ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

A l’abat li pertoca desitjar que li ordenin un prevere o un diaca i escollir-ne d’entre els monjos un de digne. A l’ordenat alhora li pertoca evitar la vanagloria i l’orgull, no atrevir-se a fer res que no li mani l’abat, saber que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular, no oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, avançar més i més cap a Déu, ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir i saber que li cal observar la norma establerta per als degans, és a dir ser de bona reputació, de vida santa i no inflar-se d’orgull (Cf. RB 21). Si manca en això ha de ser jutjat com a rebel i si no atén les amonestacions a la fi expulsat del monestir.

No ho posa fàcil sant Benet i és que per a ell el sacerdoci no és intrínsec al monaquisme, el seu model és un monaquisme laïcal i segurament que tant sols empès per la necessitat, davant de les dificultats que deuria representar el servei d’un prevere aliè a la comunitat, admet que d’entre els monjos n’hi hagi algun que sigui ordenat de sacerdot. Potser també va influir la voluntat de que els monestirs esdevinguessin jurídicament autònoms dins de les diòcesis i de que els seus sacerdots estiguessin lligats tant sols a la comunitat i a servir-la des del seu ministeri, que no és, evidentment, un servei qualsevol. Sant Benet encara ho posa més difícil si el cas és que algú ja sacerdot vol entrar al monestir, perquè no veu massa clar el seu encaix; tal com ho diu al Capítol LX.

En el capítol dedicat als sacerdots del monestir, als monjos que són ordenats de preveres sant Benet considera al sacerdot des de dos punts de vista. El primer és el risc que pot suposar la seva condició de prevere per a la seva vida com a monjo; el segon és la dignitat, considerant el sacerdoci com una crida al servei de la comunitat que permeti evitar els riscos; representat per la frase «que avanci més i més cap a Déu.» El repte és viure les dues dimensions, presbiteral i monàstica en una única vocació de manera harmònica i profitosa per la comunitat; que la vida de monjo alimenti el ministeri sacerdotal y el sacerdoci la vida monàstica, en paraules del bisbe emèrit Juan María Uriarte. Escrivia l’abat Maur Esteva al respecte que la mateixa existència de molts articles i reflexions a l’entorn del sacerdoci dins la vida monàstica, implica ja que existeix o al menys se suposa que existeix, un problema. El mateix Papa sant Pau VI, en plena discussió del tema arrel del retorn de la vida monàstica a les seves fonts seguint les pautes del Concili Vaticà II, dirigint-se als superiors majors d’Itàlia deia: «En el monaquisme i, en aquest cas, fins i tot si el monjo era ordenat, aquest no estava destinat a exercir la cura pastoral. (...) per això la realització del monacat sense el sacerdoci no ha de veure’s com una desviació pel fet de que durant molts segles a Occident la major part dels monjos fossin ordenats sacerdots. Tampoc no s’ha de prendre com a regla general cridar els monjos al sacerdoci només segons les necessitats del ministeri pastoral a l’interior o a l’exterior del monestir. Si, de fet, el monaquisme s’ha associat amb el sacerdoci, això va venir de la percepció de l’harmonia entre la consagració religiosa i sacerdotal. La unió en la mateixa persona de la consagració religiosa, que ho ofereix tot a Déu i el caràcter sacerdotal, la configura de manera especial a Crist, que és tant sacerdot com víctima.» (18 de novembre de 1966). Ja l’any 1959, uns anys abans de la convocatòria del Concili Vaticà II, en un congrés sobre vida monàstica celebrat a Roma es plantejava la pregunta «Té sentit que un monjo sigui prevere, si el monjo ja és una forma de vida completa i suficient en sí mateixa? És compatible una cosa i un altre?» El mateix abat Maur Esteva, en la seva tesina presentada l’any 1969 al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, feia veure que en la reflexió sobre el tema des del monacat hi havia dues postures fonamentals: una més a favor de l’ordenació dels monjos, que no veu el sacerdoci dels monjos com quelcom incompatible amb la vida monàstica; d’altra banda hi havia la postura més favorable a mantenir el sentit laïcal en les comunitats monàstiques.

