A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 41

1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Pasqua, Pentecosta, Quaresma, són moments que ens serveixen, almenys en el temps de sant Benet a ordenar les hores dels àpats. Així, sant Benet fa diferència entre períodes més penitencials i períodes menys penitencials. És a dir, distribueix uns temps per a l’únic àpat a l’hora novena; o bé, moments de l’any en què hi ha dinar i sopar.

Sembla una estructuració de les hores de menjar molt regulada. Sí, però té tot el sentit quan veiem que viuen en l’horari solar. Tot s’ha d’acabar amb claror de dia.
La providència de l’abat, farà veure les necessitats de la comunitat, si hi ha excessiva claror a l’estiu, o qualsevol altra inclemència, o les feines encomanades.

Tot però, ha d’ésser regular per a que les ànimes se salvin. Perquè menjar per menjar no va en lloc. Hem de menjar per a viure, no viure per a menjar. Per això, ara encara tenim uns horaris per a la pregària en el cor, unes hores determinades per a menjar.

Hem de saber-ho i complir-ho. A la taula ens concentrem a unes hores per refer-nos del nostre cansament.

També ens adverteix sant Benet del mal de la murmuració, encara que deixa un marge, parlant de murmuració justificada. De tota manera ens hem de cuidar de no menjar murmuració.

Cal veure que encara ens queda la diferència de divendres i dimecres, com a més penitencial, en comparació a la resta dels dies de la setmana.

I tot això, ens queda per regular els nostres menjars, perquè ens centrem en el Crist i no en la nostra gola.

Perquè tot el nostre que fer diari va sempre en direcció a la pregària, a la unió amb el Crist. El monjo és l’home de pregària i no necessita cap mena més d’aliment per saciar-se de la seva unió amb Jesucrist.

El menjar i les seves hores son a banda. Cal menjar, lo suficient sense murmurar, ni en les hores ni en el contingut dels àpats. Més discreció i menys murmuració ens cal davant de les hores en que s’ha de menjar. A més mengem escoltant la lectura de la Sagrada Escriptura, o d’alguna altra lectura en la que diguem també ens serveix per anar edificant el nostre esperit.

Nosaltres tenim a taula un plat. Moltes persones en el nostre món tan comunicat no tenen plat, no tenen res per posar-se a la boca.

De vegades és el mateix Crist el qui truca a la porta del monestir, el qui ens truca a la porta el nostre cor. La nostra tasca benedictina és l’acollida.

Crec que de part nostra està el ser agraïts pel que tenim a taula i la nostra pregària per aquells que avui no podran posar-se res a la boca.