De la Regla de sant Benet
Capítol 43
1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Ergo nihil operi Dei praeponatur.»
«Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví.» (RB 43,3)
Som a la part de la Regla que om anomena complement del codi penal. Sant Benet ens parla de l’observança, de la regularitat i de la puntualitat. Posa al mateix nivell l’acompliment en l’Ofici diví i a la taula, perquè ambdós són actes comunitaris. Ens dona el precepte, després la manera com acomplir-lo i finalment la motivació. Però hi ha una frase cabdal que és el centre del que ens vol transmetre sant Benet i és quan ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici diví; una expressió contundent que empra en altres llocs de la Regla per a centrar l’atenció en quina és la raó de la nostra vida que no és altre que Crist. La fa servir al capítol IV sobre les bones obres i en la conclusió del capítol LXXII sobre el bon zel. En totes aquestes cites sant Benet ens destaca amb aquesta expressió «no anteposar-hi res» que és amb Crist i per Crist que preguem a l’Ofici diví. No anteposar res a l’Ofici diví és altrament no anteposar res a Crist, anant-hi de bona gana, tant bon punt haguem sentit el senyal, deixant el que tenim entre mans, amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, sense donar lloc a facècies.
La litúrgia és l’expressió privilegiada de la comunió amb Déu i de la comunió amb els germans. En la litúrgia neix i creix l’espiritualitat veritable i és en sí mateixa acció i esperit, perquè dóna sentit a la nostra vida, fa que aquesta sigui en realitat un lliurament ple i generós a Déu a qui no l’hi hem d’anteposar res. La Regla ens proposa una vida litúrgica plena, marcada per la pràctica intensa, però també, pel caràcter d’oblació i de lloança, que l’omple. L’Ofici diví acompleix en la Regla la funció de santificar tot el nostre temps, així el dia i la nit estan marcats en la nostra jornada per la convocatòria a l’oració comunitària, durant la que creiem «estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels» (RB 19,6). D’aquí que a l’exigència de puntualitat en la celebració dels oficis, se li atribueixi tanta importància i que es confiï a l’abat la responsabilitat de convocar als germans perquè tot es faci al seu degut temps (RB 47,1), amb la recomanació insistent de resar les hores fins i tot en els llocs de treball, o bé si un és lluny del monestir, en camí o de viatge (RB 50), fet que testimonia la seva transcendental importància.
«Nihil amori Christo praeponere.»
«No anteposar res a l’amor de Crist.» (RB 4,21)
La utilització del mateix verb «anteposar», ens mostra que l’Ofici diví es presenta com el símbol de la nostra dedicació a Crist i al seu amor, com l’expressió d’una vida dedicada tota ella al Senyor, una ofrena que eleva i consagra tots els moments de la nostra vida a Ell. El monjo, en l’Ofici diví, santifica seu el temps i confessa la presència sobirana del seu Senyor a qui li dedica tots els seus esforços. L’Ofici diví, la litúrgia, és el signe més clar del que és la vida monàstica en el seu conjunt; no anteposant-li res, és justament fer una opció clara i generosa per Crist i pel seu amor. Amb el teixit litúrgic dels dies i de les estacions, la permanència a l’oratori, la fidelitat perseverant en la pregària i la lectura, els monjos santifiquem el treball i orientem el conjunt de la nostra jornada, dia rere dia, cap a la seva fi que és Déu; preguem per Crist i amb Crist el qual demanem que ens dugui tots junts a la vida eterna. La litúrgia significa en la disciplina monàstica, l’exercici concret del seguiment de Crist segons l’esperit i la lletra de la Regla i el seu caràcter simbòlic proclamant la lloança divina, transformant-ho tot «perquè en tot sigui Déu glorificat» (RB 57,8; cf. 1Pe 4,11).
«Cui non permittimus privata imperia praeponi.»
«No permetem que s’anteposin manaments particulars.» (RB 71,3).
