ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Jesús havia dit als deixebles: «és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Mt 19,24). Sembla que sant Benet comparteix aquesta idea i per tant si el fill d’un noble entra o millor dit és ofert al monestir, per tal de garantir la seva continuïtat com a monjo sant Benet planteja de tancar-li totes les portes, de manera que no li quedi cap esperança que el pugui seduir i perdre’l per Déu. Mirat des de la perspectiva actual aquesta argumentació ens grinyola en dos punts bàsics: Oferir un infant com a monjo sense poder tenir aquest per la seva edat la capacitat de ser-ne conscient, ni de prendre la decisió per pròpia iniciativa, no és pas un acte lliure en cap aspecte del que podem entendre per concepte de llibertat i privar-lo del que li pertoca d’una manera que podríem dir poc legal, tampoc no és un concepte que pugui ser assumit avui dia. Certament a l’edat mitjana tot plegat no era inusual i el concepte de llibertat individual evolucionaria i molt al llarg dels segles posteriors. No oblidem en cap cas que alguns dels ideals del que s’han anomenat drets humans no és que no siguin contraris als postulats evangèlics, sinó que deriven directament d’aquests, és a dir que tenen una arrel cristiana incontestable. Tema a part és l’evolució i sobretot la teorització i la posada en pràctica d’alguns d’aquests aspectes tal com s’ha fet al llarg dels darrers segles.

No veiem pas en l’Evangeli que Jesús forci als deixebles a seguir-lo, el «vine i ho veuràs» de la crida evangèlica és més aviat un acostament mutu en el que Crist té la iniciativa, com sempre, i el cridat respon afirmativament com els deixebles o negativament com aquell jove ric al qui digué: «Encara et manca una cosa: ven tot el que tens i reparteix-ho entre els pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me. Quan va sentir això, aquell home es posà tot trist, perquè era molt ric. Jesús, en veure’l entristit, digué: Que n’és, de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu» (Lc 18,22-25). Situació que no impossibilita que un ric segueixi a Jesús perquè com el mateix Crist diu en aquest episodi relatat per l’evangelista Lluc: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). El que cal és comprendre que Crist ens parla en un altre llenguatge i que la seva idea de riquesa no és pas la que te el món habitualment, que creu que acumular diners, propietats o béns de tota mena dona seguretat, sinó que com diu als deixebles «Us asseguro que tothom qui pel Regne de Déu hagi deixat casa, muller, germans, pares o fills, rebrà molt més en el temps present i, en el món futur, tindrà la vida eterna» (Lc 18,29-30).

El que ens deixa clar l’Evangeli i a la seva manera, podríem dir que un tant brusca, sant Benet a la Regla, és que la riquesa, l’afany o fins i tot la possibilitat d’obtenir-la pot no ajudar a seguir al Crist. Perquè no es tracta tant sols de tenir, sinó d’aquella sensació de que si un dia som seduïts pel materialisme, Déu no ho vulgui, tindrem un recer on acudir. Podríem sistematitzar-ho en una frase que pot ser verbalitzada o simplement mentalitzada “a mi el dia en que no em vagi bé al monestir tindré qui m’aculli i podré fer la meva vida”. I pensem en el que acaba dient sant Benet: «cosa que sabem per experiència», no parla de teories, sinó que ens diu que sap per experiència pròpia que les riqueses del món i les temptacions que aquestes comporten poden suposar un risc per a la vida del monjo.

A vegades la riquesa no ja personal sinó per exemple familiar ens pot interferir en la nostra vida de monjos, en la línia d’obtenir d’altri allò que no ens és necessari i tenir per tenir o tenir fàcilment i sense esforç són dos conceptes o pràctiques poc monàstiques. Com ja parla sant Benet en d’altres capítols no es tracta de negar allò necessari, ni de que el cellerer es dediqui a obstaculitzar tota petició sigui o no assenyada, sinó de tenir una certa sensibilitat respecte al tema de la propietat, la riquesa i les coses supèrflues. Un altra aspecte que ens pot sotragar és quan rebem una herència i no hi renunciem en bé dels nostres familiars o de qui sigui, perquè això de fet, tard o d’hora pot acabar creant-nos problemes i aquests els podem arribar a traspassar a la mateixa comunitat si un dia nosaltres som cridats a la casa del Pare i no hem resolt el tema. Deixant de banda que aquest tema és sovint espinós i crea tensions interfamiliars a les que més val que no ens sotmetem per no pertorbar la nostra vida de monjos.