Per raons històriques s’havia produït un moviment de clericalització en les comunitats monàstiques masculines, òbviament, que per alguns havia esdevingut excessiva o fins i tot una desviació o una anormalitat respecte a l’originalitat del monacat. Però en aquest tema sempre sorgeix el dubte raonable ja que la major part dels estudis han estat fets per monjos, oh sorpresa, que són preveres. Certament la vida del monjo, la nostra vocació com a monjos, és suficient per sí mateixa i la vida d’una comunitat monàstica no és per sí ni laïcal ni clerical, tot i que el nostre Orde ho sigui de clerical. Les nostres Constitucions tant sols demanen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis i això ja és tot un símptoma. Cap perfectament que hi hagi qui, si l’abat ho creu oportú, vulgui viure la vocació monàstica com a ministre ordenat. Ambdues vocacions són compatibles però també és cert que molts cops un excessiu nombre de sacerdots en una comunitat pot fer aparèixer com a sinònims ser monjo i ser prevere; o ser monjo en espera de ser prevere o sinó s’és prevere ser una mena de monjo de segona; en aquest cas pesa encara la concepció prèvia al Concili Vaticà II de monjos de cor i germans llecs, moltes vegades sense poder escollir-ho venint la selecció pels criteris arbitraris dels superiors.

El problema no és ser prevere o no, sinó l’actitud davant del sacerdoci; si algú, Déu no ho vulgui, dient “és que jo soc padre”, vulgues així atorgar-se una autoritat que no té sobre un altre erraria, faltaria a la Regla, al mateix Concili Vaticà II i a l’Evangeli, que no són poques faltes. També erraria qui penses que una altre monjo com ell però sacerdot és superior a ell; tots som monjos, tots som iguals, l’única distinció si de cas ja la fa sant Benet però no és pas aquesta. El que es demana de nosaltres ens ho diu sant Benet fil per randa al capítol IV, en el que sempre ens hauríem d’emmirallar, quan escriu, per exemple «el bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix» (RB 4, 42) o «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62); si pensem o diem que som millors que un altre, si tant sols ens passa pel cap, ja no som dignes, «perquè valgui allò que està escrit “Amic, ¿què has vingut a fer?”» (RB 60,3). En aquesta cursa no hi tant ministeris, ni edats, ni temps de vida monàstica, sacerdotal o religiosa, com els instruments del treball espiritual que si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà (Cf. 4.75-76). En aquesta línia al llibre entrevista amb el Papa Francesc sobre la vida consagrada recentment publicat aquest diu: «Hi ha un clericalisme que es manifesta en les persones que viuen amb actituds de segregats, amb el nas enlaire, mal segregats. Són aquells que viuen amb una mena de caràcter aristòcrata envers els altres. El clericalisme és una aristocràcia. Es pot ser clerical encara que un sigui germà consagrat. (...) Quan hi ha clericalisme, aristocratisme, elitisme, aquí no hi ha el poble de Déu.» (La força de la vocació, pàg. 61-62).

La nostra vocació és de monjos, tot altre cosa és un servei, digne i sacramental en aquest cas evidentment, a la comunitat. No venim al monestir per ser preveres, abats, priors, cantors, cuiners, administradors o qualsevol altre servei o ofici; venim per ser-hi monjos o millor dit per avançar cada dia una mica més en el nostre camí per esdevenir monjos configurats al Crist i seguint la Regla de sant Benet, que és la que ens hem compromès a respectar. Així també la nostra formació, teològica i filosòfica si és el cas, ens ha d’ajudar fonamentalment a la nostra vida de monjos i si cal també ho fa a la de sacerdots. El sacerdoci o el diaconat no deslliuren sinó que obliguen encara més a portar la nostra vida de monjos amb regularitat i fidelitat a la pregària, al treball i a la Lectio; obedients i lliurats al servei de la comunitat, vivint encara més, si pot ser, com a monjos; perquè si ho oblidem tot això, si negligim per exemple la prioritat de la pregària esdevenim monjos en fals, en risc i comencem a murmurar, fins i tot sols, la murmuració ocupa tot el nostre pensament, emplena la nostra ment i la nostra boca i embruta la nostra ànima i aleshores no ens plau res d’alguns o de tots els germans i la raó és que no portem bé la nostra vida espiritual, no la cuidem i ens fem mal a nosaltres mateixos i fem mal a la comunitat, segur que sense adonar-nos-en o sense voler, però el fem. Com diu el Papa Francesc en el llibre entrevista abans esmentat: «que la vida de fraternitat sigui veritable. Quan es viu de manera hipòcrita, aleshores no. Llavors es converteix, més que en un signe, en un anti-signe. No caiguem mai a viure de manera hipòcrita en la vida de comunitat» conclou el Papa (La força de la vocació, pàg. 71-72). Com ens deia avui Origenes a Matines: «quan la teva ànima s’ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t’ha canviat en palla, sinó que és perquè eres palla, és a dir, lleuger i sense fe, que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l’afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades.» Mirem dec ser blat i no palla esventada pel vent de les temptacions.