L'OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l'oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l'abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l'Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua.  8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci's amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s'han de fer amb el consentiment de l'abat.  

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En plena joia del temps pasqual sant Benet ens recorda que la nostra vida hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal. Podríem pensar a primer cop d’ull que sant Benet és allò que en castellà es diu un “aguafiestas”. Sembla també com si sant Benet ens marqués uns mínims per a la major part de l’any, uns mínims sense els quals no ens podem considerar monjos, i ens convidés a fer un esforç durant el temps quaresmal, per a ser monjos amb més profunditat i rotunditat. De fet sí que la nostra vida és tota ella una Quaresma, perquè és tota ella un camí cap a la Pasqua, una Pasqua podríem dir que personal, quan el Senyor ens cridarà a la seva presència i ens avaluarà, ens jutjarà en funció de com hàgim seguit els seus manaments. Això no significa pas que sigui un camí per recórrer amb tristesa, ans al contrari, perquè al final d’aquest camí hi ha la joia més gran que puguem imaginar. Sant Benet ens sap negligents, per això demana un esforç en un temps fort com la Quaresma, qui sap si amb l’esperança de que habituats al llarg d’aquests dies a algunes d’aquestes coses que ens proposa ens hi habituem ja per a tot l’any. Però també aquí hi ha riscos, hi ha el risc de fer la nostra, de tirar pel dret amb una diguem que presumpció o orgull espiritual que en lloc d’acostar-nos al Crist ens hi allunya perquè surt del nostre ego, de l’afany de cridar l’atenció, o com diu molt bé sant Benet, en els instruments de les bones obres, ve d’una intenció esbiaixada que resumeix en la frase: «No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.» (RB 4,62).

Fa pocs mesos vaig tenir coneixement d’un candidat en una comunitat monàstica, no pas la nostra, era un candidat diguem-ne que peculiar però no pas una excepció en el món d’avui. Al monestir on havia recalat, on deia que cercava d’entrar-hi perquè s’hi sentia cridat, no hi veia sinó relaxament i uns costums acomodaticis; potser podríem dir emprant un llenguatge ja ara en desús, que hi veia un aburgesament de la vida monàstica, en el sentit que tenia el concepte fa uns anys com a terme de pejoratiu. Cercava aquest candidat de dejunar, de pregar tota la jornada, això sí seguint la seva voluntat que interpretava com la voluntat de Déu, mentre que en la vida diària de la comunitat no hi veia altra voluntat que la humana. En definitiva cercava de fer la seva, això sí menyspreant la vida d’aquella comunitat. Com deia un abat d’un altre monestir peninsular, davant d’un candidat que tot ho trobava malament i relaxat, “he descobert la teva vertadera vocació, és la de ser fundador d’un nou orde, no pas la de ser un membre de la nostra comunitat”. Ho veiem al llarg de la Regla de sant Benet, ho veiem en aquest capítol que ens surt avui al pas, «el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. Per tant les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.»

Ens és sovint molt fàcil criticar, murmurar diria sant Benet, però massa sovint aquesta crítica neix de la nostra autosuficiència, de creure’ns millors, i amb distància, que qualsevol altre o com diuen els cartoixans, que tenen en la seva divisa una creu sobre el món, el famós stat crux dum volvitur orbis, la creu roman mentre el món dona voltes o va canviant, en una traducció precipitada, envoltada aquesta creu per set estels, recordant a sant Bru i als altres sis fundadors de la Gran Cartoixa, els cartoixans diuen que hi ha candidats a aquella vida que d’antuvi es creuen ja el vuitè estel. No serà que massa sovint ens creiem capaços de fer les coses més difícils i fins i tot les més agosarades, capaços no vol pas dir que les acabem fent, mentre som incapaços de fer les més senzilles i simples? Simples i senzilles com ser on hem de ser quan hi hem de ser, arribar puntuals a l’Ofici Diví i als actes comunitaris, no distreure’ns amb converses ocioses amb forasters, no murmurar ni parlar al refetor, guardar silenci després de Completes i tantes altres coses similars. Sovint ens fixem el llistó molt alt mentre que som incapaços de saltar-lo per rengle més baix.

Presumpció, vanitat espiritual, inconsciència també espiritual; qui sap quin mal ens afligeix, però de segur que ens afecta per no escoltar a sant Benet, per no fer-li cas. Retraure’ns de tota mena de vicis, donar-nos a la pregària, a la lectura, a la compunció de cor i a l’abstinència; vet aquí  els mínims marcats per sant Benet. Inassolibles? Ho poden semblar a priori, però segur que són inassolibles si no ens hi posem, si cerquem els nostres propis objectius i, per suposat, rebutgem els que ens planteja sant Benet. Tots portem una ànima de fundador en el nostre interior i aquesta es manifesta rebutjant allò que sant Benet i el mateix Evangeli ens plantegen. El barem per qualificar-ho tot plegat ens el dona el mateix sant Benet en aquest capítol, una joia plena de deler espiritual. Viure amb joia la nostra vida de monjos, conscients a cada instant de que és la vida que hem escollit lliurament de viure, molt més encara, de que és la vida a la que estem convençuts, sinó certs que Déu ens hi ha cridat; com diu el Senyor: «No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn 15,16). Aleshores qui sap si l’inconformisme desapareixerà de les nostres vides i donarem gràcies al Senyor per aquest do, cada vegada més escàs en la nostra societat on hi ha molts fundadors d’ordes i fins i tot de religions i pocs seguidors del Crist, que és aquell, i que no ens faci pas vergonya dir-ho, l’únic a qui val la pena seguir. I el seu camí porta a la Pasqua, això sí passant per la Quaresma, es a dir passant per l’observança, per la mesura, per la compunció de cor. En paraules de sant Joan Pau II: «La Quaresma és, doncs, una ocasió providencial per a dur a terme aquest abandonament espiritual de les riqueses per a obrir-se així a Déu, cap al qual el cristià ha d'orientar tota la vida, conscient de no tenir estatge fix en aquest món, perquè "som ciutadans del cel" (Fl 3, 20). En la celebració del misteri pasqual, al final de la Quaresma, es posa en relleu com el camí quaresmal de purificació culmina amb el lliurament lliure i amorós d’un mateix al Pare. Aquest és el camí pel qual el deixeble de Crist aprèn a sortir de si mateix i dels seus interessos egoistes per a trobar als germans amb l'amor.» (Missatge per a la Quaresma 1997).