diumenge, 12 de juny de 2022

L’ORDRE DE LA COMUNITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 63

1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Aquinata Böckmann, i és cert, que la societat del segle VI estava estratificada en múltiples nivells, quan un naixia en un determinat estatus social aquest es conservava tota la vida o sigui que la família on un naixia marcava tota la resta de la vida. Potser avui no sigui tant diferent però el cert és que la possibilitat de canvis socials transversals és més present sobretot si la societat garanteix un accés a l’educació universal, és a dir amb igualtat d’oportunitats. Això depèn de molts factors com ara ajuts públics, concerts amb escoles privades i tantes altres fórmules que veiem com cada dia s’estan debaten en la nostra societat.

Sant Benet venia d’un estament social alt, tot i la decrepitud de la societat romana del seu temps, seguia la societat estant ben estratificada i no eren els homes d’aquell temps gens interclassistes. Sorprèn doncs el seu sentit inclusiu de la vida comunitària, anivellant com ja fa en el capítol segon, dedicat a l’abat, quan parla de que no s’anteposi l’home lliure a l’esclau o quan afirma que «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa.». Per sant Benet l’únic barem que hi pot haver vàlid és l’antiguitat, el moment d’entrada al monestir. Això concorda amb el que diu l’Apòstol a la Carta als Colossencs: «Des d’ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.» (Col 3,11). La frase posada com a exemple on ens diu: «el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui», és prou aclaridora.

De fet fins al Concili Vaticà II a casa nostre, al nostre Orde i en tota la família benedictina, sí que hi havia una diferenciació entre un tipus i un altre de monjos. Uns ja entraven per a ser monjos de cor i preveres, d’altres per a ser germans. Això ho hem vist fins fa ben pocs anys en que han deixat aquest món els darrers monjos que per pertànyer a l’estament clerical ocupaven un lloc preeminent, per davant de germans més antics, o algun altre que va voler conservar la condició de germà convers fins al final de la seva vida. Ara hem recuperat el sentit més literal d’aquest capítol en sintonia amb sant Benet quan alerta a l’abat de no alterar l’ordre, no sigui cas que es provoqués una situació d’injustícia, Déu no ho vulgui o Déu ens en guard.

Però què ens ve a explicar avui a nosaltres aquest capítol? Què ens hi vol dir sant Benet? No, no es tracta d’una mera qüestió protocol·lària, ni tampoc de voler evitar precipitacions a la sortida de l’Ofici Diví tot i que ens digui al capítol dedicat a l’oratori: «que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu» (RB 52,2), perquè potser sí que s’hi va trobar que en acabar l’Ofici Diví hi havia preses i empentes per sortir de l’oratori, ves a saber. Ens vol dir sobretot que ni per edat, ni per posició social prèvia a l’entrada al monestir, ni per títols acadèmics, ni per responsabilitats a la comunitat, ni per qualsevol altra criteri mundà, no ens creguem estar per damunt i per davant dels altres, que si hi ha d’haver un criteri, aquest sols pot ser el de l’antiguitat. Naturalment les nostres procedències són diverses i les nostres vides, fins arribar al monestir, segurament també. Hi pot haver qui ho ha passat realment malament o qui ha viscut rodejat de comoditats i fins i tot de servei que li solucionava el més petit problema domèstic; però com diu el llibre de l’Apocalipsi «les coses d’abans han passat» (Ap 21,4) i ara com diu l’Apòstol a la Carta als Gàlates «ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist» (Ga 3,28).

Però el que si que sant Benet contempla i ens demana és respecte entre nosaltres. Potser avui en dia en que el tracte entre persones de diverses generacions s’ha universalitzat, s’ha anivellat i segurament per la part baixa, ens poden costar coses, abans habituals, com aixecar-nos i oferir de seure a un germà més gran o, sobretot, no anomenar-nos o cridar-nos pel nom tot sol, sinó anteposar-hi el mot “germà”; en el nostre cas emprem el mot “fra”, abreviació del frater, germà en llatí. Sant Benet sap que un excessiva familiaritat pot donar lloc a facècies, pot donar lloc a equívocs i al final pot comportar perills per a la vida comunitària on una relació excessivament estreta entre un, dos o tres germans sempre aixeca suspicàcies i recels i està fora de lloc. Si mai ens passa pel cap de pensar “si aquest altre germà no fos al monestir, jo no em quedaria aquí ni un segon més”, anem malament perquè som aquí per Déu, hi som cridats pel Senyor; d’altra manera hauríem de canalitzar els nostres sentiments particulars amb una altra fórmula, n’hi ha moltes en la nostra societat, i no pas en la vida monàstica.

Recordem sempre les paraules de l’Apòstol: «Déu ha disposat el cos de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre.» (1Co 12, 24-27).

La nostra vida comunitària no tindria sentit de no ser convocada pel Crist i viscuda des d’Ell. Hem estat reunits en el nom del Senyor i ens aglutina un únic ideal i aquest no és altre que cercar al Crist. La nostra vida no és la mateixa que pot fer una parella casada o una parella de fet, o una comunitat constituïda per una convivència passatgera, com ara uns companys de pis, o fins i tot la que fa una comunitat parroquial o la que fa una comunitat religiosa no estable. Per això orde i respecte apareixen en aquest capítol com a fonaments per una convivència comunitària i això, evidentment, implica el respecte a les posicions no coincidents amb les nostres, implica respecte a l’altre, a tots els altres i no pas tant sols als qui ens va bé de mantenir-hi una bona o més estreta relació i, en la pràctica, tot plegat implica una lluita constant amb el nostre ego que sura sempre amb força, per molt que ens esforcem en enfonsar-lo, i malda en tot moment per dominar la nostra vida.

Si hi ha una frase clau en aquest capítol segurament és aquesta: «Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.» (Rm 12,10) una cita de la carta als Romans de l’Apòstol; segurament amb aquesta frase, tant sols amb aquesta, es podria resumir ben bé tot el capítol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada