PRÒLEG: L’ESCOLA DEL SERVEI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Pròleg 39-50

39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Els nostres cors i els nostres cossos no estan a priori preparats per militar en la santa obediència dels preceptes; això és el que ens ve a dir sant Benet en aquest final del pròleg de la Regla. La vocació monàstica no és voluntarista, és a dir l’expressió habitual de “vull ser monjo” potser no és la més adequada, tal volta ho seria una mica més la de “vull viure com a monjo”, però ja ens diu ben clar sant Benet que la natura no ho pot tot en nosaltres i sempre, sempre ens hem de confiar a la gràcia de Déu. No acabem de ser monjos mai, ni per la vestició de l’hàbit, ni per la professió temporal, ni per la professió solemne; sempre estem en camí, avançant en la vida monàstica i en la fe, com ens diu sant Benet, inscrits en aquesta escola del servei diví de la que tal volta en sortirem titulats el darrer dia, quan el Senyor ens cridi a la seva presència i cal remarcar aquest “tal volta” perquè sols Déu sap com i quan ens avaluarà.

La nostra societat, cada vegada més, no està per suportar les coses aspres i feixugues; ans al contrari les rebutja i les aparta. Així ho fem amb tot allò que ens molesta i també amb els qui ens molesten o amb aquells la sola visió dels quals ens molesta, siguin malalts, siguin ancians, siguin migrants, siguin pobres o desvalguts. Abandonar esfereïts de terror el camí quan aquest es mostra, ni que sigui mínimament, aspre i feixuc, és quelcom més que una temptació. Tot dura el que dura, mentre dura i això més que lluitadors, ens fa febles i volubles al caprici. Com escrivia un pare espiritual del segle XX: «Bé, vaja: Després de tant de “Creu Senyor, Creu!” es veu que volies una creu al teu gust.» (Josemaria Escrivà de Balaguer, Camí, punt 989).

Sant Benet ens diu que el camí de la vida monàstica, el camí de la salvació, és al començament forçosament estret; però prestem atenció al que ens diu tot seguit, que qui s’eixampla és el cor quan es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. Cremant etapes en la vida monàstica no pas necessàriament hem aconseguit cap grau de perfecció; això vol dir que fins a la mort, ens ho diu el mateix sant Benet, ens cal seguir els manaments i la doctrina del Senyor sense apartar-nos-en ni un mil·límetre, sinó volem caure en les penes de l’infern i en canvi volem arribar a la vida eterna. En aquest camí no ens podem aturar, ara cal córrer, o com deia un pare espiritual del segle XX: «començar és cosa de tothom; perseverar, de sants. Que la teva perseverança no sigui com la conseqüència cega de la primera embranzida, obra de la inèrcia; que sigui una perseverança reflexiva.» (Josemaria Escrivà de Balaguer, Camí, punt 983).

La vocació monàstica no és voluntarista perquè obeeix a una crida, a una crida a seguir al Crist. Ho escoltarem també avui en la celebració dominical de l’Eucaristia amb la crida a Eliseu quan Elies va fer com si passés de llarg i li tirà a sobre el seu mantell de profeta o amb la crida del mateix Crist desatesa per aquells qui miren enrere i sempre tenen alguna cosa encara pendent a fer en el món. Ho hem escoltat aquests darrers dies, ho estem escoltant en la lectura de col·lació, la vida monàstica sols es pot entendre com un camí, tal com ens diu Louis Bouyer, no ens hi podem comprometre sense saber cap on porta aquest camí, seria com endinsar-nos en un atzucac; si la pregunta “a què has vingut?” no ens la plantegem en tot moment, si no som capaços de donar a aquesta pregunta una resposta que emani de la mateixa ànima, el nostre esforç és en va (Cf. El sentit de la vida monàstica, p. 23-24).

Per a recórrer aquest camí sols hi valen dues gaiates per a recolzar-nos-hi i la primera no és altre que la paciència. Sona forta, molt forta l’expressió de sant Benet de que amb la paciència participem dels sofriments del Crist; però l’hem de veure i l’hem de viure com quelcom ni aspre ni feixuc, sinó com a una eina necessària per a avançar en aquest camí. La segona gaiata és la perseverança; com escrivia un mestre espiritual del segle XX «constància, que res no et somogui. Et cal. Demana-la al Senyor i fes tot el que puguis per a obtenir-la: perquè és un gran mitjà per a impedir que esgarriïs el camí fecund que has començat.» (Josemaria Escrivà de Balaguer, Camí, punt 990).

Amb paciència i amb perseverança podem fer camí cap a la vida eterna. Sempre ens vindrà la temptació d’abandonar esfereïts, ho veiem en la nostra comunitat, ho veiem en el conjunt de l’Església; la dificultat, l’estretor del camí engendra por, engendra mandra, engendra incertesa i la solució que sovint veiem més fàcil, que a tots ens tempta en un moment o altre del nostre camí, és la de l’abandó, amb més o menys terror o esfereïment. De nou aquí, en aquest moment de la temptació, veiem la vida monàstica com quelcom voluntarista que tant sols depèn del nostre voler, que és sovint feble i voluble. En aquests moments de feblesa, tan física com moral, oblidem qui ens ha cridat, a què ens ha cridat i per què ens ha cridat. Crist no vol fer de nosaltres uns màrtirs, tot i que participem del seus sofriments per la paciència, no ens vol màrtirs al menys en el sentit més emprat del terme; ens vol màrtirs en quan a testimonis seus, testimonis perseverants fins a arribar a compartir el seu regne. I si ens preguntem: «Que quin és el secret de la perseverança?» Responguem: L’Amor; com escrivia un autor espiritual del segle XX «Enamora’t, i no «el» deixaràs.» (Josemaria Escrivà de Balaguer, Camí, punt 999).

Escriu un apotegma: «Un germà que residia en la solitud estava torbat. Va anar a veure a abbà Teodor, i li va dir del seu patiment. L’ancià li va dir: “Ves, humilia el teu pensament i sotmet-te, i viu amb els altres”. Va anar llavors cap a la muntanya i va romandre amb els altres. Però va tornar a l’ancià i li va dir: “Tampoc amb els homes estic tranquil”. L’ancià li respongué: “Si no tens pau ni sol ni amb els altres, per què vas sortir per a fer-te monjo? No va ser potser per a suportar les tribulacions? Digues-me quants anys fa que portes l’hàbit?”. Va respondre el germà: “Vuit anys”. Li va respondre l’ancià dient: “En veritat, jo porto l’hàbit fa setanta anys i ni un sol dia he trobat la tranquil·litat, i tu vols tenir pau després de vuit anys?”.» (Llibre de l’ancià 7,9).