COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Un dels comentaris de la Regla més clàssics fou el de l’Abat de Solesmes Dom Paul Delatte. El passat dimarts quan un grup de preveres de la diòcesis de Barcelona visità el nostre monestir, tots ells residents a la casa de sant Josep Oriol, es a dir tots ells grans i jubilats de les seves funcions pastorals, entre ells hi havia mossèn Fernando Xuclà que té a hores d’ara 98 anys; el P Xuclà fou monjo de Poblet entre 1948 i 1954 prenent el nom de Gerard. El cito perquè tingué l’atenció de regalar-me un exemplar del comentari de la Regla de Dom Paul imprès l’any 1913, fa doncs 110 anys. Eren temps en que Dom Guéranger representava per a molts el veritable temperament monàstic, com escriu el mateix Dom Paul en la introducció del seu comentari a la Regla.

És curiós i interessant doncs llegir que diu Dom Paul sobre la figura de l’abat i com es veia a inicis del segle XX aquesta figura. Per a Dom Paul l’autoritat abacial emana de Déu, no ve pas de la comunitat, encara que la comunitat designi a la persona que en serà subjecte. Ve de Déu de dues maneres diferents: com a autoritat i com a autoritat espiritual. Per a Dom Paul quan parlem de la figura de l’abat estem més aviat en un terreny sobrenatural on per tant no es pot parlar més que d’ordre sobrenatural i de gràcia de Déu. El poder de l’abat per a ell era diví, absolut, els límits del qual sols podia establir Déu mateix. Els monjos en qualsevol cas eren convidats a obeir.

Cent cinc anys després Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla, un dels més importants escrits en els darrers anys, ens parla d’anar amb compte amb abats excessivament carismàtics i venerats, amb una forta personalitat. Sembla doncs una mica lluny de la concepció del poder com a do diví en un sentit unívoc.

Què ha passat durant aquests cent cinc anys perquè la idea sobre la figura de l’abat, el concepte d’abat, hagi canviat de manera sinó radical sí important? Doncs que les idees socials no són pas les mateixes, el que era normal fa un segle ha deixat de ser-ho avui i això també afecta a l’Església i a la vida monàstica, no en va la idea de fons del Concili Vaticà II era posar l’Església al dia.

Avui hauríem de partir per exemple de la responsabilitat personal de tots i cadascun dels monjos, perquè al monjo el fa la vocació, com diria sant Bernat, no la necessitat de ser-ho, o el caprici. El monjo és algú que cerca Déu, no de fer la seva voluntat o que cerca de trobar-se un plat a taula i un llit parat. Però també hi ha coses que no han canviat tant o que directament no han canviat gens. Tot el que sant Benet demana a l’abat o als monjos difícilment pot assolir-ho una persona humana, ni tant sols intentar-ho, només amb l’ajut de Déu pot acostar-se mínimament al que sant Benet demana a l’abat.

Un ministeri que ha de ser sobretot servei.

Sobre aquest tema del servei el Papa Francesc ha insistit i insisteix molt. Sols un exemple, en l’Àngelus del 7 de novembre de 2021 deia: «Abans de res, anar amb compte amb els hipòcrites, és a dir estar atents a no basar la vida en el culte de l’aparença, de l’exterioritat, en la cura exagerada de la pròpia imatge. I, sobretot, estar atents a no doblegar la fe als nostres interessos. (...) no aprofitar-se mai del propi rol per a aixafar als altres, mai guanyar sobre la pell dels més febles! I estar alerta, per a no caure en la vanitat, per a no obsessionar-nos amb les aparences, perdent la substància i vivint en la superficialitat. Preguntar-nos, ens ajudarà: en el que diem i fem, desitgem ser benvolguts i gratificats o donar un servei a Déu i al proïsme, especialment als més febles? Estiguem alerta davant les falsedats del cor, davant la hipocresia, que és una malaltia perillosa de l’ànima!».

L’autorefencialitat és sempre un perill per a la nostra vida de cristians. El mateix Papa Francesc adverteix que la radicalitat de l’Evangeli, de la crida de Jesucrist està en servir: estar al servei, no aturar-se, anar sempre més enllà, oblidant-se d’un mateix; davant d’això hi ha el perill de la comoditat de l’estatus, d’aconseguir un estatus i viure còmodament sense honestedat, com els fariseus dels quals parla Jesús que passejaven per les places, fent-se veure pels altres; pel Papa Francesc aquestes són dues imatges de cristians, dues imatges de sacerdots, dues imatges de religiosos; marcades per la diferència entre servir als altres i servir-se dels altres. (Cf. Homilia 6 de novembre de 2015).

Un dels textos més bells dels nostres pares cistercencs és segurament l’Oració Pastoral de sant Elred. La fina sensibilitat i la profunda humanitat de l’autor del Mirall de la caritat o de l’Amistat espiritual, ens presenta el que l’abat i per extensió tot monjo hauria de demanar al Senyor conscient de les seves febleses tant físiques com morals, cert de les seves limitacions. En aquest text reconeix d’antuvi que tant sols Jesús és el bon pastor, que tot altre és un pastor que al cap i a la fi està angoixat per ell mateix i pel ramat que se li ha confiat i cerca la bondat, no la posseeix d’antuvi. Per això en primer lloc ha de recórrer a la misericòrdia del Senyor, recordant la frase de la Regla de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. En segon lloc ha de confiar la seva misèria al Senyor dient-li: «Per què llavors, oh font de misericòrdia, sent ells el que són, tan cars per a tu, has volgut encomanar-me’ls a mi, que soc tan menyspreable als teus ulls?». Segueix sant Elred acudint a la pregària demanat: «Això és el que et demano, oh font de pietat, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud.» Per tot seguit demanar com Salomó especialment la saviesa: «Un dels antics et va demanar una certa vegada que li concedissis saviesa per a saber governar al teu poble. Era un rei i la seva comanda et va agradar i vas escoltar la seva veu, i no obstant això encara no havies mort en la creu ni havies mostrat al teu poble aquesta admirable caritat.» I acaba pregant a l’Esperit Sant «Ensenya’m, Senyor, a mi, el teu servidor: ensenya’m, et prego, pel teu Esperit Sant, com consagrar-me a ells i com lliurar-me al seu servei. Concedeix-me, Senyor, per la teva gràcia inefable, suportar amb paciència les seves febleses, compadir-los amb bondat i ajudar-los amb discerniment.»

Amb el pas dels segles poden haver canviat les formes, les maneres de ser i de fer, les mentalitats. Però el que no ha canviat, el que no pot canviar són dues coses: Reconèixer-se pecador i limitat i implorar l’ajut del Senyor davant el que a cadascú ens encomana de fer, sigui el que sigui, per tal de que, com conclou la seva Oració pastoral sant Elred, perseverem amb èxit en el nostre sant propòsit, i perseverant en ell obtinguem la vida eterna. Gràcies al seu auxili, sols amb el seu auxili la podrem obtenir.

Els comentaris a la Regla podran ser sempre diversos, sempre influenciables pels corrents de pensament de cada moment. Però el que no canviarà, el que no podrà canviar mai és la necessitat de l’abat o la de qualsevol monjo de confiar-se a l’ajut de Déu. I això no limita pas la llibertat, ans al contrari, conscients de les nostres febleses ens fa participar de la llibertat dels fills de Déu. Com escriu l’Apòstol: «quan soc feble és quan soc realment fort.» (2Co 12,10).