diumenge, 5 de juny de 2022

LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La taula de l’abat oberta als hostes i als pelegrins ve a ser un símbol de l’acolliment monàstic. Sovint quan escoltem aquest capítol, com també el capítol 53 dedicat als hostes, pensem amb els hostes que més o menys habitualment acollim per uns dies. N`hi ha que fa anys que van venint, amb un conseqüent relleu generacional propi de la naturalesa humana, n’hi ha diguem-ne que més il·lustres com ara alguns bisbes, als qui és d’agrair per la nostra part que aquí s’hi trobin acollits amb discreció, fraternitat i silenci; també hi ha aquells qui per raó d’una responsabilitat institucional tenen relació amb el monestir i compartint la taula amb l’abat, això és amb tota la comunitat, fan un tast del que és la nostra quotidianitat, i val a dir que sempre els impacta l’experiència.
De tots ells n’hi ha que ens cauran més bé i d’altres no tant bé, d’entre qualsevol dels grups que hem citat, i també val a dir que moltes vegades la relació personal no ha de coincidir necessàriament amb les posicions eclesials o ideològiques que cadascun de nosaltres pugui tenir.

Què compartim amb qui s’asseu a la taula de l’abat? Doncs compartir l’àpat ja és de per si mateix tot un símbol, tant més quan en la nostra jornada diària els àpats al refetor estan revestits d’una certa sacralitat, pel marc, per la lectura que l’acompanya i per l’entroncament amb aquells àpats de les primeres comunitats cristianes que poc a poc es van anar separant de la celebració litúrgica. A la taula de l’abat, a qualsevol taula del refetor, hi fa cap una part de la nostra vida comunitària perquè hi ha el monjo que ha parat la taula, hi ha el monjo que rentarà els plats, hi ha el monjo que llegeix, hi ha el monjo que ha tingut cura de que les ampolles d’aigua i de vi estiguin plenes i hi hagi pa suficient i hi ha, òbviament, el monjo que ha cuinat els plats que s’hi serveixen i fins i tot qui ha fet la compra dels productes cuinats. Així la taula de l’abat, qualsevol taula del refetor, esdevé com el punt de trobada dels esforços i la feina d’uns quants monjos, no pas pocs, que al cap i a la fi representen la comunitat que acull al qui ens visita.

A acollir ens hi convida el mateix Crist quan ens diu «tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) i sant Benet, com tantes altres vegades, no fa sinó traslladar, traduir a la vida monàstica diària aquest precepte evangèlic. Òbviament el Crist no contempla acollir de mala gana, remugant o murmurant, sinó acollir amb tot el que aquest mot implica de generositat i de netedat de cor. Sempre, és cert, hi pot haver aquella mota de pols a la nostra ànima, que deia la Mafalda, que l’embruti i que algun cop, Déu no ho vulgui, es trasllueix en una expressió coneguda per tots; per haver-la escoltat d’un germà o per haver-la pronunciat nosaltres mateixos i és el: “a mi em molesta”. Sembla com si fos una frase talismà que supera per excés qualsevol consell evangèlic, qualsevol manament de la Regla, qualsevol altra norma de conducta, vingui de qui vingui.
I al cap i a la fi què significa, què representa sinó la ferma voluntat d’imposar el caprici, d’un mateix per damunt de tot? I si som sincers això ho diem amb absoluta impunitat, quan una sola mirada al que de nosaltres pot molestar i que de ben segur molesta als altres ens tancaria la boca davant d’una expressió com aquesta i del que representa.

Som conscients de que l’acolliment als forasters forma part del nostre carisma monàstic? O potser som acollidors en la teoria i no pas en la pràctica? Evidentment acollir vol dir que el qui és acollit ha de respectar la nostra vida, el nostre silenci, la nostra pregària i no pas venir a imposar-nos una determinada lectura al refetor, una certa dieta alimentària, una determinada postura ideològica o espiritual o qualsevol altra cosa que se’ns pugui passar pel cap. En l’acolliment el respecte ha de ser mutu perquè sinó, no és vertader acolliment.

