QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’orde litúrgic comença per als monjos cada dia amb la celebració de l’Ofici de Vigílies o de Matines, tal com l’anomenem nosaltres, una denominació que ve determinada si aquesta pregària, que es coneix també com Ofici de lectura, se celebra al voltant de la mitjanit, com és encara el costum cartoixà, o quan l’albada encara no ha despuntat, com ho fem actualment nosaltres. En els orígens d’aquesta part inicial, fonamental i irrenunciable de l’Ofici Diví, hi ha el costum de les primeres comunitats cristianes de passar una part o tota la nit en vetlla de pregària. Aquesta pràctica dels primers cristians estava a la seva vegada fonamentada en el que el mateix Jesús feia sovint, com quan l’Evangeli segons sant lluc ens diu: «Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu.» (Lc 6,12). Jesús acostumava a retirar-se i a pregar tot sol, allunyat dels seus deixebles i especialment de la multitud que el seguia. Així ens ho explica també Mateu quan ens diu «va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol.» (Mt 14,23) o Joan quan diu «es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.» (Jn 6,15). Jesús és per a nosaltres el model en la pregària, d’una pregària serena, llarga, profunda i sovint en solitud.

Sant Benet no ens demana pas de pregar tota la nit, sinó que considera que la calma de la nit és un moment privilegiat per a pregar tot recordant el pas de la mort a la vida, un pas que cada dia la natura, obra de Déu, ens mostra passant de la nit al dia; un pas que visqué el mateix Jesús passant de la són i la foscor de la mort a la llum desvetlladora de la vida i d’una vida ja sense fi, eterna. Sant Benet ens convida doncs a viure aquest moment privilegiat de pregària d’una manera intensa, molt intensa, d’aquí que el mateix verset d’obertura ens mostri que ens aixequem per a lloar al Senyor i que el nostre primer mot és un crit, una invitació a lloar-lo. Trenquem el silenci de la nit tant sols per a lloar al Senyor, així com hem clos la boca al capvespre, en la darrera pregària de Completes, confiant-li el nostre són, confiant-li en certa manera tota la nostra vida i Ell que ha vetllat damunt nostre al llarg de la nit, ens ajuda a desvetllar-nos i a tornar a la vida tot lloant-lo.

La pregària enforteix, dona força davant de la temptació i dels assalts del maligne. Així escriu Joan Cassià, referint-se a la vida de les primeres comunitats monàstiques sotmeses sempre als perills del diable: «En els mateixos monestirs on habitaven de vuit a deu monjos, la seva violència es desencadenava amb tal desenfrenament i eren tan freqüents els seus assalts, que els monjos no gosaven dormir tots a un mateix temps a la nit, sinó que s’anaven rellevant, succeint-se els uns als altres. Mentre uns descansaven, uns altres romanien en vetlla, perseverant sense treva en la pregària, la lectura o el cant dels salms. I quan la naturalesa els forçava a prendre el descans, despertaven als seus germans perquè els suplissin al seu torn i guardessin als que anaven a agafar el son.» (Col·lacions, XXIII).

I les armes que sant Benet ens proposa per a aquest combat no són altres que les paraules de l’Escriptura, fonamentalment els Salms, l’anomenada lectio continua. Els Salms són la pregària per excel·lència del poble d’Israel, la pregària que emprava Jesús mateix i la pregària que avui, després de segles ininterromputs emprant-los, fem encara nosaltres. D’aquí a pocs dies pregarem amb una nova distribució dels Salms, fonamentada en la estructura que el mateix sant Benet proposa a la Regla i que els nostres predecessors en la tradició monàstica cistercenca aplicaren a l’Ofici Diví. Serà sens dubte una ocasió de retrobament amb els Salms, ara amb la totalitat d’ells, els que ens acompanyaven fins ara i els que ho feien sols de tant en tant; la nostra pregària serà així més rica, perquè el Salteri abasta amb tota profunditat la totalitat de la naturalesa humana. No en va el Catecisme de l’Església Catòlica ens diu: «Les múltiples expressions d’oració dels Salms es fan realitat viva tant en la litúrgia del temple com en el cor de l’home.» (CEC, 2588).

El mateix Papa Francesc ens ha dit: «el Saltiri presenta l’oració com la realitat fonamental de la vida. La referència a l’absolut i al transcendent, que els mestres d’ascètica diuen el “sagrat temor de Déu”, és el que ens fa plenament humans, és el límit que ens salva de nosaltres mateixos, impedint que ens abalancem sobre aquesta vida de manera rapaç i voraç. L’oració és la salvació de l’ésser humà.» (21 d’octubre de 2020). Com el Papa Benet XVI va dir també: «En els Salms s’entrellacen i s’expressen alegria i sofriment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa solitud, plenitud de vida i por de morir. Tota la realitat del creient conflueix en aquestes oracions, que el poble d’Israel primer i l’Església després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb l’únic Déu i resposta adequada a la seva revelació en la història. Com a oracions, els Salms són manifestacions de l’esperit i de la fe, en les quals tots ens podem reconèixer i en les quals es comunica l’experiència de particular proximitat a Déu a la qual estan cridats tots els homes. I tota la complexitat de l’existència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diversos Salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants d’acció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques.» (22 de juny de 2011).

Pregar és una riquesa personal i comunitària, pregar amb els Salms és un regal que la tradició de l’Església ens posa a l’abast per tal de que el nostre camí cap a Déu sigui més planer i dreturer. Llevant-nos abans del trenc d’alba, obrint els nostres llavis sols per a lloar al Senyor com ens cloem a la nit per confiar-nos a la seva protecció, és una invitació a girar la mirada, a fixar-la vers Déu, per tal de que Ell sigui el nostre objectiu, el nostre model i la nostra referència al llarg del dia. A més aquesta pregària secular ha tingut des de les primeres comunitats cristianes una lectura fonamentalment cristològica perquè amb Crist l’Escriptura arriba a la seva plenitud. Així cada Salm parla de Crist o es dirigeix a Ell, o bé és el mateix Crist qui a través del Salm s’adreça al Pare. Escriu B. Fischer que «El Saltiri és per a l’Església un llibre de Crist, on els cants s’eleven cap al Senyor exaltat a la creu; són els cants que parlen d’Ell, o que s’adrecen a Ell, o amb els que Ell mateix s’adreça al Pare i en ells, Ell sempre resta al centre.» (Les Psaumes comme voix de l’Eglise)

En paraules de sant Joan Pau II: «els sants Pares, amb profunda penetració espiritual, van saber discernir i assenyalar que Crist mateix, en la plenitud del seu misteri, és la gran «clau» de lectura dels salms. Estaven plenament convençuts que en els salms es parla de Crist. Jesús ressuscitat es va aplicar a si mateix els salms, quan va dir als deixebles: «És necessari que es compleixi tot el que està escrit en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms sobre mi» (Lc 24,44). Els Pares afegeixen que en els salms es parla de Crist, o fins i tot que és Crist mateix qui parla. En dir això, no pensaven solament en la persona individual de Jesús, sinó en el Crist total, format per Crist cap i pels seus membres. Així neix, per al cristià, la possibilitat de llegir el Saltiri a la llum de tot el misteri de Crist.» (28 de març 2001).