L'ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L'oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s'hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l'ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d'un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l'oratori acabat l'ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l'abat Octavi Vilà

Silenci, reverència, recolliment i senzillesa; aquesta és la recepta que sant Benet ens dóna per crear un ambient d’autèntica pregària; un espai dedicat a allò que diu el seu nom i una actitud interior creant un clima que ens permeti donar allò millor de nosaltres mateixos; en l’expressió que ell utilitza parlant de l’efusió del cor; és a dir pregar amb tota intensitat. Per trobar aquest equilibri, aquesta centralitat, sant Benet sap que cal que l’espai acompanyi i el clima interior hi convidi. Cal endreçar l’espai exterior i l’interior i escombrar el destorb i la importunitat.

La pregària ocupa una part central en la nostra vida, pregària comunitària, l’ofici diví, que marca tota la nostra jornada i la nodreix; i pregària individual, personal, en solitud, que esdevé l’escola d’aprenentatge de l’ofici diví. Al llarg de la nostra jornada, Crist se’ns fa present, molt més doncs en els moments concrets de pregària, de lectio, en què la familiaritat de la relació amb Déu s’accentua.

L’abadessa Montserrat Viñas escriu que quan el monjo prega en comunió amb la resta de la comunitat és quan és capaç de viure la seva consagració a Déu amb un cor ample i joiós. Pregar és doncs per al monjo com respirar, una necessitat vital, no ha de ser pas una obligació, ni una rutina ni un alliberament dels escrúpols de la consciència, ni una càrrega que fa esbufegar, com diu l’abat Casià Maria Just. Cal posar-hi tot l’esperit, tota l’ànima, no podem fer mai vacances de Déu, sinó que la relació continuada amb Ell ha d’abastar tota la nostra vida. L’oratori exterior i l’interior han de ser allò que diu el seu nom, lloc de pregària on rau el silenci, la reverència, el recolliment i la senzillesa, viscudes amb efusió del cor.

Hem viscut una setmana intensa, voldria agraïr la seva tasca a tots els qui han tingut un paper en la preparació i desenvolupament d’aquesta elecció abacial; crec que el decurs de l’elecció de dijous ha estat una celebració acurada i viscuda per la comunitat amb intensitat, rapidesa i senzillesa. En celebrar els 75 anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet voldria fer notar que per primer cop s’ha viscut una canvi de superior amb total normalitat, i això és evidentment un mèrit de tota la comunitat. La nostra comunitat ha donat a més a l’Orde en els darrers mesos un procurador, com fa uns anys li va donar un abat general, un altre signe del paper rellevant i de la vitalitat que té el nostre monestir. Entre tots cal però que continuem treballant per una comunitat cada cop més unida, rica en vida de pregària i treball, viscuda en comunitat amb alegria; això no ens ho regalarà ningú, és feina de cada dia i de tots.