diumenge, 1 de maig de 2022

L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor.» (Rm 14,8).

Aquesta frase de l’Apòstol pot ben bé resumir el que és, el que hauria de ser la nostra vida. Compartir la vida divina, no anteposar res, absolutament res a aquest objectiu, és el resum de la nostra vocació. Certament Déu viu la seva pròpia vida; el Crist va viure la seva i nosaltres podem tant sols aspirar a conviure-la, a compartir-la, a imitar-la; però tot i aspirar-hi o voler viure tant sols i únicament per Déu, som lliures i al llarg de la mateixa existència terrenal ens surten entrebancs, creem entrebancs, siguin de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió; és a dir pequem, faltem, cometem faltes, però això que és humà no és el més greu, el més greu és la contumàcia, la manca de contricció, la manca de reconeixement de les faltes, que ens empeny a allunyar-nos d’aquesta vida en Crist, d’aquesta vida divina, compartida amb Déu que hauria de ser sempre el nostre objectiu. En paraules de sant Bernat: «La culpa no està en el sentiment, sinó en el consentiment.»

Sant Benet sap que faltem i el que vol és que ens esmenem, que ens corregim i que tornem a centrar la nostra vida en el Crist. Això que de paraula pot semblar fàcil tal volta d’obra pot no ser-ho tant, perquè l’orgull i l’autosuficiència ens porten cap a la desobediència, cap a la murmuració i cap al menyspreu als altres i ens empenyen encara més lluny, a quedar-nos en aquesta situació menyspreant la misericòrdia de Déu. No penedir-nos és això, no esmenar-nos és això; menysprear, rebutjar la misericòrdia de Déu. Masses vegades valorem les coses en funció de que ens serveixin o no per a satisfer les nostres passions, la nostra voluntat, el nostre orgull. Els talents i els dons que Déu ens ha donat no són per això, no són per satisfer al nostre ego; són per a fer-los servir per viure en el Senyor, conscients de que som del Senyor.

La falta, el pecat és en el fons una tremenda mostra d’ingratitud i faltem, pequem, quan ens servim dels talents espirituals, intel·lectuals i físics, no per donar glòria a Déu cercant de complir la seva voluntat, que per això ens han estat donats, sinó per enfrontar-nos-hi per oposar-nos-hi mitjançant la desobediència.
A qui fem mal quan faltem? A qui fem mal quan pequem? En primer lloc a nosaltres mateixos perquè optem per una felicitat, per una satisfacció ben efímera oblidant allò que ens diu sant Benet a la Regla, que és quan obrem amb intenció pura i per zel de Déu que rebrem una bona recompensa, mentre que al contrari, cometrem un pecat (Cf. RB 64,6). Però en segon lloc fem mal habitualment a la comunitat perquè negligim la nostra tasca, faltem al nostre deure de caritat i tot ho fem, al cap i a la fi, per anteposar el nostre propi interès a qualsevol altre, especialment al interès de Déu expressat en el interès de la comunitat.

Com allunyar-nos de les faltes? Com intentar no caure-hi? Com vèncer-les? No n’hi ha prou tant sols amb el nostre esforç, ens cal l’ajuda i la gràcia de Déu i aquesta l’hem de cercar primer que tot en el contacte personal amb Déu mateix, mantenint l’orella ben atenta a la seva Paraula. Nosaltres no tenim excusa per no escoltar la seva Paraula, si a vegades ni tant sols la sentim és perquè tanquem la nostra oïda. Escoltar-la la Paraula demana un esforç per la nostra part, demana voler escoltar-la, estar-ne atents, obertes les orelles i a això ens hi ajuda la pregària. Quan negligim l’Ofici Diví, i negligir-lo no és arriscar la nostra salut i la dels altres germans con tal d’assistir-hi si la raó en contra és de pes, sinó que és anteposar la nostra voluntat a la de Déu, és girar-se al llit quan sentim la campana que es hi crida, autojustificant-nos amb qualsevol pretext; és voler acabar qui sap quina tasca quan la campana ens convoca a l’Ofici a risc de fer-hi tard, a risc de no arribar-hi amb la suficient predisposició de cor i d’esperit perquè ens sigui de profit.

La pregària, així com el mateix ritme de la nostra vida marcat amb claredat per la Regla, ens ajuda a adquirir uns principis clars, que potser sovint fan referència a coses petites, però de coses petites estan fetes les grans coses. En cada nostra obligació, en cada ordre rebuda, en cada esdeveniment del dia hi podem trobar la petjada de Déu, la seva providència, la seva tolerància, la seva disposició, la seva voluntat.
Si vivim amb fe les coses petites, aquelles que fins i tot ens puguin semblar insignificants, les farem grans per a nosaltres i ho seran davant de Déu. Una altra ajuda i no pas menor és l’ús freqüent del sagrament de la penitència que no tant sols perdona les faltes comeses sinó que pel penediment ens prepara i ens disposa a no recaure-hi; però per penedir-nos ens cal reconèixer-nos pecadors, no reconèixer-hi als altres sinó a nosaltres mateixos.

Ens diu un Apotegma anònim: «Aquells que volen ser salvats no s’ocupen dels defectes del proïsme, sinó sempre de les seves pròpies faltes, i així progressen. Tal era aquell monjo que veient pecar al seu germà deia gemegant: “Desgraciat de mi!
Avui ell, i demà segurament seré jo!”. Vegeu quina prudència! Quina presència d’esperit! Com ha trobat la forma de no jutjar al seu germà en dir: “Segurament seré jo demà!”, perquè s’inspira en el temor i la inquietud pel pecat que tem cometre i així evita jutjar al proïsme. Però no content amb això s’humilia per sota del seu germà agregant: “Ell ha fet penitència per la seva falta, però jo no la faig, ni arribaré a fer-la, segurament perquè no tinc suficient voluntat per a fer penitència”.» (DOROTEU DE GAZA, Conferències, VI,75).

Tenim recursos per a intentar vèncer la voluntat de faltar, de pecar; el recurs de l’excomunió hauria de ser sempre el darrer, tot i que sant Benet ens el plantegi per a comprendre la gravetat de la falta. Ens hi ha d’ajudar sobretot mantenir en un primer pla l’amor al Crist, perquè l’amor no s’acontenta amb evitar el mal, això ho fa també el temor; l’amor s’eleva sobre el simple deure i ens dona l’empenta necessària per a obtenir la força i els mitjans necessaris per a obrar el bé, superant els obstacles i evitant tot allò que pugui trencar la nostra relació amb el Crist. (Cf. BAUR, Benito; En la intimidad con Dios, p. 63-83).

Tot plegat ens hauria de portar a poder dir sempre i en tot moment com l’Apòstol: «Per a mi, viure és Crist» (Fl 1,21).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada