COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Som al darrer capítol de la primera part del denominat codi penal de la Regla, un capítol que a primer cop d’ull ens pot semblar anacrònic i desfasat perquè ens parla d’infants al monestir i de càstigs amb aspres assots i mortificacions amb dejunis rigorosos; unes coses que no són pas políticament correctes en els nostres dies, afortunadament. Ja sabem del costum durant l’edat mitjana de lliurar infants a un monestir perquè fossin educats entre els monjos i acabessin esdevenint ells mateixos monjos, un costum per cert abandonat pels cistercencs, i també sabem que la correcció de les faltes amb càstigs corporals, fossin assots, dejunis o reclusions, ha estat una pràctica fins i tot al nostre país que tant sols s’ha abandonat fa ja unes quantes dècades en àmbits com l’educatiu. Tal com està el panorama gràcies a Déu avui no hi ha infants en les comunitats i tots sabem la cura que hem de tenir amb aquest tema, no tant sols per evitar fets concrets del tot reprovables i punibles, civilment i canònicament; sinó també per evitar qualsevol situació equívoca o sospitosa, ni que ho sigui lleugerament. Pensem sempre que quan fem alguna cosa malament no ho fa aquell o l’altre monjo, sinó un monjo, és a dir afecta a tota la comunitat com si fóssim tots els qui ho haguéssim fet i pot ser cert perquè tolerant-ho ens fem d’alguna manera partícips o còmplices, com vulguem dir-ho. No baixem la guàrdia en aquest tema perquè a part de ser bastant més que incorrectes, és a dir delictius alguns comportaments, la sensibilitat social es molt alta amb fets com aquests, no fos que siguem de nou causa d’escàndol.

Però aquest capítol te una part que no ha passat tant de moda, la que ens parla de tractaments apropiats per a cadascú. Una mostra més del igualitarisme asimètric que estableix sant Benet en la seva Regla; tots som iguals amb els mateixos drets i les mateixes obligacions, tots ens hem compromès davant del Senyor a seguir-lo, a buscar-lo i a obeir-lo però no tots som iguals; perquè alhora no tots hem rebut els mateixos dons, no tots tenim les mateixes limitacions, els mateixos defectes de fàbrica i aquí rau la dificultat a vegades de fer entendre a algú la inconveniència o fins i tot la gravetat de determinada actitud, quan aquest algú sembla incapaç de comprendre la importància d’un o d’uns fets en concret.

Vivim en una societat dominada per la cultura del desig i afectada per una immaduresa notable, per això mateix podem seguir essent infants tot i l’aparença d’adults o estar afectats d’infantilisme o mantenir puntualment actituds infantils. Perquè al cap i a la fi podem ser madurs intel•lectualment i ser alhora immadurs afectivament i això ens crea problemes de convivència, ens fa molt més difícil la vida comunitària i per extensió fem difícil la vida dels altres. Contra aquest infantilisme podríem dir que de poc valen els remeis que ens recomana avui sant Benet perquè no el podrem guarir amb dejunis rigorosos, ans al contrari potser a vegades els practiquem per a cridar l’atenció i són més part del problema que de la solució; ni el podrem guarir amb aspres assots tot i que tots podem córrer el risc de caure en aquesta temptació una vegada o altre, sigui un enfrontament físic, Déu no ho vulgui, sigui un enfrontament verbal o sigui el clàssic cop de porta donat per manifestar un enuig contra qui calgui, encara que masses vegades sigui al cap i a la fi contra nosaltres mateixos i la nostra immaduresa o el nostre infantilisme. D’altres vegades el símptoma de la immaduresa és la dependència afectiva d’un altre germà o l’excessiva necessitat de la família o d’un membre concret d’aquesta o d’un amic exterior; cosa que no vol pas dir que ens n’haguem de desentendre de la família o dels amics, però si mantenir un sà equilibri i allunyar-nos del perill de les interferències dels nostres familiars, amics, companys o coneguts en la vida comunitària.

Escriu Dom Bernardo Olivera, abat general que fou de l’Orde Cistercenc de l’Estreta Observança, que hi ha cinc elements que ens poden fer adonar del nostre grau de maduresa. El primer és la tolerància de les frustracions reconeixent-hi la nostra responsabilitat, evitant fer-ne sempre culpables als altres i intentant de no reaccionar-hi amb ira, tristesa, desànim o tancant-nos en nosaltres mateixos cercant la pròpia commiseració. Un segon element és ser capaços de manifestar les nostres opinions sense arribar a defensar-les a ultrança, ni encara menys recorrent a la mentida per tal de mantenir-les, perquè això és símptoma clar de ser presoners de les nostres emocions. El tercer element és ser capaços de prendre decisions sense innecessàries vacil·lacions ni por a equivocar-nos, però cercant sempre la certesa moral de que fem el que cal fer en cada moment i no pas el que seria del nostre grat fer o ens afavoreix tant sols a nosaltres o als nostres amics particulars. Un quart element és estar obert a altres idees i argumentacions, no tancant-nos en el nostre món com si fos l’únic o el millor dels mons possibles. El cinquè i darrer element que destaca Dom Bernardo Olivera, és la capacitat de reaccionar davant de l’imprevist sense rebuig, acceptant la realitat, fins i tot la imprevista, en el nostre cas acceptant-ho com a voluntat de Déu. (Afectividad y deseo. Para una espiritualidad integrada).

Els enemics d’aquets elements són les nostres pors; por al fracàs, por al rebuig, por al canvi, por a la malaltia o por a tantes altres coses. I la por és fruit de la manca de confiança en nosaltres mateixos, certament, però en el cas del creient és símptoma de la manca de confiança en Déu, quan dubtem de que si és cert de que estem a les seves mans i de si es cert de que el tenim sempre al costat a punt per a donar-nos un cop de mà, però evidentment mai per preguntar-li per què permet que ens passi això o allò altre o demanant-li que aquest o l’altre germà desapareguin de la faç de la terra perquè ens fan nosa.

Com diu el document de la Congregació per als religiosos Vida fraterna en comunitat: «El camí cap a la maduresa humana, premissa necessària per a una vida d’irradiació evangèlica, és un procés que no coneix límits, perquè comporta un continu «enriquiment», no sols en els valors espirituals, sinó també en els d’ordre psicològic, cultural i social.» (La vida fraterna en comunitat, 35).