estàs malalt: no beguis aigua sola; una mica de vi t’ajudarà a fer la digestió.» (1 Tm 5,23) escriu paternalment sant Pau a Timoteu i aquest breu text ens remet també a la mesura que ens recomana sant Benet. És un costum cartoixà de beure aigua amb una mica de vi barrejat, sembla que per compensar l’abstinència de carn; és el que abans s’anomenava una consolació, però que ha de mantenir-se sempre en la mesura. Sant Benet parla en el capítol 38 també de l’aigua barrejada amb vi com a remei per a evitar la feixuguesa de la seva tasca al lector setmaner. En aquesta línia escriu sant Agustí: «en el cas de que una malaltia d’estómac impedís beure aigua, no seria més honest emprar amb moderació el vi acostumat que cercar altres licors no per elegir una beguda més pura sinó per menysprear la més frugal?» (Sermó 210 sobre el dejuni quaresmal). La Regla no veu de grat el consum de vi, ara bé entén que això a vegades no es pot fer entendre i que en determinades circumstàncies i llocs cal consentir de beure, però sempre amb mesura.

«Vosaltres estigueu alerta: que l’excés de menjar o l’embriaguesa o les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor.» (Lc 21,34) digué Jesús als seus deixebles. Sant Benet el que condemna és l’excés, en tot allò que depassa el necessari per a viure, sigui menjar, beure, roba o estris. Però potser ens caldria plantejar-nos quina és la raó per la que a vegades un monjo, un religiós, un prevere, cau en un excés. Podríem limitar-nos a respondre que per vici i tal volta en algun cas fos cert; però quan se cerca una “consolació” és que alguna cosa de la nostra vida espiritual no funciona prou bé i si no funciona moltes vegades és a causa de que en negligim algun aspecte com ara l’Ofici Diví, la Lectio divina, el treball o la nostra pregària personal. Quan no ens sentim satisfets, quan no estem bé espiritualment moltes coses fins llavors secundàries adquireixen un paper central i aquesta centralitat esdevé causa de neguit, perquè tant sols Crist ha de ser el centre, res més que Crist i la seva imatge reflectida en els germans. Com escriu l’Apòstol als Filipencs «La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals.» (Fl 3,19) I no han de ser les coses terrenals el nostre centre, sinó el Crist. Quan per exemple el que se’ns serveix al refetor passa a ser tema del nostre interès per damunt d’altres coses que haurien de ser-ho més, és que alguna cosa no funciona en la nostra vida monàstica i arribar al límit de cercar en la beguda i el menjar la consolació de la nostra vida deficitària en el terreny espiritual seria aquesta desviació portada al màxim. Tanmateix com en la vida laical, quan algú cau en excessos de beguda, per citar el cas del que ens parla sant Benet avui en aquest capítol, pot ser ben bé de que hi hagi un dèficit en la part sentimental, un treball fet a desgrat, una situació familiar difícil o tantes altres coses que en un moment donat ens poden semblar centrals, quan de fet són tant sols circumstancials i en les que en qualsevol cas ens hauríem de confiar al Senyor, a la seva gràcia, això sí, posant-hi de la nostra part per tal de superar la situació, segur que difícil però molt sovint no insuperable.

«Ja heu passat prou temps complint la voluntat dels pagans i vivint enmig de llibertinatges, passions, embriagueses, orgies, borratxeres i idolatries abominables. Ara ells troben estrany que no correu al seu costat cap a disbauxes sense fre, i no paren d’injuriar-vos.» (1P 4,3-4) escriu sant Pere i sembla que tot això hauria de quedar enrere quan entrem al monestir. Prou sabem que no és així, que molts d’aquests perills ens assetjaran sempre i que quan entrem en el monestir no assolim la santedat, sinó que seguim lluitant per ella. S’explica que quan sant Joan Pau II començava a tenir problemes de salut greus i els seus col·laboradors intentaven que baixés el ritme de la seva activitat li digueren que es preocupaven per sa Santedat i ell respongué que mai no deixava de preocupar-se per la seva santedat, una simple anècdota banal però que ens mostra que mai hem de deixar de preocupar-nos per la nostra santedat, no hem de baixar mai la guàrdia per la salut de la nostra vida espiritual, de la que la vida corporal és sovint un reflex. Els perills sempre són presents i sempre hi seran, perquè la nostra vida de fe no és sinó una lluita de la que tant sols sabrem si en sortim guanyadors el darrer dia.

Com escriu sant Doroteu: «les coses són així. Encara que siguin moltes les virtuts que un home posseeix, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai no trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres i perdrà el mèrit de les seves fatigues.» (Instrucció 7, sobre l’acusació de si mateix.) I ens cal evitar l’aflicció que ve sobretot per la murmuració de la que de nou sant Benet ens prevé en el verset final d’aquest capítol.