ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S'ha de posar a la porta del monestir un monjo d'edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d'una maduresa que el guardi de rondar d'un cantó a l'altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l'encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s'ha d'establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l'aigua, el molí, el forn, l'hort i els diversos oficis, s'exerceixin a l'interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància. 

Comentari de l'abat Octavi Vilà

Sant Benet situa el capítol que parla del porter tot just darrere del dedicat a l’abat i al prior, destacant així no sols la importància d’aquest ofici sinó també l’atenció que cal posar en la relació del monjo amb tot allò que, essent proper al monestir, li és aliè. Tinguem present que amb aquest capítol acabava la primera redacció de la Regla, fet que encara en destaca més la importància. Sant Benet ens presenta aquí doncs la relació del monjo amb allò extern del monestir en dues direccions: els forasters que truquen a la porta i si els monjos han de cercar fora allò que ja haurien de tenir a casa.

El porter del monestir se’ns presenta com l’enllaç entre el món exterior i la comunitat; Benet li demana en concret que sigui assenyat, madur, poc amant d’anar d’aquí cap a allà, dolç, temorós de Déu, ràpid a acomplir els encàrrecs i fervorós. El porter és, en certa manera, la imatge del monestir, és aquell monjo amb el qual topa qui ens ve a veure o qui truca a la nostra porta; és una mica aquell gènere exposat a l’aparador del monestir, com en les botigues. Cal que sigui atent i alhora curós, que obrir la porta al foraster no vulgui dir deixar-lo entrar en la intimitat del monestir, dins la nostra vida comunitària. Mantenir l’equilibri entre la fraternal cordialitat i la nostra privacitat. Escriu Ester de Waal que una fusió massa gran entre hostes i monjos no beneficia a cap dels dos; cal doncs saber mantenir l’equilibri en l’acolliment.

Quasi tots passem un moment o altre per la porteria, els diumenges i festius són porters diferents monjos, això fa que qui truqui a la porta o al telèfon rebi diferents estils d’acolliment, però tots hauríem de tenir un mínim comú denominador, hauríem de transmetre pau i cordialitat. Sant Benet ens demana sempre de veure Crist en l’altre, cal que també el vegem en el qui truca a la nostra porta o al nostre telèfon o ens envia un correu electrònic, sigui un familiar d’un monjo, un amic del monestir o un desconegut.

Aquest acolliment serà tant més profund com més el practiquem acollint també els de dins, els germans de comunitat. A voltes sembla més gratificant, segurament per la novetat, o perquè no ens plantegen problemes de convivència o perquè ens professen una admiració fugissera, acollir els forasters. Sovint aquests forasters ens afalaguen les orelles, ens fan sentir qui sap qui o ens diuen que som qui sap què i marxen impressionats per haver parlat amb un monjo i a nosaltres ens deixen una mica bocabadats. I alhora entre nosaltres mateixos no ens valorem massa. És molt bo haver rebut bé un foraster que ens ha visitat i haver-li transmès una pau serena. Cal però acollir tots els altres com el Crist, aquesta és la idea que sant Benet vol que portem a la pràctica. Escriu el nostre Abat General en la seva carta de Nadal que: «Un cop a casa ens trobem envoltats de germans i germanes que viuen la mateixa experiència. Se’ns demana de caminar plegats per tal d’esdevenir perfectes en la misericòrdia com el Pare.» El monjo ha de tenir present sempre que Crist es troba en els altres, en tots els altres, en els de fora i en els de dins, i aquesta idea supera qualsevol altre plantejament. És el punt clau de la Regla, un text cristocèntric per excel·lència.

Aquest capítol ens presenta també el tema de la nostra separació d’allò que algunes espiritualitats monàstiques anomenaven el món. Som, certament, també part del món però cal que intentem establir una certa protecció a la nostra vida posant uns límits a les visites, a les sortides, especialment en dies i temps d’especial importància litúrgica o per la vida comunitària del nostre monestir; cal que aquesta relació no entorpeixi ni dificulti la nostra vida de monjos i molt especialment la participació en l’Ofici Diví. Així sant Benet ens parla també en aquest capítol de la conveniència per als monjos de no córrer massa sovint per fora del monestir, ens diu que els monjos han de trobar en el clos del cenobi tot allò necessari per tal de poder centrar-se en la vida monàstica. Potser avui dia trobar tot allò material necessari per a la vida dins el monestir resulta bastant difícil, però potser sovint cerquem fora allò innecessari, material o immaterial. Allò que considerem ajudes espirituals alienes a la nostra espiritualitat, coses que a voltes fins i tot ens posen entrebancs per a un progrés interior vertader i perdurable. Cal que cerquem primer dins de casa, dins de l’espiritualitat monàstica, en concret la cistercenca, i que aprenguem de l’experiència, del camí que feren els nostres pares en la vida monàstica, com ens demana el Concili Vaticà II, i després, havent donat els primers passos amb fermesa, ja incorporarem les novetats que ens siguin útils.

El darrer paràgraf d’aquest capítol, el que denota que era la fi d’una primera redacció de la Regla, ens diu que aquest text l’hem de tenir ben mastegat de tant sovint com l’hem de sentir, ben aprehès, que cal que ens el fem nostre. La Regla és el full de ruta de la nostra vida, la carta de navegació del camí vers Crist, el qual, si no li anteposem res absolutament, ens durà tots junts a la vida eterna.