ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Actualment segons les constitucions no podem admetre un noi de menys de 18 anys, i per la professió encara n’ha de tenir uns quants més.

Però, d’aquest capítol encara podem treure alguna cosa de profit. La primera cosa que destacaria és que la cèdula de professió va juntament amb l’oblació eucarística.

L’oferiment del qui vol viure com a monjo ha d’anar sempre lligat amb l’acció de gràcies de l’eucaristia. Entre els dons cada monjo també és un do que s’ofereix el dia de la seva professió. Un do, som un do que cada dia renovem la nostra professió des de matines a completes en el cor, des de cada racó del monestir en el treball, des de la nostra cel·la en la lectio divina i la pregària silenciosa, des del refectori en l’escolta de la lectura i els àpats, des de la recreació o el passeig, la professió l’anem renovant i l’anem renovant dia a dia quan rebem el cos de Crist com aliment per donar-nos força.

Una altra cosa que podem extraure d’aquest capítol és el tema tan cabdal de la Regla, com és la possessió de les coses materials.

Per cap mitjà hem de posseir res de res. Al fer la professió renunciem a tot el que teníem. De vegades sembla que està molt bé renunciar a tot, però hem de fer memòria, que el desig nostre ha de ser per Déu i no per les possessions supèrflues d’aquest món.

Podem reflexionar si de vegades no volem coses supèrflues, o bé coses i coses per omplir l’espai que deuria estar ocupat per Déu.

No ens aferrem als bens d’aquets món. Vivim la llibertat de ser fills de Déu, fills en el Fill, qui realment és el nostre do i la nostra possessió més preuada.

Movem els nostres cors perquè l’Esperit Sant habiti en nosaltres, puguem esdevenir temples oberts a l’amor ofert a Déu i als altres.