QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Tot just després del capítol que sant Benet dedica a com cal actuar quan ens demanen coses impossibles en els dos capítols següents, que tenen una vertadera unitat temàtica, ens parla de que al monestir no ens prenguem la llibertat ni de defensar ni de bufetejar ningú. El text ens posa en guàrdia contra el nepotisme i les relacions exclusives o privilegiades, en les que un pot esdevenir advocat, protector o detractor d’un altre i esser així llavor de divisió, de clans escriu el P. Benoît Standaert. Hem vingut al monestir per cercar Déu en comunitat com a germans; no estem cridats per ser-hi pares, germans bessons, tiets, avis o qualsevol altre relació més inconfessable, de cap germà de comunitat; perquè això seria atorgar-nos una superioritat sobre l’altre que ni tenim ni ens pertoca tenir. Com diu el Papa Francesc no podem entrar a la vida monàstica cercant una simple realització de nosaltres mateixos, la puresa d’intenció bàsica és essencial, cal anar sempre em compte i amb els ulls ben oberts perquè no passin coses de les quals després ens puguem penedir (Cf. La força de la vocació, pàg. 48-49). Sant Benet empra aquí el verb llatí praesumere, que es podria traduir per posar abans o primer que res o bé anticipar-se de manera presumptuosa. Pel P. Benoît no hi ha res de més funest per la bona marxa d’una comunitat que aquesta actitud perquè es tracta d’una amistat entesa de manera inversa a com en parlen Agustí, Aristòtil, Plató, Pitàgores o Elred, que a la fi esdevé tot el contrari de la humilitat i l’obediència que han de guiar la nostra vida. Aquest verb praesumere, l’empra sant Benet prop de trenta vegades al llarg del text de la Regla, habitualment per dir-nos que no ens atorguem el dret a determinada acció o pensament; tanta insistència ens mostra clarament la prevenció de sant Benet davant d’aquesta actitud.

Per Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, podem legítimament parlar d’una sana capacitat d’indignació, pròpia de tot ésser humà, davant de la injustícia. La mateixa Escriptura ens parla clarament de la defensa del just, quan, per citar tant sols un exemple, el salmista ens diu «Feu-me justícia, Senyor, defenseu la meva causa contra la gent infidel; allibereu-me de l’home pervers i traïdor.» (Salm 43,1); és la defensa de l’orfe, del pobre, de l’oprimit i del just perseguit. El mateix Jesús és el primer a rebel•lar-se contra els qui preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, mentre ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,4). En el cor del cristianisme, del mateix missatge evangèlic, hi ha una resistència a la injustícia, a l’opressió, a la falsedat; una resistència que demana coratge i la donació d’un mateix. És aquesta la que ens cal també en la vida monàstica, lluny d’abstenir-nos-en d’aquesta capacitat d’indignació, hem de perfeccionar-la i desenvolupar-la en el seu just sentit. Sant Benet sap prou bé que quan ens passa pel cap de defensar un germà molt sovint, ho fem en el nostre propi interès, per defensar la nostra opinió, la nostra relació particular amb ell; en mirar de protegir-lo mirem de protegir-nos a nosaltres mateixos. El coratge que ens demana sant Benet no és per defensar petites causes particulars, ens el demana per estimar de veritat, seguint l’exemple de Crist. Un coratge al que li cal una gran lucidesa per discernir sobre el que ens mou vertaderament en el més íntim de nosaltres mateixos. En el fons en aquest capítol, i per oposició en el següent, sant Benet ens parla d’una qüestió delicada i aquesta és el paper, el rol, de l’afectivitat en la nostra vida, perquè com tot, com la intel•ligència o el cos, l’afectivitat marca els nostres comportaments, la nostra manera de percebre la realitat, el nostre judici; i pot treballar tant en sentit positiu com en sentit negatiu. L’altre, el pròxim, és sovint el mirall inconscient de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals, de les nostres fragilitats, de les nostres pors i fustracions, però també, no ho oblidéssim pas, del que hi de sà i bo dins nostre. En el nostre camí com a creients, com a monjos, no podem oblidar que ens cal posar en ordre i asserenar tot allò que hi ha d’obscur i d’inconscient en la nostra afectivitat; és un camí de conversió, que mai no acaba per anys que tinguem o que portem de vida religiosa, un camí que cadascun de nosaltres ha de recórrer de manera personal; i en el que massa sovint oblidem que la nostra afectivitat, les nostres emocions, tenen necessitat de ser convertides, transformades, sublimades que es diria un llenguatge monàstic ara ja en desús, i sols podrem fer-ho mitjançant l’ascesi monàstica i deixant actuar la gràcia en nosaltres. La nostra particular manera de viure la fe, la crida de Déu en comunitat, ens pot ser un guany i no pas un impediment, si sabem acceptar les exigències i els contratemps tal com sant Benet ens hi convida; prenent distància per tal de poder analitzar críticament les nostres emocions i inhibicions per descobrir el camí de llibertat que ens ofereix la Regla. Diu el Papa Francesc «els conflictes són part intrínseca de la realitat. No hi cap raó per negar-los. Això sí, caminem per superar-los. Això és l’important: caminar, sempre caminar cap endavant.» (La força de la vocació, pàg. 29).

Una comunitat monàstica no està fundada sobre lligams de parentiu, llaços d’amistat, o la pertinença a un determinat grup social o ètnic. Està fonamentada sobre la pertinença a Crist; cadascun de nosaltres pertany a Crist a títol individual i tota la comunitat li pertany a títol col•lectiu; és això el que ha d’ajudar-nos a superar les fronteres humanes i alliberar-nos dels egoismes personals o dels de clans o grups. Si oblidem això, que al cap i a la fi és oblidar que no hem d’anteposar res al Crist el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12), oblidem el vertader sentit de la nostra vida monàstica. Com respon el Papa Francesc, en el darrer llibre en que parla de la vida consagrada, hem de viure: «Sense perdre mai de vista per Qui m’he compromès. La presència de Jesús ho és tot. Aquí hi ha la força de la vocació consagrada. Una vida consagrada on Jesús no hi sigui present amb la seva paraula en l’Evangeli, amb la seva inspiració...no funciona. Sense la passió enamorada per Jesús , no hi ha futur possible per a la vida consagrada.» (La força de la vocació, pàg. 36)