diumenge, 1 de juliol de 2018

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: “Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix”; 36 i encara: “Res no falta als qui el temen”. 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Recordar-se sempre del que és i de com l’anomenen; saber que se li exigirà més ja que més se li ha confiat, tenir present que ha acceptat una tasca àrdua. Aquest és el primer nucli d’aquesta darrera part del capítol segon dedicat per sant Benet a l’abat. Si a que la salvació de l’ànima de cadascun ja és prou complicada i tant sols la confiança en la gran misericòrdia de Déu ens pot fer concebre esperances hi afegim que l’abat ha de témer sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li han estat encomanades; realment les possibilitats de salvació es redueixen bastant per no dir molt. Sant Elred en la seva oració pastoral suggereix a l’abat de dir al Senyor «et demano la saviesa perquè romangui en mi, perquè treballi en mi. Que ella disposi els meus pensaments, les meves paraules, els meus actes, totes les meves decisions, segons el teu designi, per a glòria del teu nom.»

A la primera part del capítol sant Benet parla de l’abat en relació amb el Crist de qui diu que és vicari, a qui representa, de qui fa les vegades en la comunitat. Per tant, l’abat ha d’esforçar-se per encarnar la bondat de Crist amb els seus germans i transmetre’ls el seu ensenyament, és a dir, l’ensenyament de Crist. Mostrant tant amb el seu comportament, com amb les seves paraules la recta doctrina. La primera conseqüència és evitar l’accepció de persones, és a dir, tenir la mateixa actitud davant de tots els seus germans. Cal dir que en l’època de sant Benet la societat estava fortament estratificada i les classes socials tenien un paper molt important, eren compartiments estancs difícilment salvables. Entre la procedència dels que arribaven al monestir hi havia l’antiga noblesa romana, els servents i els esclaus de la noblesa; homes lliures com tals eren pocs en la societat d’aquell moment. L’abat ha de tenir la mateixa actitud davant de tots, perquè tots som servents de Crist. Més tard, a la Regla es resumirà dient que hem de ser servidors els uns dels altres; sant Benet diguem que iguala per baix, tots servents perquè el nostre model és Crist que vingué a servir i no a ser servit. Així sant Elred li suggereix a l’abat de pregar a Déu dient: «hi ha dons que necessito no sols per a mi, sinó per aquests que Tu m’has ordenat de servir, més que no pas presidir».

Aquesta idea també està present quan sant Benet parla de l’ordre en la comunitat, corresponent al dia i a l’hora de la nostra arribada, sigui quin sigui el nostre origen, edat o condició. L’única distinció en l’actitud de l’abat cap als germans ha de correspondre al mèrit de vida. Sant Benet ho expressa dient que la caritat ha de ser igual per a tots i que la disciplina també. Aquesta menció a la disciplina, introdueix un altre aspecte de la càrrega que sant Benet confia a l’abat i que expressa amb la recomanació prou incisiva de sant Pau al seu deixeble Timoteu: «interpel·la, exhorta» (2 Tim 4,2) i la parafraseja amb expressions menys severes però igualment exigents. Si en el passat es podria caure en la temptació de corregir constantment i de vegades amb excessiva duresa, la temptació més general avui dia potser és la de caure en la tendència oposada. Fins i tot en l’actualitat se’ns pot fer difícil entendre les recomanacions que establí sant Benet, en un context social molt diferent al nostre. Sant Benet insta a recuperar als indisciplinats i als turbulents; a exhortar als obedients; a amenaçar i castigar als descuidats i arrogants; un llenguatge dur a les nostres orelles; potser el podríem definir fins i tot de políticament incorrecte. Sant Benet creu que n’hi ha prou amb una o dues advertències verbals per reprendre; però això no és suficient per a alguns, els que sant Benet anomena «obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients». Això ens indica que sant Benet parla des de l’experiència personal, que en els seus anys de vida comunitària n’havia conegut alguns d’aquests en les seves comunitats.

Encara que avui vivim en un context cultural molt diferent, el deure de la correcció fraterna continua essent una obligació evangèlica. Si tots els germans coneixen i exerceixen amb prudència, cal dir-ho, aquest deure de la correcció fraterna, l’abat rarament l’haurà d’exercir ell mateix i potser tant sols en assumptes seriosos. Malgrat això, no pot renunciar l’abat a aquest seu deure. Certament no és fàcil. I per això, una vegada més, sant Benet recorda a l’abat totes les seves obligacions, amb paraules suficients per desanimar a qualsevol que vulgui convertir-se en abat. Però habitualment no és que algú vulgui convertir-se en abat, sinó que l’Esperit bufa sobre la comunitat perquè sigui aquesta qui l’elegeixi. Així sant Elred afegeix en la seva pregària «ensenya al teu servent com em cal consagrar-me a ells; concedeix-me, Senyor, per la teva gràcia, de suportar pacientment les seves febleses, de sofrir amb ells amb amor, d’ajudar-los amb discerniment. Ja que els has donat aquest guia sense experiència, instrueix-me, guia’m, governa’m.»

Sant Benet es preocupa sobretot perquè l’abat no perdi de vista mai la salvació de les ànimes que se li encomanen, i no tingui més cura de les coses transitòries, terrestres i obsoletes. Això pot ser una temptació per a l’abat per justificar-se de que considerant la seva tasca com un servei als germans; i no tenint grans habilitats per guiar-los, ensenyar-los i corregir-los, es dediqui al seu servei dedicant la major part del seu temps a la gestió material de la comunitat, o simplement a una o altra tasca concreta o a alguns germans determinats. L’abat ha d’examinar-se sempre davant de Déu per veure si aquesta suposta generositat al servei de la seva comunitat és sincera. Per aquest motiu, sant Benet redobla el clau quan li recorda que són ànimes malaltes les que ha rebut per conduir, i que d’elles n’haurà d’informar, de passar comptes. I perquè l’abat no perdi el nord sant Benet afegeix que no utilitzi el pretext del risc de pèrdua material, recordant-li que està escrit que primer que tot li cal buscar el regne de Déu i la seva justícia, i tota la resta se li donarà a més a més. Seria fàcil corregir als altres si no es tenien presents les falles pròpies. Però el fet d’estar un mateix encara molt lluny de l’objectiu de ser un bon monjo, de viure bé aquest o aquell altre aspecte de la vida cristiana i monàstica; això no pot ser un pretext per no indicar aquest objectiu als seus germans. Per això, sant Benet acaba aquest capítol recordant a l’abat que aquests són dos aspectes de la mateixa responsabilitat: treballar per corregir els altres, corregint-se ell mateix les seves falles. El fet que l’abat té les seves pròpies faltes i febleses no és per si mateix un pretext per no exhortar als germans a una conversió contínua, ni és per als germans un pretext legítim per no prestar atenció als seus ensenyaments i a les seves exhortacions. Tots tenim el mateix deure de conversió contínua. Com ens deia aquest matí el beat Guerric «que ressusciti, doncs i que revisqui l’esperit de cadascun de nosaltres tant a una pregària atenta com a una dedicació sol·lícita.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada