SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De fet a la Regla de sant Benet no es demana al monjo un vot explícit de pobresa, de la manera com es demana un bon d’obediència per exemple. Entra dins del que traduït al català coneixem com a conversió de costums i aquesta peculiaritat és en sí mateixa tot un símbol del que la pobresa o l’absència de possessió, de propietats, significa en la vida monàstica. Quan venim al monestir deixem enrere un seguit de coses i entre elles està la concepció de la propietat entesa com ho entén la major part de la població. Tots sabem que això no implica necessàriament cap mancament del necessari, ans al contrari, sinó més aviat una socialització dels béns, encara que avui aquest terme pugui resultar més anacrònic que revolucionari. Renunciem a posseir, a considerar les coses com a nostres però en canvi rebem tot allò que ens cal i a vegades fins allò que no ens caldria i que desitgem de tenir. Sant Benet no ens diria que la propietat és un robatori, com escrivia Pierre Joseph Proudhon l’any 1840 escandalitzant a la societat del seu temps i unes dècades abans de que Karl Marx ho digués amb unes altres paraules, més aviat sant Benet ens ve a dir que la propietat és un vici, que el desig de posseir per posseir no és propi de monjos.

Del que ens parla sant Benet és d’un cert deseiximent, valorar les coses que rebem, tractar com vasos sagrats tot allò que hi ha al monestir però no ambicionar de posseir allò que no ens cal. No és pas fàcil enmig d’una societat on el valor de la possessió és ben present i a vegades nosaltres també hi caiem; voldríem tenir per a un taller o una activitat la millor eina sense posar-nos a pensar en un altre terme econòmic important i que cal tenir present i aquest és l’amortització. Això és si la inversió realitzada en aquella o tal altra compra és realment necessària o si sense aquesta despesa ens en sortiríem d’igual manera. Quantes vegades creiem que amb un altre llum aquí, una mica més de pressió de l’aigua allí o amb tal estri més la nostra tasca se simplificaria i el nostre confort augmentaria de manera lineal. I no, no es tracta de privacions, es tracta més aviat de contenció, de deseiximent, de no caure en un pur materialisme que acaba per provocar el no donar valor a les coses.

Alguns germans nostres estant fent aquets darrers mesos vida a fora del monestir, sigui per temes familiars o per altres causes. Un comentari compartit és que troben a faltar la certa comoditat de tenir un plat a taula, la roba neta i planxada, el cotxe a disposició sense haver de preocupar-se de comprar, de rentar i planxar o d’omplir el dipòsit del cotxe. Potser l’expressió «trobar a faltar» no és la més correcta, però si que els nostres germans absents se n’adonen ràpidament de que al monestir d’una part de les coses necessàries, d’una gran part, no se n’han de preocupar, mentre que fora del monestir ocupen una part i no pas menor de les seves sinó preocupacions sí al menys ocupacions diàries. Tal volta ens habituem aviat a demanar i a tenir allò que ens cal i realment es deure dels encarregats de procurar-nos-ho amb diligència i promptitud.

Si sant Benet no pensa en la pobresa com en un vot pròpiament dit, amb personalitat pròpia, sí que pensa que la possessió i sobretot l’afany per posseir pot arribar a ser un greu inconvenient per a la vida monàstica. Però el deseiximent va més enllà de les coses purament materials. Jesús a l’Evangeli diu als seus deixebles: «No us emporteu cap moneda: ni d’or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó.» (Mt 10,10), però afegeix tot seguit: «El qui treballa, bé es mereix que el mantinguin.» Segurament la idea de sant Benet va per aquí, no ambicionar amb la seguretat de que no ens ha de mancar el necessari, òbviament en la mesura de les possibilitats de cada comunitat i de cada moment concret. Però la renúncia va més enllà de les coses materials i abasta també al discurs al respecte. Podem fer un posat humil, podem tenir un discurs rabiosament contrari a qualsevol tipus de possessió però alhora reclamar allò que volem com absolutament imprescindible i urgent. El deseiximent intel·lectual, per definir-lo d’alguna manera, o volitiu si volem fer servir una altra expressió, ha de quadrar amb el material. La pobresa de cor és quelcom que també costa i aquesta no es limita a les coses materials sinó que abasta molt més enllà i es transforma en una lluita constant per imposar sinó la nostra voluntat particular sí al menys el nostre punt de vista de totes, totes.

Sant Benet, escriu el P. Alexandre Masoliver, defineix amb una vehemència desacostumada per a qui té habitualment un llenguatge sobri i contingut, la propietat com un vici i hi afegeix que és nefand i que cal extirpar-lo de soca-rel; és a dir dels nostres cors, per acomodar-nos a l’estrictament necessari. Però el concepte de necessari pot ser bastant relatiu i discrecional. Escrivia el nostre P. Alexandre al respecte: «Sens dubte, trobarem la regla d’or en una austeritat sense excessos, en una frugalitat i parquedat o discreció en tot el referent a l’aliment, el vestit, el mobiliari i, en general, el gènere de vida que s’adigui a la nostra condició de monjos, que és curiosament millor del que haurien gaudit la majoria dels monjos —a l’època de sant Benet— de restar a casa.» (Si cerques Déu de veritat...)

Com sempre en sant Benet tot rau en la discreció i la simplicitat material i espiritual. Escriu sant Bernat: «Hi ha tres classes de pobresa: la inevitable, la voluntària i la fingida; la que distribueix equitativament i dona el que es deu, la rebutjada per fingida, suportada per inevitable, abraçada per voluntària; la que es torna pobre d’esperit i cerca el Regne de Déu que portava en el seu interior, però el perdé.» (Tercera sèrie de sentències, 2).

Hem de practicar la pobresa voluntària, defugir la fingida i suportar si ens cal la inevitable, abraçant-la com ens diu sant Bernat, amb puresa de cor i donant-li sempre gràcies per tot allò que rebem d’Ell de manera directa o a través dels germans. Sense contristar-nos mai, com diria sant Benet.