COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Aquest capítol ens ajuda a veure com sant Benet ens presenta en la seva Regla uns trets que ha de tenir l’abat. Però, aquests trets els hem de fer nostres cada monjo. Som monjos i totes les coses bones i santes les hem de mostrar més amb fets que no amb paraules.

Les paraules sense els fets no ens diuen res avui en dia. La nostra societat està abocada a la imatge, una imatge val més que qualsevol paraula. Clar que es poden dir moltes paraules, però la imatge ajudarà sempre al contingut de les paraules.

És tasca de l’Abat, però també de cada monjo. Cadascú en el seu lloc ha de saber donar testimoni del que és. Som monjos, els qui ens hem reunit ara en la sala capitular. Cada paraula de la Regla ens interpel·la, encara que avui el capítol vagi adreçat a l’Abat; també ens podem fer preguntes: Realment vivim el que parlem? Som bon exemple de vida monàstica? Parlem molt de tot i la nostra actuació no hi és d’acord amb la nostra veu?

Cadascú de nosaltres tenim uns ulls, uns ulls de la fe que ens fan veure els altres i com son els altres fins i tot a nivell espiritual. Però, també hem de discernir i purificar la nostra mirada per si de cas se’ns ha incrustat una biga que ens impedeix veure amb ulls de misericòrdia.

L’abat no ha de fer accepció de persones, perquè Déu no fa accepció de persones. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell que trobi millor en les bones obres i en l’obediència. Sembla que es contradiu, però el que és clar que el monjo ha de fer bones obres i ha de ser obedient.

No sols serà l’abat qui estimarà més el monjo obedient i que fa millor les bones obres, sinó serà tota la comunitat qui l’estimarà més.

Ara bé, el que no ha de perdre mai de vista l’abat, és com l’anomenen i les funcions que fa en la comunitat, com a vicari de Crist, per això, la caritat vers cada monjo és el que més ha d’aplicar l’abat davant de les maneres de ser de cadascú.