COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui “prou”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Certament. N’hi ha molts que voldrien ser testimonis del Senyor en la pau, és a dir, quan tot els sortís tal com desitgen, i ben bé que voldrien ser sants, però sense fatigues, sense molèsties, sense dificultats, sense obres.» Escoltàvem aquestes paraules dels sermons de Joan Tauler en el segon nocturn d’ahir a Matines. I certament crec que tots voldríem ser sants, ser testimonis del Senyor en la pau; però a vegades ens costa pagar aquest preu, el peatge de fatigues, de molèsties i de dificultats. Sant Benet coneix molt bé aquesta naturalesa humana que tots compartim, feble i amb certa mandra per a fer allò que ens cal fer, però que no ens ve de grat de fer. Vet aquí que per això faltem fins al punt de poder arribar a cometre faltes greus i aleshores, què hem de fer? Doncs tenim dues alternatives. La primera pot ser la més fàcil, és a dir no reconèixer-nos en falta, no reconèixer-nos culpables, no reconèixer-nos pecadors i seguir entestats en la nostra. En aquest cas lluny de satisfer ens encaminem tot dret cap a la perdició, com diria sant Benet. Però sempre tenim una segona alternativa, que si som realistes hauria de ser sempre la primera opció que triéssim: reconèixer-nos en falta i mirar de satisfer, si fem servir l’expressió que utilitza sant Benet en aquest capítol.

Per evitar caure en culpa i encara més en culpes greus, el primer que ens cal tenir present és mirar de evitar-les, com diu Climent d’Alexandria «esforcem-nos per pecar el menys possible.» (El pedagog). O com diu l’Apòstol «defuig les passions de joventut; deleix-te pel bé, la fe, l’amor i la pau, juntament amb els qui invoquen el Senyor amb un cor net» (2Tm 2,22). Però si caiem, no està tot perdut, sempre que ens n’adonem de la caiguda i ens esforcem per aixecar-nos. Però abans d’aixecar-nos de nou, sant Benet ens vol prostrats amb el cap a terra, als peus de tots; vol que ens llancem al terra al lloc on ens trobem fins a satisfer.

Pensem una mica en aquest gest, que ara ja no practiquem en el cas de cometre culpes, o com ens diu sant Benet davant dels hostes; però sí que el realitzem algunes altres vegades al llarg de la nostra vida monàstica. Ens prostrem al terra davant la comunitat en la vestició d’hàbit, en la professió temporal i en la professió solemne; ho fem, com ens diu aquí sant Benet, davant de tota la comunitat. No té ben bé el mateix significat que aquesta postració penitent, però si que el gest per si mateix denota certes afinitats. No es tracta tant en el moment d’incorporar-nos a la nostra comunitat, sigui de manera temporal o perpètua, de fer-nos perdonar les culpes de la vida passada com de conversió, de despullar-nos de l’home vell per revestir-nos de l’home nou. Això queda ben exemplificat en la vestició d’hàbit quan desprenent-nos de la roba que havíem portat se’ns posa la nova, l’hàbit, com a representació de l’home nou que cerquem d’esdevenir.

Fixem-nos una mica més en aquest gest perfectament litúrgic. La paraula prostració prové del llatí pro-sternere, literalment estendre’s per terra. És un signe clar d’humilitat, de penitència i de súplica davant de Déu. Ho veiem en Abraham que «es va prosternar amb el front a terra» quan Déu li parlà (Gn 17,3), o en el cas de la història de Josep on per tres cops «quan van arribar els seus germans, es prosternaren davant d’ell fins a tocar a terra amb el front» per a mostrar-li primer respecte i en haver-lo reconegut per demanar-li perdó. (Gn 42,6; 43,26-28; 44, 14). També «Moisès es va agenollar i es prosternà fins a tocar a terra» (Ex 34,8) davant del Senyor en signe de respecte. I la prostració apareix també en el Nou Testament a vegades en narracions d’esdeveniments concrets, per demanar al Senyor la guarició; o en unes altres, com en l’Apocalipsi, com a metàfora d’adoració. També el mateix Jesús «es prosternà amb el front a terra» a Getsemaní per pregar al Pare perquè li donés la força necessària per afrontar la seva passió (Mt 26,39). La prostració és doncs una postura litúrgica, amb arrels en l’Escriptura. Quan la nostra societat accepta sense masses preguntes l’espiritualitat i determinades postures corporals provinents d’altres religions, especialment orientals; correm el risc de no reconèixer el profund significat de gestos com aquest en la nostra pròpia litúrgia, qui sap si perquè avui per avui agenollar-se o prostrar-se és vist com una fórmula del passat, sinó ho és com a signe d’humiliació o de falta de llibertat. La prostració es per exemple un signe fort en iniciar-se la litúrgia del Divendres Sant, quan el sacerdot que presideix la celebració entra en silenci i es prostra mentre la comunitat s’agenolla. O també es prostren els que seran ordenats per a diaques o preveres o bé ordenats com a bisbes o beneïts com a abats, mentre el poble entona les lletanies dels sants pregant per ells i perquè davalli sobre d’ells l’Esperit Sant. En aquest cas, com en el de la professió monàstica, aquest signe mostra també la total disponibilitat per a rebre la gràcia de l’Esperit.

Disponibilitat és una idea que també s’adiu al sentit del que ens parla avui sant Benet, disponibilitat a ser perdonats, disponibilitat a canviar, a convertir-nos de nou, disponibilitat a acollir-nos a la misericòrdia de Déu i dels germans, o de l’Orde com diem en la vestició d’hàbit, en la professió temporal i en la professió solemne. Per a rebre aquesta misericòrdia cal reconèixer-nos pecadors i fer propòsit d’esmena; això és satisfer, no pas sols als germans de comunitat com si es tractés d’una humiliació gratuïta, sinó essent conscients de que és a Déu a qui ens adrecem sempre i per damunt de tot perquè, abans que als germans, és a Ell a qui ofenem quan faltem, sigui una falta lleu o sigui, Déu no ho vulgui, una falta greu.

En què pensàvem quan se’ns va preguntar sobre el que desitjàvem i vam respondre, per tres cops com Pere, «La misericòrdia de Déu»? Era potser tant sols la repetició d’una fórmula ritualitzada i apresa de memòria? Quan sant Benet ens diu de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, hauríem de recordar-nos d’aquelles postracions, d’aquella fórmula amb la que vam demanar que el Senyor ens rebés, segons la seva promesa, i que no veiéssim defraudada la nostra esperança, sobretot l’esperança en la misericòrdia de Déu.