ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui-, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis. 

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Aquest capítol de la Regla, que ens pot semblar avui desfasat i propi d’altres temps, si hi gratem una mica, ens deixa entreveure tres aspectes que sant Benet va repetint al llarg del seu full de ruta per a la nostra vida, tres aspectes fonamentals. Hi tenim el tema de l’accepció de persones, el de la consagració a Déu i el de la perseverança davant les temptacions, i no son pas temes menors.

Sant Benet recomana a l’abat de no fer accepció de persones en el capítol 2 i en el capítol 34, ja que sols l’obediència ha de servir de barem, i el criteri per al repartiment d’allò que cadascú necessita no pot estar subjecte a preferències personals. L’abat ha de saber mantenir l’equilibri entre emprar en bé de la comunitat els dons i talents de cadascun dels monjos i evitar els greuges comparatius, motiu sempre de murmuració, i això no és una tasca fàcil. Però a part de l’accepció de persones que demana la Regla que l’abat no practiqui, hi ha un altre tipus d’accepció.

Cada un de nosaltres pot ser responsable d’una autoaccepció, és a dir, fem accepció quan ens considerem per damunt dels altres, ens creem les nostres pròpies normes al marge de la comunitat, quan jutgem menyspreant els altres o quan atorguem categories de bons i mals monjos segons el nostre criteri particular; és a dir, totes aquelles actituds nascudes de l’autocomplaença que no tenen res de cristià ni de monàstic. És un perill que sempre ens ronda, potser més en els primers períodes de la vida monàstica, però per més que vulguem no l’abandonem mai aquest risc. «La temptació se’ns presenta de manera solapada, contagia tot l’ambient que ens envolta, ens impulsa a buscar sempre una justificació», diu el papa Francesc. En l’etapa inicial és tasca del mestre de novicis orientar i ajudar a destriar entre allò que ens fa avançar en el camí i allò que ens dificulta el pas; a mesura que avancem en la vida monàstica som nosaltres mateixos els qui hem de decidir il•luminats per la Paraula, tot i que sempre podem recórrer a l’abat o algun altre germà. Però sovint no entenem algunes decisions o bé perquè són mal explicades o bé perquè ens manquen elements de judici que altres sí tenen. Alhora, com quan manen coses impossibles a un monjo (capítol 68), cal confiar en el Senyor i mirar si el que volem és fer la nostra pròpia voluntat enlloc d’intentar entendre el que ens cal fer a cada moment i el que se’ns demana; i si creiem que realment és un sense sentit plantejar-ho, però abans sempre pensar-hi dos cops i confiar.

Aquest confiar en el Senyor és el que porta el monjo a consagrar-se a Déu, a lliurar-se juntament amb l’oblació de l’Eucaristia deixant la seva cèdula de professió sobre l’altar, com una víctima santa i agradable a Déu, segons diu Pau a la carta als Romans. Per arribar a aquest lliurament i perseverar-hi, cal no desesperar mai de la misericòrdia de Déu i estimar el lloc i els germans, tancant totes les portes a la desesperança. En aquest capítol sant Benet escriu que cal tancar les portes a allò que ens pugui seduir, però parla concretament dels infants que no poden discernir. En el nostre cas no es tracta de tancar els ulls a la realitat sinó d’obrir els del cor, i mitjançant el discerniment, intentar avançar amb fermesa pas a pas sortejant temptacions de tot tipus, que mai no desapareixeran, creant-nos un espai interior que ens permeti viure com a monjos amb els altres monjos que formen la comunitat i en els quals hi ha també el rostre de Crist. Diu el papa Francesc que «Quan som temptats, només la Paraula de Déu, la paraula de Jesús ens salva. Escoltar aquesta Paraula ens obre l’horitzó», perquè «Ell està sempre disposat a ensenyar-nos a com sortir de la temptació. Jesús és gran perquè no tan sols ens fa sortir de la temptació, sinó que ens dóna més confiança».

Els fills dels nobles i els de condició modesta, ahir i avui, tots som temptats, tot i ser oferts a Déu amb el pa eucarístic; també avui nosaltres cada dia hem de sortejar temptacions, angoixes, tantes coses que no ens agraden i tants moments baixos. El suport el tenim en la Paraula i en aquella que la va dur al seu ventre, en Maria, que en aquest temps d’Advent esdevé encara més un referent, en paraules de sant Bernat: «En els perills, en les angoixes, en els dubtes, pensa en Maria, invoca Maria. Que Maria no s’aparti de la teva boca, que no s’aparti del teu cor; (...) No et desencaminaràs si la segueixes, no desesperaràs si li pregues, no et perdràs si penses en ella. Si ella et duu de la seva mà, no cauràs; si et protegeix, res no hauràs de témer; no et fatigaràs, si és la teva guia; arribaràs feliçment al port, si ella t’empara.»