SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones —Déu no ho vulgui—, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No fer accepció de persones, considerar les febleses, donar gràcies a Déu si no necessitem quelcom, no posar-nos tristos, no murmurar; tot plegat per a la fi poder viure en pau. La necessitat de l’un no és necessariament la necessitat d’un altre; cada germà, sigui quina sigui o hagi estat la seva funció i el seu lloc en la comunitat, se n’ha de sentir membre de la mateixa manera que els altres monjos, no pas superior ni tampoc inferior. Aquesta és la teoria, la idea de sant Benet, però a la pràctica creiem satisfetes les nostres necessitats? Què és el que de debò ens cal i què necessitem? Som nosaltres mateixos uns observadors imparcials per a decidir-ho? Certament el risc d’atorgar-nos privilegis, cercar favoritismes, apropiar-se diguem-ne indegudament d’actituds, de material i de funcions per al propi interès i la pròpia satisfacció no ens és aliè a cap de nosaltres i cadascun podem comprovar-ho si mirem dins nostre, al nostre pensament interior que a voltes no concorda amb el que diem. La igualtat és un dels fonaments de la vida en comú, per això el tracte de favor, el privilegi i el favoritisme susciten ben aviat gelosies i rancúnies. L’igualitarisme que ens proposa sant Benet és un igualitarisme asimètric, anivellador des del seu punt de partida seguint el consell dels apòstols «segons les necessitats de cadascú» (Ac 2,45 i 4,35). El monjo, ens ve a dir en aquest capítol sant Benet, no descansa fins que no veu que el desequilibri comunitari està compensat i les necessitats, les vertaderes necessitats, estan satisfetes; certament un programa revolucionari si el portéssim a terme en la nostra societat i en el nostre món, acabaríem amb les injustes desigualtats i amb la fam i la pobresa.

Compaginar la igualtat i el respecte a la diversitat; dos conceptes que poden aparèixer com a oposats però que cal que coexisteixin; d’una banda el respecte a la igualtat i de l’altra el reconeixement a la diferència segons la persona, la vida que porta, la seva activitat, les seves aptituds. Tots som fills de Déu, creats a imatge seva i afectats per igual pel pecat. En l’Escriptura l’única diferència ve per la crida, per la vocació, i tots nosaltres l’hem tingut i l’hem sentit, convé no oblidar-ho mai. El reconeixement de la diferència anivella la igualtat; aquí rau gran part de l’equilibri de la vida comunitària, tots iguals sigui quin sigui l’origen, l’edat, la cultura; però alhora diversos. Saber si ens cal una cosa o una altra, si en tenim o no vertadera necessitat, no és fàcil d’esbrinar-ho i alhora concedir-ho per qui toca sense caure en favoritismes és ben complicat. Certament no són iguals, això es fa evident en les reaccions quan es demana una cosa a un germà; hi ha qui està ancorat en el no de manera sistemàtica, ho creu tot impossible, oblidant sovint que ell mateix en el passat ha encomanat coses que altres aleshores consideraven impossibles o ho farà en el futur; però la memòria és fràgil i sempre intenta afalagar-nos i alhora creiem que mai no caurem en els errors d’altri. Hi ha qui quan és ell qui proposa normes o comportaments és rigorós en exigir als altres el seu acompliment, però malgrat això quan és a ell a qui se li demana o mana una cosa respon rebecament i de manera infantil i cerca la provocació amb l’incompliment; segurament no ha escoltat el que ens deia avui Cohèlet «allò que és tort no serveix per redreçar» (Coh 1,15). Realment són sempre coses impossibles les que ens demanen? O potser és que no ens vénen de gust i comencem a demanar una llista de coses que necessitem imaginàriament per fer-les, quan el que realment succeeix és que volem evitar-les? Sovint no fem de la necessitat virtut sinó excusa i és quan demanem mitjans i diem «jo ho faria però és que em caldria tal i tal altra cosa», o bé demanem temps perquè «això no és cosa d’un dia» i aleshores ja ni ens plantegem de començar-ho com si sabéssim del cert que la nostra vida no arribarà tan lluny, potser ni a la posta del sol, al nostre entendre, tot i que hi arriba amb escreix; o comencem l’escriptura de la llarga llista de greuges, és que aquell em va dir o em va fer tal cosa tal dia per tant jo ara faig el que vull. A la fi excuses de mal pagador que ens converteixen en apòstols de la necessitat, com podem ser apòstols del pessimisme o de la murmuració o profetes de l’apocalipsi diari que pot ser vaticinat amb l’únic argument que aquell dia el dinar no és del nostre grat. Avançar en l’obediència i en la humilitat està a les nostres mans, per això hem vingut, per tenir-les com a eina per caminar vers Crist, si no ens ve de gust pensem bé en la nostra vocació i en el que hi fem aquí.

Parlar de necessitat en la nostra societat és parlar sovint, quan no sempre, de consumisme, d’afany de possessió, d’egoisme i evidentment això arriba als monestirs i també ho portem i incorporem nosaltres mateixos en arribar-hi. En un món on la pobresa és un mal i la riquesa, la possessió i fer la pròpia voluntat són un valor social no és difícil que aquest criteri acabi influint en la nostra vida diària. Posar-hi fre, apartar-nos-en, forma part del nostre procés de conversió personal, del nostre camí monàstic vers Crist.

Cal que també tinguem present que no tot són necessitats materials; podem necessitar també més atenció dels superiors o dels altres germans, sortir més sovint del monestir i tantes altres coses. Hi ha qui per exemple té necessitat de contacte amb els forasters, pateix xenofília, és a dir no pot passar sense el contacte amb els hostes, tingui o no el permís de l’hostatger, fent-ne com l’onzè manament de la Llei que li dicta «interroga qualsevol hoste que vingui al monestir». Potser al capdavall cerca només l’afalac del qui ens visita.

Poc sovint mirem si el que vertaderament necessitem és més pregària, més silenci, més contacte amb la Paraula de Déu, més treball, que sempre és un bon tema per plantejar-nos, és a dir, més acompliment de la jornada monàstica; a la fi plantejar-nos si tenim necessitat de ser més monjos, d’avançar més en el nostre camí cap a Déu. Sempre tenim aquesta necessitat o l’hauríem de tenir i de sentir, tot i que no ocupi precisament un lloc d’honor en la nostra llista de demandes o vagi molt endarrere tenint per endavant moltes altres coses fugisseres i banals. Perquè sovint, fins i tot aquí, allò immediat no deixa lloc per allò realment important, en el nostre cas cercar Déu. Si necessitem cal que sentim la humiliació de la nostra feblesa i no ens enorgullim per la comprensió que ens tenen; aprenguem a distingir el que és certament important, tenir necessitat de Déu, del contacte amb Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, a través del contacte diari amb la seva Paraula; posant al centre de la nostra jornada l’Eucaristia i vivint-ho amb esperit de servei a Déu i als germans. Aquesta és la vertadera necessitat i si la sentim, tota altra cosa ens semblarà ximpleria; ens cal retornar cada dia a l’ideal dels orígens de la nostra vocació, sense ella no farem res, com també ens deia avui Cohèlet «amb el que manca, no hi pots comptar» (Coh 1,15).