LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ DE FRA JOAQUIM CERVERA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Agustí escrivia que la humilitat és la mare de totes les virtuts. Fa pocs dies el filòsof Francesc Torralba deia que la humilitat no és pas falta d’autoestima i encara menys humiliació, sinó ser conscient de les pròpies limitacions i a partir d’aquí ser capaç de cercar la manera de pal·liar-les, és a dir de millorar, d’avançar. Avançar per a nosaltres monjos és caminar cap a la nostra meta i la meta de tot cristià és la santedat, que és Crist mateix. Intentem resoldre la frustració que a voltes ens produeix la limitació, la fragilitat intentant de canviar les circumstàncies ja que pensem que així podrem eliminar les dificultats i els obstacles; però el que hem de canviar és a nosaltres mateixos, arribant a veure que els entrebancs i les dificultats no són obstacles per la unió amb Déu, ans al contrari, són graons que ens hi porten.

Avui estimat fra Joaquim renoves el teu compromís amb aquesta comunitat, certament, però sobretot el renoves amb Crist. Promets de nou, davant de tota la comunitat, de lligar-t’hi, de viure com a monjo, de ser obedient i ho fas posant de testimonis als sants, a tots els sants que avui celebrem d’una manera especialíssima. Tots els batejats estem convidats a la santedat, és possible aconseguir-la i també reconèixer els signes de santedat en els qui viuen al nostre costat, en la nostra comunitat i potser avui de manera especial pensem en un monjo en concret al qui tots estimem per la seva humilitat i el seu amor total a Crist.

Tots participem de la funció profètica de Crist, que és la santedat de la “porta del costat” com l’anomena el Papa Francesc, aquells qui al nostre voltant reflecteixen la presència de Déu, els qui composen, en una altra expressió del Papa Francesc, “la classe mitjana de la santedat”. Tots estem cridats a ser evangelitzadors, a ser portadors de la bona nova, a caminar vers la santedat. Ens ho diu el Concili Vaticà II «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, son cridats a la santedat, cadascun pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb que és perfecte el mateix Pare» (Lumen Gentium 40). Per assolir-la ens cal viure amb amor i oferir el nostre testimoni en les tasques, en la nostra vida de cada dia, allí on ens trobem. El camí de la santedat és particular, propi per a cadascun de nosaltres, és una crida individual per donar el millor de nosaltres mateixos i no cal fer-ho emulant gestes heroiques sinó amb l’heroïcitat humil del dia a dia, i recórrer-lo ens correspon a cadascun. Però el camí de la santedat és alhora col·lectiu i fer-lo correspon també a la nostra comunitat, correspon a tota l’Església.

Al llarg de teu postulantat, estimat fra Joaquim, del teu noviciat i d’aquests tres anys de professió temporal, has tingut ocasió de conèixer les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu des del clos del monestir i nosaltres, a l’ensems, d’anar veient que et preocupes de cercar Déu de veritat, que ets zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Has tingut temps, en definitiva, d’haver-t’hi pensat i per això, perquè t’ho has pensat bé, perquè creus sincerament que Déu et crida a seguir-lo en aquesta comunitat, tornes a prometre de complir el teu compromís expressant-lo amb els teus vots. Estàs a punt d’acabar una etapa important, fonamental, de la teva formació com a monjo; però tingués present que no has acabat el camí ni l’acabaràs pas amb la professió solemne que potser ja tens pròxima. Perquè el camí que emprenem els monjos, el que emprèn tot cristià sols pot portar a la santedat, a la vida eterna, a l’encontre amb Crist; sinó és així és un fracàs.

Per emprendre’l i continuar-lo tenim algunes esplèndides armes com ara la paciència, l’obediència i, sobretot la humilitat. Això en aquest temps que portes al monestir ho has comprés molt bé i per això has triat aquest graó de la humilitat, un graó farcit de cites bíbliques perquè ja has copsat també que l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu són els tres pilars de la nostra vida. La Paraula ens alimenta espiritualment perquè mitjançant ella Déu ens parla i nosaltres l’escoltem. En aquest graó l’Escriptura ens mostra que el seu sentit més profund crea en nosaltres una confiança total en el Senyor; fins i tot en l’adversitat o preferentment en la dificultat hi ha sempre una llavor d’esperança. Aquest graó és un pas més vers el propi coneixement de la nostra vulnerabilitat i petitesa, de la nostra fragilitat i alhora una acceptació serena dels sofriments i dels entrebancs. No acceptant-los sense més, sinó penetrant en el més profund de la nostra misèria, sense voler pas instal·lar-nos-hi ni amb un menyspreu vers nosaltres mateixos, sinó com un mitjà per adquirir la saviesa de cor i l’obertura vers Déu que actua en la feblesa. La vocació no l’escollim nosaltres, no es tracta de fer un anàlisis de riscos, sinó de deixar-se endur per Déu, d’enamorar-se de Déu. La vida monàstica no és una segona opció, sinó un lliurament radical a cercar a Crist des del clos del monestir. Si no es viu amb radicalitat, amb apassionament, no és vertadera vocació.

Som cridats, tots i cadascun de nosaltres a la santedat, i tot responent a aquesta crida hi ha una manera de viure-la per a cada vocació, sigui el matrimoni, el sacerdoci o la vida consagrada. Això és el lliurament de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, en tant que no fem la nostra pròpia voluntat sinó que demanem al Senyor que es faci la seva voluntat en nosaltres per tal de que puguem viure com el Fill.

La humilitat està en el centre mateix de la nostra experiència de vida en Crist. En la vida monàstica renunciem a la nostra antiga manera de viure; a les idees i desitjos de la nostra vida anterior; és el que anomenem conversatio morum o viure com a monjo. Aquesta tasca estimat fra Joaquim és feina per tota una vida i a portar-la a terme t’hi ha d’ajudar la comunitat, viure aquest camí en comunitat, fer-lo al costat d’altres germans; tot i que cadascun potser el recorri a la seva manera, però al cap i a la fi en la mateixa direcció. Estàs proper a plantejar-te el teu lliurament al Senyor per sempre, el Senyor t’hi empenyi i t’hi has d’anar apropant cada dia més amb humilitat; perquè la nostra experiència diària d’ineptitud i de feblesa, ens mou a ser humils i la humilitat és la base de la vida espiritual, base entesa com a principi per a centrar-nos en cercar a Crist, pobre i humil.

Que el Senyor et beneeixi i t’acompanyin sempre i a nosaltres amb tu ens concedeixi acabada la cursa d’arribar a la meta, a Crist.