COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una primera lectura d’aquest capítol, amb una visió actual ens donaria la impressió de que sant Benet es posa fins i tot en la manera de dormir dels monjos, deixant un escàs o nul marge a la llibertat personal. Una lectura d’aquest tipus en aquest i molts altres capítols de la Regla, desenganyem-nos però pot ser molt freqüent en qui s’acosta a un monestir amb una certa inquietud però que es tira enrere a la primera no ja dificultat sinó davant d’una concreció de la vida comunitària. Però com en tot el text de la Regla, per llegir aquest capítol ens hem de posar les ulleres comunitàries. Sant Benet legisla o millor dit dona consells basant-se en la seva pròpia experiència i de ben segur que havia viscut moltes coses. Per això en alguns aspectes fila prim i no deixa de sorprendre’ns a vegades, moltes vegades, la seva rabiosa actualitat. Perquè en aquest capítol podríem trobar-hi un precedent del que avui anomenem protocols per evitar abusos, com ara que parli de dormir vestits, amb un llit per cada monjo i que els monjos joves no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. En aquesta primera lectura hi descobrim doncs una prevenció per tal d’evitar que determinades temptacions no assaltin als monjos a l’hora de reposar i així descansin i es llevin, com diu el mateix sant Benet al capítol 8, ben disposats. En la mateixa línia preventiva podríem interpretar el consell de deixar un llum encès, cremant diu sant Benet, fins a la matinada, és a dir fins l’hora de llevar-se per a l’Ofici Diví.

Sant Benet, si fem una segona lectura, vol prestar una atenció especial al descans dels monjos, com ja anticipa a l’esmentat capítol 8, i estableix un parament dels llits adequat a l’estil de vida, un llit per cadascú i no portar els coltells a la cintura per tal de no fer-se mal mentre dormen. Però l’aspecte espiritualment més interesant ens ve d’una tercera lectura i és la que destaca la disponibilitat, aquest estar sempre a punt per un cop fet el senyal llevar-se sense trigar i afanyar-se a anticipar-se els uns als altres, avisant discretament per evitar les excuses dels dormidors. Aquí també podem aventurar-nos abans que res en com ens cal aixecar-nos, no la manera literal, amb tota gravetat i modèstia, sinó sobretot quin ànim hem de tenir en llevar-nos i aquest és la disponibilitat, la joia podríem dir d’haver passat la nit, d’haver reposat evitant qualsevol temptació que ens pugui llevar el son i de poder gaudir d’un nou dia consagrat al Senyor com un vertader regal que Déu ens fa.

El Senyor es qui ens ha cridat a la vida monàstica, hem de sentir doncs la joia d’haver estat escollits per aquesta vida, certament no pas ens ha d’envair l’orgull de creure’ns superiors a qualsevol altra creient o a qualsevol altra mortal, però sí que ens cal estar contents de viure una nova jornada, una vida consagrada a cercar a Déu perquè no hi pot haver tasca més bonica que aquesta, que més que tasca és un vertader do de Déu.

Però aquesta disponibilitat de llevar-nos, de fer-ho contents i d’ afanyar-nos per anar a l’Ofici Diví, és quelcom que no hem de perdre en cap moment del dia, en cap instant de la nostra vida monàstica. Això no és fàcil o no és sempre fàcil. Però no hi ha tres tant trist com un monjo poc disponible, sobretot al servei als altres. Quan se’ns confia una responsabilitat és per servir; allò de que el vertader poder és el servei, que deia el papa Francesc en l’inici del seu pontificat, no ha de ser un parlar per parlar, ha de ser una realitat. Ai de l’ànima d’aquell monjo que s’aprofita del lloc que se li ha confiat pel seu propi profit, per exercir un poder tirànic sobre els altres, perquè fent-ho, quan caiem en aquesta temptació i a vegades fins i tot arribem a creure que estem per damunt dels altres, deixem de ser monjos, caiem rodolant amb una velocitat vertiginosa tots i cadascun dels graons de la humilitat. I això ens passa, perquè malgrat que no hauríem de tenir una paraula de menyspreu per ningú, menyspreem; malgrat que el mateix Crist ens ha mostrat de paraula i d’obra que hem vingut a servir i no a ser servits, ens servim dels altres. I quan per exemple algú amb una responsabilitat podríem dir que important dins de la comunitat en el servei als germans és advertit, com diu sant Benet, una, dues, tres i moltes vegades i segueix sense esmenar-se al final arriba allò que potser ningú no voldria que arribés.

La joia, la disponibilitat, aquest afany en anticipar-nos, sense perdre mai la gravetat i la modèstia no ha de ser una imatge, ha de ser la conseqüència de viure la nostra vida de monjos amb joia, com un autèntic regal; perquè si hi pensem ni que sigui un minut ens n’adonarem de que així és. No, no hem vingut al monestir a atrinxerar-nos darrera una responsabilitat; tampoc hi hem vingut per a refugiar-nos de la lluita del món cercant una vida còmode amb un plat a taula i un llit amb un parament d’acord al nostre estil de vida sempre a punt; hem vingut a cercar a Déu, hem vingut a servir al Crist que està en cadascun dels germans nostres de comunitat. Compartir-ho tot era un dels eixos de les primeres comunitats cristianes, ho estem recordant aquestes setmanes de Pasqua en que el llibre dels Fets dels Apòstols ens surt al pas amb més assiduïtat. Compartir aquesta joia de viure una vida centrada en la recerca del Crist com un vertader regal ha de ser la raó de fons, el motor que mogui aquesta nostra disponibilitat, aquest estar sempre a punt per a l’Ofici Diví, però no tant sols per a l’Ofici sinó que la nostra pregària, la nostra jornada centrada en el treball, la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, ha de tenir conseqüències pràctiques. La nostra fe, la nostra vocació és per viure-la, sense adormir-nos, evitant les excuses, anticipant-nos els uns als altres, amb gravetat, amb modèstia, sense trigar, afanyant-nos a viure la vida monàstica amb tota la intensitat possible i no una vida de manual, teòrica, sinó sempre pràctica. L’exemple tothora és Crist i Ell no va dubtar a atendre als qui li demanaven la salut, la vista o caminar; no va dubtar a aixecar-se de taula posar-se una tovallola, ajupir-se i rentar els polsosos peus dels deixebles; no va dubtar a assumir la misèria de la nostra condició humana fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. El cristianisme no és una religió de llibre, és una religió, una fe per a ser viscuda vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta-sis dies l’any. El monjo ha de ser allò que deia el Papa Francesc aquest dimecres, aquell «que prega, treballa, prega en silenci, per tota l’Església. I això és l’amor: és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, als monestirs.» (Audiència General 25 d’abril de 2023).