LA HUMILITAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La idea d’una escala a recórrer, a pujar al llarg de la nostra vida te una arrel bíblica evident. Jacob es va posar en camí cap a Mesopotàmia i per no cridar l’atenció va marxar sol, com un fugitiu, sense escorta, sense criats. Un vespre s’adormí rendit de cansament i tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel per la qual els àngels de Déu hi pujaven i baixaven (Cf. Gn 28,12), una escala com a mitjà de comunicació entre el cel i la terra, que santifica fins i tot el lloc on reposa i fa exclamar a Jacob «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.» (Gn 28,16-17).

Sant Joan Clímac escriu la seva Escala espiritual o escala del paradís, amb la mateixa idea i no és doncs estrany que sant Benet primer i sant Bernat després recullin aquesta figura i parlin d’una escala com a camí per pujar per la humilitat o baixar per la supèrbia. També sant Basili havia parlat d’una escala de perfeccionament amb deu graons i també l’abat sant Joan del mont Sinaí que ja titulà la seva reflexió amb el títol de Escala santa. Al rerefons d’aquestes seves reflexions hi ha sempre l’exemple i el model de Crist que, tal com escriu l’Apòstol en l’himne de Filipencs, s’abaixà fins a fer-se tant obedient com per acceptar la mort i una mort de creu, acceptar la mort Ell que és la vida i la porta cap a la vida eterna per a tots nosaltres. La idea d’una escala i la idea de la humilitat van doncs del braç en la reflexió de molts dels Pares. Una figura literària que explica bé que aconseguir d’avançar pel camí de la humilitat no és pas fàcil i demana del nostre esforç, podríem dir que de tot el nostre esforç.

Aquesta escala de dotze graons que avui sant Benet ens proposa de pujar, ens pot fer basarda de posar-nos-hi, podem considerar que és una tasca impossible que mai no assolirem, que de ben segur que relliscarem i caurem i que per tant millor ni intentar de pujar-hi. És aquesta una actitud acomodatícia, la que prenem no tant sols quan ens fa mandra qualsevol canvi, sinó sobretot quan ja estem bé com estem, quan no creiem que ens calgui aquesta humilitat i que sí, que segurament està bé pels altres, però no ens cal a nosaltres que ja tenim prou de tot, fins i tot d’humilitat. Com escriu el monjo Daniel sobre sant Joan Clímac «la supèrbia i l’arrogància de la humana filosofia solen en general apartar de la humilitat i de la subjecció a Crist.» (Vida de sant Joan Clímac, 2).

La supèrbia, l’orgull seria una actitud que podríem qualificar d’adolescència espiritual, i aquest estat, que segurament és inevitable en una part de la nostra vida, l’hem de tenir del tot superat quan sentim que el Senyor ens crida i responem afirmativament a aquesta seva crida. Perquè la humilitat, com escriu Sor Michaela Puzicha, forma part fonamental del significat de la mateixa vida monàstica. Lluny doncs de nosaltres tota actitud d’aquest tipus i hem de mirar sempre de ser conscients que el deure també forma part de la vida i de ser capaços d’anteposar en molts moments aquest sentiment de responsabilitat per davant del que ens pot venir de gust; no ser capritxosos davant els límits que imposa la nostra vida quan el ritme dels esdeveniments externs no està acompanyat amb les pròpies expectatives internes; tolerant la frustració que sorgeix davant un límit que trenca amb algun somni o desig significatiu. Al cap i a la fi és el que ve a dir sant Benet quan parla de no anteposar mai res al Crist i per aprendre a posar per davant la voluntat de Crist a la nostra vida, res millor que pujar per aquesta escala de la humilitat amb passes fermes i les mans ben agafades als muntants per tal de no relliscar i perdre el que poc a poc i amb tant d’esforç, Déu ho vulgui, anem guanyant.

Ens convé doncs de fer l’esforç de pujar-la aquesta escala perquè com escriu sant Gregori la humilitat i l’orgull són com els signes distintius del regne de Déu i del dimoni, respectivament; el Crist és el rei dels humils, el diable pel contrari regna sobre els orgullosos. (Cf. Moralia in Job). Res hi ha tant perillós per a la vida monàstica com l’orgull, considerat com el vici per excel·lència, per tant sols la humilitat pot portar-nos cap a Déu. No hi ha altra camí tot i que a vegades ens sembli haver trobat una drecera més còmode i més planera que al final ens porta amb sort a punt de partida i amb dissort al regne del diable del que parla sant Gregori.

Sant Joan Clímac escriu: «Aquell que renúncia al món mogut per un sentiment de temor és semblant a l’encens quan es crema: al principi fa bona olor, però acaba transformant-se en fum. Aquell que renúncia al món amb l’esperança d’una recompensa s’assembla a la pedra del molí que mol sempre de la mateixa manera. Però aquell que renúncia al món per amor a Déu adquireix des del començament el foc interior, i aquest foc, com si estigués enmig d’un gran bosc, es transforma en un gran incendi. Alguns, sobre maons edifiquen en pedres, uns altres, sobre la terra aixequen columnes, uns altres, marxen lentament durant un temps; després, en escalfar-se els seus músculs i les seves articulacions, acceleren el seu pas. Aquell que posseeix intel·ligència comprendrà aquest discurs simbòlic. Els primers, els que sobre maons assenten pedres, són els que a partir d’excel·lents obres de virtut s’aixequen a la contemplació de les coses divines; no obstant això, al no estar fundats sobre la humilitat i la paciència, cauen davant l’embat de la tempesta. Els segons, els que sobre la terra aixequen columnes, són els que sense haver passat pels exercicis i treballs de la vida monàstica, volen volar a la vida solitària, essent fàcil presa dels enemics invisibles per mancar de virtut i d’experiència. Els tercers, els que avancen pas a pas, són els que caminen amb humilitat i obediència. A ells els infon el Senyor l’esperit de Caritat, pel qual són encesos i impulsats per a acabar pròsperament el seu camí.» (Escala espiritual, Primer graó, 26-27).

La humilitat no pot deslligar-se de cap de les maneres de la caritat, perquè l’amor al Crist ha de dominar sobre qualsevol dels altres sentiments que ens puguin influenciar. Si estimem al Crist per damunt de tot, estimarem als germans d’una manera fraterna, neta i allunyada de qualsevol influència diabòlica. I tot plegat ho mostrarem amb la humilitat. Si no ho fem així, el dimoni de l’orgull està jugant bé la seva partida i ens està atraient cap al seu regne, un regne que sembla agradable però que pot ser al final per a nosaltres el pitjor dels malsons, un vertader infern.

Podríem ben bé dir que d’humils no hi naixem pas, ens hi hem d’anar fent d’humils, la humilitat no és la nostra tendència natural. Podríem dir «no soc humil com voldria, sinó orgullós com no voldria», parafrasejant a l’Apòstol quan diu «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19), perquè amb la humilitat fem el bé i amb l’orgull el mal. Ens hi hem d’anar fent d’humils, i sols podrem avançar en aquest difícil camí pujant amb deler, però amb pas segur i ferm aquesta escala de la humilitat, una escala que al cap i a la fi porta cap a Déu per rumb segur, encara que ens sembli altrament. Sols així configurant-nos pas a pas al Crist, que s’abaixà per tal de ser model d’obediència a Déu; podrem pertànyer al seu regne.