LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Per arribar a creure’ns que som el darrer i el més vil de tots hem d’haver pujat ja set graons d’aquesta escala, si no els hem pujat bé, si hem arribat fins aquí fent saltirons, de segur que serem humils sols amb la llengua i no haurem aprés els manaments del Senyor a través de la humilitat.

Fer la voluntat de Déu.

Per arribar fins aquí, que és la meitat si fa o no fa de l’escala, ens cal no oblidar mai el que Déu ens té manat, ens cal guardar-nos de pecats i de vicis, en primer lloc evidentment d’aquell que més blasma sant Benet, el de la murmuració, i ens cal mirar de no fer la nostra voluntat. Aquest aspecte de fer la nostra voluntat o de venir a fer la voluntat de Déu centra pràcticament els dos primers graons d’aquesta escala i és que si no tenim això ben clar la resta trontolla, la nostra vocació no està aleshores assentada sobre una roca ferma, sinó sobre els aiguamolls del nostre caprici i a la primera o segona dificultat, un problema de convivència comunitària, un problema de salut personal; aleshores el retret, la murmuració, el malestar espiritual ens assalten i perdem la pau. Quan aquesta situació arriba la primera víctima som nosaltres mateixos, en podem fer als altres també de víctimes, però si sovintegem aquesta actitud negativa, de rondinaire perpetu, acabarem per normalitzar tant la situació que els altres ens defugiran i acabarem essent doblement víctimes del mal que volíem fer als altres i que recaurà sobre nosaltres.

La pràctica de l’obediència en dificultats i en contradiccions.

Si hem aconseguit afermar els peus sobre aquets dos primers graons i, Déu no ho vulgui, no hem caigut en el detestable vici de la murmuració i si hi hem caigut n’hem sortit amb l’ajut de Déu de manera victoriosa, sant Benet ens proposa de pujar dos altres graons, aquests fonamentats sobre l’obediència. Tots som obedients, a priori, però sobretot ho som a la nostra voluntat, al nostre caprici. I a vegades no tenim un raonament massa fiable per a la desobediència, de fet ens seria igual fer una cosa o l’altre o fins i tot som conscients de que seria millor fer-ho com ens diu l’abat, el prior o el degà respectiu; però ens sembla que obeint renunciem a la nostra voluntat, renunciem a la nostra llibertat i és vertaderament al contrari, és fent la voluntat de Déu quan som realment lliures, perquè ens alliberem de tot allò que ens limita i condiciona i ens disposem a fer la voluntat de Déu, la d’aquell a qui hem vingut a cercar al monestir.

La paciència.

Com podem demostrar aquest seguiment de la voluntat de Déu i aquesta obediència als seus manaments? Sens dubte la paciència és un bon barem per mesurar-ho. Un dels vicis o de les temptacions que ens assalten cada dia és la impaciència; impaciència davant dels altres, impaciència quan no s’imposa la nostra voluntat, impaciència quan ens toca de fer alguna cosa que no ens és plaent. Ja ens diu sant Benet que participem dels sofriments del Crist mitjançant l’exercici de la paciència. Quan escoltem aquesta frase ens pot semblar a priori una manera ben lleu de compartir el que Crist va patir; sense fuetades, sense escarnis, sense insults, sense carregar una creu, sense claus a les mans i als peus, sense traïcions. Però potser tot això no estigui tant allunyat; perquè moltes vegades vivim com a vertaderes fuetades qualsevol entrebanc que es posi davant el camí que vol recórrer la nostra voluntat; ens sona com a furients martellades a la nostra llibertat quan ens diuen de fer tal cosa o de que hem de corregir tal actitud i se’ns fa creu pesada conviure amb els altres. Sempre hi ha lloc aleshores per a considerar el moment o el to de la correcció com a escarni, insult o fins i tot traïció. És quan ens passa per la ment de que cal corregir a aquell o a l’altre germà però a mi és evident que no se m’ha de corregir perquè soc quasi bé l’encarnació de l’ideal del monjo que sant Benet descriu a la Regla. Formulat així ja ens n’adonem de que no anem bé, de que si això ens passa pel cap és que aquesta escala de la humilitat la pugem cap per avall amb la vista fixada en tot el contrari al que ens proposa sant Benet. Quan això ens passa pel cap i ens complaem en satisfer els nostres desitjos; és que de ben segur posem la nostra voluntat per davant de la voluntat de Déu; és que l’obediència la tenim com una paraula sentida però no escoltada ni encara menys practicada i davant de les dificultats i de les contradiccions o fins i tot de les injustícies, fugim de la paciència; és quan fem altra cosa que els que ens anima a fer la Regla; és quan desconfiem de sortir-nos-en plenament vencedors gràcies a l’ajut d’Aquell qui ens estima; i ja no diguem com veiem de llunyà de la nostra voluntat oferir l’altra galta, cedir el mantell o fer dues milles, quan ens sentim bufetejats a la galta del nostre egocentrisme, quan creiem que ens estant prenent la túnica de la nostra llibertat o quan ens demanen de fer una milla en el camí de la humilitat.