En la vida monàstica té una gran importància, esdevé central, la pregària comunitària; per això sant Benet destaca el sentit de la presència de Déu arreu i vol per això mateix que la litúrgia la celebrem ben conscients de que estem davant de Déu, salmejant amb temor i amb gust com ens diu la Regla (cf. 19,4). Això no és sempre fàcil, sovint esdevé que tenim una lluita interior contra les nostres distraccions. La perseverança ens pot ajudar a no caure, Déu no ho vulgui que hi caiguéssim, en el desànim i el tedi que podrien portar-nos a sentir-nos buits interiorment durant la pregària i en la nostra vida de monjos i de cristians. Per això creguem sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici diví i per extensió en tota la nostra vida; que Déu és present a tot arreu i que els seus ulls en tot lloc ens esguarden (cf. RB 19,1) . No és que el monestir, la comunitat, existeixin per l’Ofici diví sinó que aquest és la manifestació comunitària més clara. Per això l’absència més o menys habitual i continuada de l’ofici comunitari, sense una raó suficient, de pes, va contra els vots que dipositem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne, i els incomplim si desatenem la pregària, un dels nostres deures fonamentals, perquè ens hem compromès en una comunitat que prega comunitàriament. La tradició monàstica ja des dels seus inicis ens mostra el caràcter personal i comunitari, és a dir eclesial de l’Ofici diví. Ens cal lluitar perquè res no ens destorbi d’aquest compliment, perquè el desànim, la mandra o la rutina no ens desmotivin i la nostra participació sigui plena, en cos i en esperit; posant-hi tots els sentits per viure la litúrgia amb el sentiment d’estar més que mai en presència de Déu.
«Christo omnino nihil praeponant.»
«Que no anteposin res absolutament al Crist.» (RB 72,11)
Si ens creiem cridats pel Senyor a seguir-lo en el clos del monestir, no ens hauria de costar de ser puntuals i diligents quan la campana ens convoca a l’Ofici diví. No ens caldria ser dels que hi arriben tard o ja no hi arriben. Per sant Benet queda ben clar que no es tracta tant sols d’una primacia de qualitat, ja que tot cristià que viu la seva fe amb sinceritat sap de la importància cabdal de l’oració en la seva vida. Aquí, sant Benet, destaca la primacia efectiva de l’oració, així el monjo arribada l’hora es veu obligat a interrompre un treball, potser molt interessant, una conversa, el que tingui entre mans, sabent sense cap dubte a què ha de donar la prioritat, al Senyor. Encara que sant Benet dóna aquest principi com a regla per a cada monjo en particular, la forma impersonal del text li confereix un abast més general, comunitari. El monjo ha d’estar delerós per participar a l’Ofici diví; recordem com per sant Benet el zel per l’Ofici diví és un dels factors més decisius per determinar si un novici té veritablement vocació a la vida monàstica; perquè la pregària és la meta de tots els exercicis de la nostra vida i qui té poques aptituds per a ella, difícilment pot creure’s que tingui vocació. El zel del monjo per l’Ofici diví l’impulsa a preparar-se bé per a aquesta acció suprema i per esforçar-se a realitzar-la el millor que pugui. Per això la sanció més greu que pot rebre un monjo és veure’s privat de la participació en aquest acte de la comunitat; perquè vol dir estar desconnectat de la vida espiritual d’aquesta. Però a la fi tot i ser tan important l’Ofici diví en la vida del monjo, la celebració ritual de l’Opus Dei no pot considerar-se en sí mateixa la fi de la vida monàstica, sinó un mitjà privilegiat. Perquè la finalitat del monjo és cercar a Déu; l’Ofici diví significa certament la concreció més explícita d’aquesta cerca de Déu, és a dir, la dimensió contemplativa i alhora comunitària de l’ideal benedictí. És cert que la comunitat monàstica es construeix i s’expressa principalment per l’Ofici diví, però aquest sempre serà l’expressió de la recerca de Déu que ha de caracteritzar tota la vida del monjo, no anteposant-hi res, absolutament res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada