LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escoltàvem aquesta setmana com sant Ignasi de Loiola alertava que en fer silenci exterior pot ser que les veus interiors, profundament pertorbadores, acabin per ensordir-nos. Aconseguir un silenci amatent a Déu, atent a la seva Paraula, a la seva veu, no és cosa fàcil. El primer pas és aconseguir aquest silenci extern del que ens parla avui sant Benet, sense aquest primer pas no hi ha res a fer. Sempre ens costa donar aquest primer pas, estem sempre temptats de caure en la paraula ociosa o en la grolleria, Déu no ho vulgui, aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a una eterna reclusió.

Davant les paraules que fan riure també ens prevé sant Benet perquè hi ha un riure fruit d’acudits o de mals pensaments que esdevé un riure compulsiu, de cos, escriu Aquinata Böckmann. Hi ha un riure encara més nociu quan ens riem d’un altre, mai de nosaltres mateixos, és el que defineix Aquinata Böckmann com un riure d’oposició i no pas de comunió perquè neix de la supèrbia i de l’orgull. Hi ha finalment un riure amb esclats que pot arribar a destruir l’esfera del sagrat, les grolleries de què parla sant Benet. I ja sabem que l’ocasió fa al pecador i que la llengua pot esdevenir ben bé una espasa de dos talls que ens porti per la via ràpida al pecat. Però aquest silenci exterior, ja de per si costós d’obtenir, sols té un sentit i és el de facilitar d’arribar al silenci interior i és aquest el que té com a objectiu poder mantenir l’orella atenta tant sols a la Paraula de Déu i alhora els llavis a punt tant sols per lloar-lo. Són com a tres cercles concèntrics destinats a protegir i a afavorir la nostra comunicació amb Déu.

Innocent Le Masson, un monjo cartoixà del segle XVII, plantejava la clausura d’un monestir en tres cercles o tres nivells. El primer és el desert que habitualment circumda un monestir que atorga un cert aïllament més o menys evident, aquí seria el silenci verbal. El segon és la muralla o el mur que envolta el monestir, fins i tot en comunitats urbanes aquests murs protegeix de portes endins un alt nivell de recolliment i que aquí correspondria al silenci interior. El tercer és la cel·la del monjo i aquí a part de l’espai físic, és on té un paper transcendental el nostre propi treball per aconseguir la comunicació amb Déu. Pensem també en la situació d’aquest capítol, entre el dedicat a l’obediència i el que descriu els dotze graons de la humilitat i evidentment això no és casual ja que obediència, silenci i humilitat van estrictament lligats, són alhora tres cercles que envolten la vida monàstica. Perquè, què provoca sinó més soroll en el nostre interior que l’efecte en nosaltres de la falta d’humilitat, quan de les coses dures i aspres en fem injustícies cap a les nostres persones? Aquí, en el dia a dia, és on el silenci dels llavis ens ha de portar veritablement al silenci del cor, al silenci interior. D’altra manera el silenci exterior no seria altra cosa que una olla a pressió que va coent a foc lent el rancor interior que acabarà per esclatar de la manera més espectacular possible, sigui de paraula, sigui d’obra o sigui d’omissió.

Restar en silenci no és pas dolent, almenys no tempta ni perjudica als altres, però no ho és tot. Com deien els Pares del Desert el reclús que s’asseu a la seva cova encara que no veu a ningú i resta en silenci, pot ser com una serp en el seu cau, plena de verí mortal perquè recorda una vegada i una altra les ofenses reals o imaginades que se li van infligir i les regira dins seu i així va acumulant un verí que un dia avocarà sobre un germà. Referent al silenci interior, els mateixos Pares del Desert solien dir que també hi ha qui parlant del matí a la nit, sense parar, al cap i a la fi roman en silenci, perquè no diu res que sigui interessant o útil per als altres, ni tampoc per a ell mateix; parla per parlar. El silenci interior costa doncs d’aconseguir i esdevé un vertader exercici d’ascetisme arribar-hi, però és absolutament necessari per poder escoltar la veu de Déu.

La contenció de la llengua, com titulen alguns comentaristes aquest capítol, ens ha de dur al silenci. No és fàcil en uns temps que semblen patir de contaminació sonora, el soroll està instal·lat pràcticament arreu i en tot moment hi ha un aparell que emet un soroll alertant-nos de que s’ha rebut un missatge o de qualsevol altra cosa; vivim en una societat que sembla que tingui pànic al silenci. Una societat que per exemple també en els mitjans de comunicació està abocada a l’opinió generalitzada de tot i en tot moment i la major part de les vegades no és una opinió qualificada ni serena, sinó que es busca l’exhibició amb una total pèrdua del pudor per la intimitat personal i pel respecte als altres. En paraules del Papa Francesc «quan nosaltres veiem un error, un defecte, una equivocació, en tal germà o germana, habitualment la primera cosa que fem és anar a explicar-ho als altres, a xafardejar. I les xafarderies tanquen el cor de la comunitat, tanquen la unitat de l’Església. El gran xafarder és el diable, que sempre està dient coses lletges dels altres, perquè ell és el mentider que busca dividir a l’Església, d’allunyar als germans i no fer comunitat.» (Àngelus 6 de setembre de 2020).

El nostre ha de ser un silenci per Déu, un silenci obert a Déu. El record constant de la presència de Déu amara de silenci no tant sols els llavis del monjo sinó també els seus pensaments, els seus afectes, tota la seva vida. De tal manera com si ens sentíssim tothora sota la mirada de Déu, com si Déu ens mirés de dalt a baix exteriorment i interiorment. Però no és una mirada inquisitorial, ans al contrari, és una mirada amorosa que fa néixer d’ella el millor de nosaltres mateixos, la veritat més profunda. Quan descobrim que tant sols Déu és el necessari, és quan podem endinsar-nos més i més en aquest misteri fins a trobar la força necessària per a poder ser transformats.

El silenci material porta al silenci espiritual i el silenci espiritual porta a viure en Déu i per Déu. Com escrivia Thomas Merton quan les finestres d’un monestir no s’obren ja cap al desert, la comunitat monàstica es deixa inundar per la vanitat, tot allò insignificant i accessori acaba per revestir-se de gran importància i esdevé la mateixa finalitat de la vida monàstica. Aquesta mundanitat ens porta a les paraules ocioses i aquestes destrueixen el silenci interior. En un apotegma sant Antoni deia que «com els peixos moren si romanen molt de temps fora de l’aigua, de la mateixa manera els monjos que s’entretenen fora de la cel·la o s’entretenen amb seculars, ja que es relaxa la intensitat de la tranquil·litat interior. Cal que com els peixos del mar ens apressem nosaltres a anar a la nostra cel·la per evitar que, entretenint-nos a l’exterior, oblidem la custòdia interior.» (Apotegma 10).

Sant Benet lliga el silenci de manera estreta a la humilitat. En el novè graó parla de reprimir la llengua, de guardar silenci, de que l’home enraonador no encerta el camí sobre la terra. I ens diu en l’onzè graó de la humilitat que el monjo ha de dir poques paraules i assenyades, humilment, amb gravetat, suaument. Aquests graons, ben pujats, són indicis, signes externs, de la pau interior i la pau interior, el silenci interior, ens obre la porta de la comunicació amb Déu.

Silenci també en la litúrgia on ocupa un lloc de primera importància i on més que mai no és un fi en sí mateix, sinó un element més de la celebració, un signe sagrat i un mitjà per la intimitat amb Déu. Escrivia sant Joan Pau II «Un aspecte que cal conrear amb més cura en les nostres comunitats és l’experiència del silenci. Resulta necessari «per a aconseguir la plena ressonància de la veu de l’Esperit Sant en els cors i per a unir més estretament l’oració personal amb la paraula de Déu i la veu pública de l’Església» (Institutio generalis Liturgiae Horarum, 202). En una societat que viu de manera cada vegada més frenètica, sovint atordida per sorolls i dispersa en l’efímer, és vital redescobrir el valor del silenci. No és casualitat que, també més enllà del culte cristià, es difonen pràctiques de meditació que donen importància al recolliment. Per què no emprendre, amb audàcia pedagògica, una educació específica en el silenci dins de les coordenades pròpies de l’experiència cristiana? Hem de tenir davant els nostres ulls l’exemple de Jesús, el qual «va sortir de casa i se’n va anar a un lloc desert, i allí pregava» (Mc 1,35). «Tampoc la litúrgia, entre els seus diversos moments i signes, no pot descurar el del silenci.» (Carta Apostòlica Spiritus et Sponsa, 13).