ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Rafel Barruè

Cada capítol de la Regla va ajudant-nos a meditar la nostra vida monàstica. La tasca, l’ofici de porter, no és una feina qualsevol. Pensem que el porter és el primer rostre que la persona troba al tocar a la porta del monestir.

Per tant el porter ha d’estar atent a respondre al qui truca a la porta, o actualment també al qui truca al telèfon. Sant Benet ens demana maduresa per exercir l’ofici de porter, però, per qualsevol ofici se’ns demana maduresa.

És important saber estar en l’ofici encomanat. No cal dir que neci seria un porter que en lloc d’estar atent al seu lloc anés rondant per la plaça o posant-se a xerrar en les turistes com si fos un bufó de la cort de Pere el Cerimoniós, fora de test.

És important saber estar, saber tractar els afers amb tota la dolcesa del temor de Déu, saber fer l’encàrrec que li encomanin. I això, ho tem de tenir en compte en qualsevol ofici que se’ns demana.

El fer bé l’ofici és una virtut, el negligir en l’ofici encomanat acaba sent un pecat.

Aquest capítol també ens demana una consciència neta i pura de saber que vivim en un lloc privilegiat de pau i de relació íntima amb el nostre Senyor. Per això, ens posa l’accent que els monjos no rondin d’un cantó a l’altre, no corrin per fora del monestir, perquè això, no ajuda a les nostres ànimes ha estar pacificades i orientades a la contemplació de Déu.

Als qui ens toca sortir del monestir, tal vegada ens n’adonem més de la riquesa del lloc de silenci i quietud. És fonamental per al monjo el saber viure en pau i estable en el seu lloc, és el saber viure a la presència de Déu en definitiva.

Per això, treballem amb amor en cada cosa que fem en el monestir, fent sempre el més bé possible el nostre treball, perquè així anirem atansant-nos més i més a Crist.