També tenim un altre mena d’acolliment diguem-ne que singular. Als passavolants que habitualment acollim s’hi ha unit des de fa unes setmanes un grup de famílies refugiades que fugen de la guerra. Primer que tot tinguem ben present això, que fugen i d’una guerra; no és pas una cosa menor i per poc que accedim als mitjans de comunicació podrem veure els efectes d’aquesta guerra, com de tota altra, que ja porta cent dies d’activitat i que ha generat morts, destrucció i un èxode més que important. Aquí la frase del Crist «tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) pren diguem-ne que tot el seu sentit. En paraules del Papa Benet XVI: «Acollir als refugiats i donar-los hospitalitat és per a tots un gest obligat de solidaritat humana, a fi que no se sentin aïllats a causa de la intolerància i el desinterès. Per als cristians és, a més, una manera concreta de manifestar l’amor evangèlic.» (Audiència General 20 de juny 2007).

Allò que tal volta hem escoltat d’avantpassats nostres fugits a França als anys trenta del segle passat o de convents i monestirs de Roma oberts al poble jueu davant la més que probable deportació cap a un camp d’extermini; ho tenim podríem dir que a tocar, davant dels nostres propis ulls. Però i tant que podem mirar cap a un altra costat perquè ens fereix reconèixer la realitat que tenim tant a prop, i tant que podem mirar-nos el melic perquè ens molesta aquella petita situació puntual que afecta un moment concret de la nostra vida diària i que fa sortir de la nostra boca l’usual “a mi em molesta” o el similar “a mi em posa nerviós”. I si potser aquesta actitud és fruit de la nostra manca de fidelitat a l’Ofici Diví o a la pregària personal o a la Lectio, en definitiva si el nostre camí de conversió no avança i està aturat? Ves a saber, cadascú s’ho sap si som capaços de reflexionar-hi amb un mínim de sinceritat i mesurem el pes del nostre ego en la nostra pròpia vida diària. I és cert que en la convivència sempre hi pot haver una situació, un moment que cal afinar. Qui millor que nosaltres ho pot saber, vivint com vivim en comunitat? Perquè en la nostra vida diària ens pot molestar, ens pot posar nerviosos, aquell monjo que desafina, aquell altre que dona cops de porta, aquell que arriba tard al refetor i fa bellugar el company de taula, aquell que gargamelleja un cop i un altre al cor durant totes les Matines i així podríem elaborar un llistat de coses que ens molesten i ens posen nerviosos, però que tot i poder-nos-les estalviar, i seria millor fer-ho, si hi pensem no son al cap i a la fi tant fonamentals. Com escriu el nostre Abat General en la seva Carta de Pentecosta per aquest any 2022: «No ens convertim en “nosaltres” només sumant, sinó a través d’una transformació pasqual. El jo no esdevé un “nosaltres” simplement afegint altres jo al meu jo, com qui afegeix altres monedes a la moneda que tinc jo. (...) La comunió ens fa por perquè implica la mort a un mateix. (...) perquè l’amor fratern ens pugui fer passar de la mort a la vida, cal que morim a la falsa vida d’estimar-nos a nosaltres mateixos.»

A la taula de l’abat, de la que ens parla avui sant Benet, s’hi asseu gent diversa que comparteix un moment puntual de la nostra vida diària, breu, però que sovint troben intens, “tota una experiència” és l’expressió més habitual, que empren. Són gent diversa, creients i no creients, de dretes i d’esquerres, amb responsabilitats institucionals o eclesials o potser sense tenir-les encara o havent-les ja deixat. Però asseient-los a la taula de l’abat els mostrem acollida, són ara i aquí els forasters dels que ens parla Jesús, aquell qui s’asseia a taula amb pecadors i publicans.
I així tanmateix tots els qui troben aixopluc d’una manera o d’altra a redós del monestir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada