LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acabem de viure la celebració del misteri pasqual, acabem de celebrar la passió, mort i resurrecció d’aquell qui s’abaixà fins a prendre la condició d’esclau i patí la mort i una mort de creu. Realment Crist no va dir tant sols amb la llengua que era el darrer i el més vil de tots. Ho sentia al fons del cor tot i saber que era Déu i a nosaltres ens ha fet bé que s’hagi humiliat perquè així, amb la seva obra hem estat redimits i amb el seu exemple hem aprés els seus manaments a través d’una lliçó pràctica i admirable. La nostra societat es fonamenta moltes vegades en una mera aparença, aparentem el que no som i ho fem a vegades per conveniència, a vegades per por a que si ens presentem tal com som serem rebutjats pels altres o a vegades per donar sensació de fortalesa i aconseguir així els nostres objectius, massa sovint malsans. No és aquest l’exemple que ens dona Crist; aquell qui en el darrer sopar s’abaixà fent una feina d’esclau, la de rentar els peus als seus deixebles; aquell qui aguantà ofenses i escopinades, realment no ho feia per aparentar res. Ell, fill de Déu, podria haver actuat d’una manera ben distinta, ens ho diu més d’un cop que hauria pogut demanar l’ajut de legions d’àngels que haurien aturat als que li volien mal. Però aleshores la seva encarnació, la renúncia a la seva igualtat amb Déu, la seva condició humana, en tot igual a la nostra llevat del pecat, no hauria estat útil per a donar-nos exemple.

La humilitat no és pusil·lanimitat, ni covardia, ni manca de coratge; ans al contrari, ser humil, practicar la humilitat de cor és signe de valentia i de fortalesa. Coratge per sentir-nos per exemple inferiors al diable, reconèixer-nos susceptibles de ser temptats i de caure en la temptació i a partir d’aquest reconeixement ser capaços de demanar l’ajut de Déu, essent conscients de que tant sols amb l’ajut de la seva gràcia ens en podrem sortir sense creure’ns que amb les nostres soles forces serem capaços d’afrontar qualsevol embat del maligne.

Aquest setè graó, escriu Aquinata Böckmann, marca una progressió en dues direccions: el monjo cerca de construir la humilitat al fons del seu cor i alhora es designa a si mateix com el més vil. Són aquestes dues premisses per obrir-nos a l’acció de la gràcia de Déu i obrir-nos a ella és el pas ineludible per poder rebre-la. Sant Bernat oposa a aquest graó dos vicis que són la presumpció i l’arrogància practicades quan el monjo està convençut de ser més sant que els altres i s’atribueix a ell mateix els seus propis mèrits, creu ser-ne mereixedor, haver-los aconseguit amb el seu sol esforç, ser fruit de sí mateix. El llevat de l’egoisme fa fermentar el pa de la supèrbia i el menyspreu cap als altres germans.

L’home que es fa a si mateix ha estat i és encara un model per a les nostres societats; com en tants altres àmbits no deixem espai a Déu, no reconeixem l’acció de Déu i acabem per pensar que no ens cal Déu, que no el necessitem per a res. L’Esperit del Senyor està sobre cadascun de nosaltres i dir això, reconèixer-ho no és presumpció, és una realitat. Però d’habitud creiem que ens fem a nosaltres mateixos, quan més aviat sovint desfem en nosaltres mateixos allò que Déu ha volgut construir-hi. Com algunes vegades ha dit el Papa Francesc darrere un cotxe de morts no hi va mai un camió de mudances, pot ser una frase que trobem massa fàcil de dir o de construir, un xic simplista i cridanera, però el pensament que hi ha al darrera és profund. Per més riqueses, títols i honors que un pugui acumular a la fi de res valen, el que realment val davant de Déu són altres barems que podríem dir que no caben en un camió de mudances, perquè per exemple l’amor, la humilitat o la puresa de cor no són mesurables amb mesures humanes, tant sols són mesurables amb els pesos i mesures amb que Déu les calibra.

D’altes vegades també podem caure en la temptació del fariseu al temple que reconeixia segurament que els seus talents eren obra i regal de Déu però alhora es veia mereixedor i ja sabem com Jesús creia abans justificat al publicà que ni tant sols s’atrevia a aixecar la vista al cel que a aquest fariseu que se sentia tant cofoi de la seva situació. La humilitat no és habitualment quelcom que ens vingui per naturalesa, quan naixem no naixem humils, ni tampoc la mateixa formació que anem rebent en les diferents etapes de la vida ens fa a vegades més humils. A això ens hi empeny la mateixa dinàmica social, vivim en una societat cada cop més competitiva en la que les desigualtats de tot tipus formen un dels seus pilars.
El Fill de Déu hauria pogut venir al món d’una altra manera i malgrat això volgué néixer en una establia, quasi com un sense sostre. Jesús hauria pogut tenir una infància més estable i malgrat això hagué de viure com un exiliat. Crist hauria pogut implantar el seu regne en base al poder omnipotent de Déu i malgrat això el proclamà penjat dalt d’una creu. I aquest home que als ulls de molts avui i també en el passat podria aparèixer com un model i un exemple de fracàs és el rei veritable, ben llunyà a qualsevol rei de qualsevol època que ens pugui passar pel cap. Aquest home fracassat, abandonat i perseguit és model per a nosaltres, el nostre ideal d’home, de creient i de monjo. Però Ell malgrat ser el model modèlic no és l’únic exemple de la humilitat viscuda de manera agradable als ulls de Déu. Tenim en Maria l’altre model perquè en paraules de sant Joan Pau II: «María mostra el que va constituir el fonament de la seva santedat: la seva profunda humilitat. Podríem preguntar-nos en què consistia aquesta humilitat. Referent a això, és molt significativa la “torbació” que li va causar la salutació de l’àngel. Davant el misteri de la gràcia, davant l’experiència d’una presència particular de Déu que va fixar la seva mirada en ella, María experimenta un impuls natural d’humilitat, literalment d’humiliació. És la reacció de la persona que té plena consciència de la seva petitesa davant la grandesa de Déu.»

Juntament amb Jesús model ideal, amb Maria la dona modèlica tenim també altres exemples a imitar, els exemples de “la porta del costat” parafrasejant al Papa Francesc, seguidors del Crist i de Maria que a tots ens venen al cap, són els germans ja traspassats que al llarg de la seva vida han donat un exemple d’humilitat i portaven a la pràctica el que diu sant Benet, no volien que els diguessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els ho puguem dir ara amb veritat (cf. RB 4,62).

En paraules de sant Bernat: «Quan el Senyor diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida, ens declara l’esforç del camí i el premi a l’esforç. A la humilitat se’n diu camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat, el premi a l’esforç. Per què saps, diràs tu, que aquest passatge es refereix a la humilitat, sent així que va dir d’una manera indefinida “Jo soc el camí”? Escolta-ho més concretament: Apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor. Es proposa com a exemple d’humilitat i com a model de mansuetud. Si li imites, no camines en tenebres, sinó que tindràs la llum de la vida.» (Els graons de la humilitat i la supèrbia, 1,2).