COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Enzo Bianchi que «per viure la comunió-koinonia i per tant conèixer la caritat, són necessaris llibertat, llei i Esperit, però tots ells estan al servei de la caritat i només per la caritat seran autèntics» (No som pas millors, p. 91). Conceptes com llei, autoritat, poder, llibertat, drets, deures, obligacions o obediència dins de la vida monàstica no tenen cap sentit sense el lligam de la caritat. Hauríem de partir sempre de la base que venim al monestir per amor, evidentment que enamorats del Crist i no pas per cap passió personal vers cap altre o vers un lloc o vers un ritme de vida; tot això si de cas està en funció i sempre supeditat per l’amor al Crist que és d’on brolla tot altre amor com ara a la comunitat, al lloc o a la Regla. És aquesta la caritat que sant Benet demana a l’abat d’aplicar d’una manera uniforme amb tothom, sense fer accepció de persones, tenint com a barem les bones obres i l’obediència i en cap cas la condició social que sant Benet explicita anomenant a esclaus i a lliures, seguint la pauta del moment històric que li tocà de viure, una societat a cavall entre el món antic i el món medieval. Al llarg de la darrera setmana a la nostra Casa General aquests conceptes han anat sortint un cop rere l’altre a càrrec del germà benedictí John Mark Falkenhain i de la Doctora Schlosser. El primer amb un anàlisis centrat en la psicologia, no en va el germà John Mark abans d’entrar al seu monestir era un reputat psicoanalista, i la segona des d’un punt de vista més espiritual, teològic i sobretot patrístic. Era aquest un tema que havia quedat pendent en certa manera en el darrer Capítol General del nostre Orde, on el debat i l’aprovació de textos tant importants com l’Estatut que regula la visita regular, l’Estatut de fundacions i reduccions i el directori de formació, van fer deixar de banda un altre tema que havia estat proposat pel Sínode de l’Orde i que era reflexionar sobre el sentit de conceptes com autoritat, obediència i drets en la vida monàstica d’avui. Aquesta darrera setmana cinquanta superiors de l’Orde, amb una àmplia representació geogràfica, hem escoltat les exposicions dels experts, treballat en grups sobre el tema i debatut a l’aula comuna. Ha estat una setmana intensa amb espais per a la Lectio en grup i la pregària en comú, però sobretot centrant l’activitat en la reflexió sobre el tema proposat.

Tots aquests conceptes no són pas nous, però si que la seva interpretació i la seva vivència han canviat, i molt, en els darrers anys. Per posar un punt de partida d’aquests canvis cal referir-se al Concili Vaticà II i al Decret Perfectae Caritatis sobre la vida religiosa que va donar el tret de sortida a un seguit de canvis a vegades encertats, a vegades descentrats . No es tractava pas de maquillar la nostra vida amb una mà de pintura, encara menys de caricaturitzar-la; el que demanava el Concili era anar a les arrels del nostre propi carisma, unes arrels sovint oblidades i encara més sovint interpretades de manera esbiaixada. Quan l’any 2008 l’aleshores Congregació per a la Vida religiosa va publicar el document Faciem tuam, sobre el servei de l’autoritat, venia a completar o a desenvolupar el que el Concili ens havia volgut dir en aquest aspecte concret.