Certament tenim dret a posseir, com tenim dret a formar una família o a tenir un habitatge digne; però en tots aquets terrenys en la vida monàstica hi entra el concepte de la renúncia. Una renúncia que en el nostre cas no és obligada com en el d’aquells infants fills de nobles que eren oferts independentment de si podien tenir o no vocació o millor dit la poguessin tenir o no en arribar a ser adults; en el nostre cas es tracta de renúncies voluntàries. Per dir-ho d’una altra manera, a la vida no es pot tenir tot, si volem certes coses o un determinat tipus de vida, hem de renunciar a d’altres possibilitats.

La nostra vida, la vida monàstica no és pas un esclavatge ni una condemna, és un vertader regal de Déu, que implica, és cert, renúncies. Tanmateix com la vida familiar, un matrimoni que té fills haurà de renunciar o prioritzar determinades coses en bé dels fills, econòmiques o de llibertat de moviment o de dedicar un temps concret als fills i llevar-lo de ser un temps personal; però sempre per a uns pares dedicar el millor als fills no és vist com una renúncia, sinó més aviat com un acte d’amor, com una vertadera riquesa. Així nosaltres renunciem a determinades coses materials, de llibertat de moviments, de disponibilitat horària o tantes altres coses en bé d’un bé molt millor, la cerca de Déu en el clos del monestir. Per afavorir aquesta centralitat de Crist en la nostra vida és bon consell el que avui ens dona sant Benet, no fixar-nos en altra cosa que no sigui el seguiment del Crist i no deixar-nos seduir per coses materials, sempre caduques, sempre fugisseres i que més que satisfer, sovint no fan sinó crear més necessitat; una dinàmica que al cap i a la fi és ben present en la nostra societat actual i que no hauria de dominar ni ser present mai en la nostra vida monàstica.

Un ric no pot ser monjo? Algú provinent d’una família amb bons recursos no és ben bé lliure per a seguir la vocació monàstica? Algú que ha tingut una bona feina i que legítimament ha obtingut béns, no pot ser cridat a la vida monàstica? Ens ha respost el mateix Crist: «Allò que és impossible als homes, és possible a Déu» (Lc 18,27). Però d’aquest capítol que ens pot semblar obsolet, fora de lloc o políticament incorrecte, que diríem avui, en podem treure també una lliçó i és la de caminar lliurement per la via de la vida monàstica amb el mínim de lligams materials que puguin ser un risc per a la nostra vocació, cal que siguem nosaltres mateixos els qui de manera lliure tanquem totes les portes a la seduccions materials, sensuals o de poder que ens puguin assaltar o temptar i així siguem cada cop més lliures per avançar vers Crist.

En sintonia amb això, sant Bernat, provinent evidentment d’una família podríem dir que més que benestant, va tenir l’experiència que la humilitat era la clau que disposava a l’acolliment de l’ombra i del perdó enfront de la culpa. La humilitat passa per la veritat d’un mateix com a persona, per l’amor misericordiós als altres, i culmina en la il·luminació, o cosa que és el mateix, en la simplicitat i en la pau. Simplicitat que dona pau enfront de l’afany de posseir que porta a la intranquil·litat i a la torbació.

O en paraules del Papa Benet: «Tenir els mateixos sentiments de Jesús significa no considerar el poder, la riquesa, el prestigi com els valors suprems de la nostra vida, perquè en el fons no responen a la set més profunda del nostre esperit, sinó obrir el nostre cor a l’Altre, portar amb l’altre el pes de la nostra vida i obrir-nos al Pare del cel amb sentit d’obediència i confiança, sabent que precisament obeint al Pare serem lliures. Tenir els mateixos sentiments de Jesús ha de ser l’exercici diari dels cristians.» (Audiència general 1 de juny de 2005).