Acontentar-se.

Sant Benet demana al monjo en el sisè graó d’acontentar-se i acontentar-se no és fàcil. Hi ha però un punt en el qual no ens hauríem d’acontentar mai i aquest és en el grau d’humilitat, d’obediència i de paciència que hàgim assolit; sempre hauríem de voler avançar més i més, al menys un pas més i aquí, molts cops, sí que ens acontentem amb el que hem aconseguit i creiem que ja no ens cal anar mes endavant. Sant Benet ens diu que ens considerem operaris inhàbils i indignes per poder així avançar en la humilitat, sols així podrem arribar a acontentar-nos, a considerar que allò que rebem és sempre un regal del qual no som mai mereixedors. I això és ben cert, el Senyor ens ha fet el regal de la vocació, el regal de poder-lo cercar, de poder-lo seguir en el clos del monestir i és aquest un regal tan extraordinari que ningú n’és mereixedor pels seus propis mèrits; no ens ho hem guanyat, el Senyor ens ho ha donat perquè fem fructificar aquesta nostra vocació amb els talents de l’obediència, la paciència i l’acontentament, tots ells són mostra de fer la voluntat del Senyor i de defugir de fer la sempre la nostra, i això és sovint, que aquesta nostra voluntat s’oposi o sigui contrària a la del Senyor. Pacients, obedients, acontentats, fiats a la voluntat del Senyor; sols així aconseguirem aquesta humilitat de cor de la que ens parla sant Benet en aquest setè graó; sols així no sols amb la llengua, no sols exteriorment, sinó sobretot interiorment aprendrem a través de la humilitat a fer i a acomplir els manaments del Senyor. Com escriu sant Bernat: «Que preciosa és la humilitat! La mateixa supèrbia procura revestir-se d’ella per a no envilir-se. Però aquest subterfugi és descobert molt aviat pel superior si no s’estova fàcilment davant aquesta superba humilitat, dissimulant la culpa o diferint el càstig. El forn prova els gots del terrissaire; la tribulació selecciona als autèntics penitents. El que fa penitència de veritat, no avorreix el treball de la penitència; accepta amb paciència i sense la menor queixa qualsevol ordre que li imposin per a reparar una culpa que detesta. I si en la mateixa obediència sorgeixen conflictes durs i contraris, si ensopega amb qualsevol classe d’injúries, aguanta sense desmai. Així manifesta que viu en el quart grau d’humilitat. En canvi, el que s’acusa amb fingiment, posat a prova per una injúria fins i tot insignificant, o per un minúscul càstig, se sent incapaç d’aparentar humilitat i dissimular el fingiment. Murmura, brama de furor, li envaeix la ira i no dona cap senyal de trobar-se en el quart grau d’humilitat. Més aviat posa de manifest la seva situació en el novè grau de supèrbia, que, segons el descrit, pot ser anomenat, en sentit ple, confessió fingida. Quina confusió tan enorme bull en el cor del superb! Quan es descobreix el frau perd la pau, es va marcint la reputació i, mentrestant, queda intacta la culpa.» (Graons de la humilitat i la supèrbia, 47,1-2).