Faciem tuam ens parla de que tots estem cridats i obligats a cercar allò que és agradable a Déu, corresponent així a la llibertat dels fills de Déu. Tots estem obligats a cercar la voluntat de Déu, més amb fets que no pas amb paraules com escriu sant Benet, renunciant a la pròpia voluntat i prenent les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència, com diu la Regla, tal com ho havia escrit sant Agustí convidant a obeir diligentment la veu del Senyor (RA, 7), com també sant Francesc quan diu que el germà ha de «guardar el sant Evangeli del nostre Senyor Jesucrist, vivint en obediència, sense propi i en castedat» (RF 1,1) o sant Ignasi que escriu «como la vera obediencia no mire a quién se hace, más por quién se hace; y si se hace por solo nuestro Criador y Señor, al mismo Señor de todos se obedece.» (Constitucions 84). L’obediència, l’autoritat es refereix sempre a Déu i tots hem de ser dòcils a la seva voluntat perquè a Ell hem vingut a servir, a Ell hem vingut a cercar, a Ell i sols a Ell hem vingut a obeir. A Faciem tuam hi llegim: «La cultura de les societats occidentals, centrada fortament sobre el subjecte, ha contribuït a difondre el valor del respecte cap a la dignitat de la persona humana, afavorint així positivament el lliure desenvolupament i l’autonomia d’aquesta. Aquest reconeixement constitueix un dels trets més significatius de la modernitat i certament és una dada providencial que requereix formes noves de concebre l’autoritat i de relacionar-se amb ella. Però no podem oblidar que quan la llibertat es fa arbitrària i l’autonomia de la persona s’entén com a independència respecte al Creador i respecte als altres, llavors ens trobem davant formes d’idolatria que no sols no augmenten la llibertat sinó que esclavitzen.» (Faciem tuam, 2). És evident que la manera en que pensaven la pràctica de l’exercici de l’autoritat sant Agustí, sant Benet, sant Francesc o sant Ignasi no és el mateix avui; però la motivació, l’arrel, aquesta voluntat d’escoltar i obeir la voluntat de Déu no ha canviat pas.

Ens deia la doctora Marianne Schlosser que per mantenir i fer fructificar els dons que l’Esperit Sant ens ha donat a cadascun de nosaltres ens cal primer que res portar una vida espiritual amarada en l’Escriptura i el magisteri dels Pares i unir-hi la fidelitat a l’Ofici Diví, a la Lectio i a l’Eucaristia. En definitiva estar sempre desperts, és a dir no adormir-nos perquè la vocació, com la mateixa fe, cal alimentar-la dia rere dia i no deixar-la ensopir per la rutina, per la mandra o per la deixadesa. A més responsabilitat, més ens cal conrear la nostra vida espiritual i alimentar la nostra vocació amb coses noves i velles, com escriu sant Benet a la Regla. Sols així podrem interpretar la voluntat de Déu o al menys mirar d’interpretar-la, perquè, com ens deia la doctora Schlosser, la lògica de l’Evangeli no és idèntica a la lògica humana i per tant per poder interpretar-la, la pregària comunitària i personal és fan del tot indispensables. Tenim un objectiu comú, cercar Déu; seguim un camí comú, l’Evangeli i la Regla; cerquem en comú la conversió de costums i també correm els mateixos riscos. Citava la doctora Schlosser a la comentarista de la Regla Michaela Puzicha, per recordar que l’amenaça del poder no sols afecta a l’abat, sinó també a qualsevol responsabilitat, especialment al Prior, al majordom o al mestre de novicis; però hi podríem afegir a qualsevol altre com ara el porter, el bibliotecari, l’infermer o el cuiner, per citar sols uns exemples concrets. El principi de la subsidiarietat, tant present en la Doctrina Social de l’Església, també comporta el perill de perdre de vista que a vegades la voluntat de Déu i la nostra no són coincidents i que en el dubte la nostra sempre vol imposar-se i caiem en el risc de l’abús de confiança, no tant sols respecte a l’abat i a la comunitat, sinó sobretot referit al Senyor i això és molt més greu i important. Com ens deia el primer dia del curs el nostre Abat General parlant de la relació entre autoritat i llibertat: «De fet, no estem cridats a donar el que ve de nosaltres, a transmetre les nostres pròpies idees, les nostres pròpies paraules. Estem cridats a transmetre la Paraula de Déu. I això no és possible sense rebre abans el que hem de donar. No és possible donar sense demanar el do que haurem de transmetre.» (Autoritat i llibertat).