QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar.4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers.13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb aciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire. 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell - Déu no ho vulgui - faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Deia el Papa Benet XVI que: «Sant Benet qualifica la Regla com a «mínima Regla que hem redactat com un començament» (RB 73,8); però, en realitat, ofereix indicacions útils no sols per als monjos, sinó també per a tots els qui busquen orientació en el seu camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, ha mantingut la seva força il·luminadora fins avui. En buscar el veritable progrés, escoltem també avui la Regla de sant Benet com una llum per al nostre camí. El gran monjo continua sent un veritable mestre que ensenya l’art de viure, el veritable humanisme”.» (Audiència general 9 d’abril de 2008).

Allò essencial, aquests mínims, tenen un fonament espiritual: els graons de la humilitat; tenen un marc, un escenari que és el clos del monestir; una meta, la vida eterna, i uns instruments per arribar-hi com ara l’obediència, el silenci, la pregària, el treball o la vida comunitària. Però no ens podem conformar amb fiar-ho tot a la vida eterna; la nostra vocació, el nostre camí ha de mostrar fruits ja aquí mateix. I aquest capítol en recull els mínims, allò que és essencial en la vida monàstica, partint del marc genèric del que ha de ser la vida cristiana.

En el primer apartat tenim els dos grans manaments. Sobre quins eren els manaments més grans el mateix Senyor va dir: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.» (Mc 12,29-31) És per tant lògic que sant Benet situï aquets dos grans manaments en el primer i més destacat lloc. Segueixen tot just darrera els punts principals dels manaments de la llei del Senyor, per acabar arrodint-ho tot dient «Honorar tothom. Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre » (RB 4, 8-9); estimar a Déu i als altres significa honorar-los i fer-los allò que voldríem que ens fessin ells a nosaltres.

Per aconseguir tot això cal no deixar-nos dominar pel cos, per la carn, pel propi voler. Sant Benet ens proposa per tant negar-nos, castigar el cos, no donar-se als plaers o estimar el dejuni. Que no es tracta d’una escenificació, d’una postura de cara a la galeria, ho veiem quan tot seguit ens parla de practicar les obres de misericòrdia, com enterrar als morts, visitar als malalts o vestir al qui no té amb que vestir-se. Deia sant Bernat: «no creguis que és molt el que has aconseguit; no et consideris fart, no fos cas que vomitessis i perdessis així el que pensaves posseir, per haver deixat de cercar massa aviat.» (Sermó 15 sobre diverses matèries).

El punt fontal de tot plegat els el dona el mateix sant Benet: apartar-se de les maneres de fer del món i no anteposar res a l’amor del Crist. I com demostrar que ens apartem de les maneres de fer del món i no anteposem res a l’amor del Crist? Deixant la ira, el ressentiment, l’engany, la pau fingida, la mentida, la venjança, l’ofensa, la maledicció, l’orgull, la peresa, la murmuració o la crítica. Si doncs ens domina alguna d’aquestes coses, si les practiquem, ve a dir-nos sant Benet que anteposem el nostre orgull a l’amor del Crist i que fem o que vivim a la manera del món. Evidentment que som part del món però no hem vingut al monestir per exemple a portar una conducta més pròpia d’un adolescent al qui la mateixa adolescència porta a una actitud burlesca i menyspreadora envers els altres; no podem oblidar en cap moment que hem vingut al monestir a seguir al Crist i perquè això sigui així sant Benet ens dona un altre seguit de recomanacions: Veure en Déu allò que tenim de bo i tenir per nostre el mal que puguem fer, o no oblidar la finitud d’aquesta vida i la possibilitat de l’infern.

Això pot sonar avui com a “políticament incorrecte”, fa un cert mal a les nostres orelles; però no per això deixa de ser cert, la nostra vida és una lluita contra el maligne. Ho escriu el Papa Francesc a l’Exhortació Apostòlica Gaudete et exsultate: «La vida cristiana és un combat permanent. Es requereix força i valentia per a resistir les temptacions del diable i anunciar l’Evangeli. Aquesta lluita és molt bella, perquè ens permet celebrar cada vegada que el Senyor venç en la nostra vida. No es tracta només d’un combat contra el món i la mentalitat mundana, que ens enganya, ens fa tontets i ens torna mediocres sense compromís i sense goig. Tampoc es redueix a una lluita contra la pròpia fragilitat i les pròpies inclinacions (cadascun té la seva: la mandra, la luxúria, l’enveja, la gelosia, i altres). És també una lluita constant contra el diable, que és el príncep del mal. Jesús mateix celebra les nostres victòries. S’alegrava quan els seus deixebles aconseguien avançar en l’anunci de l’Evangeli, superant l’oposició del Maligne, i deia joiós: «Estava veient a Satanàs caure del cel com un llamp» (Lc 10,18).» (GE, 158). D’aquí que sant Benet ens parli d’esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments i confessar-los per tal de foragitar-los i vèncer així al maligne. A vèncer-lo ens hi ajuda confessar-nos i esmenar-nos o no voler ser anomenats sants abans de ser-ho, que són d’altres consells de sant Benet.

Si cada nit agaféssim aquest capítol i amb absoluta sinceritat de cor anéssim llegint-lo i mirant on hem fallat cap de nosaltres podria sortir-se’n indemne. Fallem i moltes vegades ho fem moguts per l’orgull, la mandra, l’enveja o la gelosia; tot això sant Benet ho sap molt bé. La nostra lluita contra el maligne no acabarà sinó en la darrera batalla, quan tant de bo puguem dir com l’Apòstol: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe.» (2Tm 4,7).