ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ha definit al monestir com una escola del servei diví; seguim l’exemple del nostre mestre, El Crist, que vingué a servir i no pas a ser servit, Ell que hi tenia tot dret a ser servit, perquè és el Senyor de cels i terra ens volgué donar exemple. Servia predicant, servia guarint malalts, servia alliberant endimoniats, servia pregant en solitud, servia rentant els peus als seus deixebles i el seu fou un servei fins a l’extrem ja que va estimar tant al món que per servir al seu alliberament morí a la creu. Per això el servei és una part molt important en la vida de l’Església i encara més en la vida religiosa, en la vida monàstica.

Sembla que sant Benet comença aquest capítol donant per suposat que podem presentar certes reserves a servir als altres, que podem intentar practicar allò que en llenguatge col•loquial se’n diu escaqueo, definit pel Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola com la dispersió d’una unitat militar de manera irregular i per extensió com a eludir una tasca o obligació comuna, és a dir mirar de quina manera ens en podem sortir per no fer una determinada feina i tant més si aquesta es pesada, i no és aquest tant sols un substantiu sinó també un verb de la primera conjugació, perquè de fet és una acció massa habitual en tots els àmbits de la nostra societat. Que una tasca pot ser pesada ens ho diu també sant Benet establint una rotació setmanal, determinant que els més febles siguin ajudats i que ningú en sigui dispensat sinó és per malaltia o per una ocupació molt important, essent així més a fer la tasca perquè no caigui sempre en els mateixos; ens ho diu també establint que els qui serveixen, per exemple, prenguin un vas de vi amb pa abans del seu servei o el lector setmaner una mica de vi amb aigua. Però com sempre sant Benet va més enllà, mostrant-nos que és la caritat el que ha de motivar i guiar el nostre servei, perquè el nostre model és Crist i Déu és caritat, és amor, tot ho fa per amor.

En els dos capítols anteriors sant Benet ens ha parlat de la propietat i de tenir el necessari i així el que ens diu al Capítol XXXIII amb la frase «com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos, ni de la seva voluntat» (RB 33, 4) es concreta ara i aquí en el servei als germans. Fa uns mesos una xarxa de televisió va gravar un programa al nostre Monestir que recollia l’activitat d’alguns germans i un d’ells, amb un servei comunitari bàsic, responia que aquest no se li feia pesat perquè el feia per aquells a qui estimava, el feia i el fa doncs amb amor, amb caritat. I això que hi ha serveis, com aquest de la cuina, que són moltes vegades no tant sols no reconeguts sinó ingrats, desagraïts i fins i tot a voltes, Déu no ho vulgui, menyspreats perquè tal plat no ens abelleix, perquè tal altre el trobem o bé calent, o bé massa salat. Excuses de mal pagador perquè al cap i a la fi estem acostumats a tenir el plat a taula, a l’hora que toca i a vegades interpretem la lliçó evangèlica com que tots els altres estan al nostre servei i fins i tot ens han d’endevinar els nostres capricis abans de formular-los i nosaltres a la vegada, quan ens toca, servim murmurant i amb fatiga, és a dir de mala gana. O fins i tot, Déu no ho vulgui, ens servim dels altres per als nostres propòsits o ambicions personals. És aleshores quan de debò hauríem de mirar el nivell de la nostra humilitat, no sigui que ens creguem una de les tres persones de la Santíssima Trinitat perdent així de cop aquella gran recompensa i aquella més gran caritat de la que ens parla avui sant Benet. Però també servint qui sap si podem córrer el risc d’enorgullir-nos i aleshores de nou la caritat falla. En una comunitat no hi ha monjos imprescindibles i alhora tots ho són d’imprescindibles; hi ha monjos amb un servei més reeixit, més públic, més de cara a la galeria i això pot fer-nos córrer el perill de fer un servei de façana, sense cap altra fonament que la vanaglòria, amb un baix nivell de caritat; hi ha també monjos amb un servei humil, tranquil, quasi silenciós, tots n’hem conegut i també ara n’hi ha, d’aquells que quan cal que siguin substituïts et costa trobar qui faci tantes petites coses que totes juntes esdevenen un gran suport a la comunitat.

És important servir però ho és més encara fer-ho sense murmuració ni fatiga, amb caritat, de bon grat, per amor al Crist i als germans. En la seva homilia d’inici de pontificat el Papa Francesc deia: «Mai oblidem que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per a exercir el poder, ha d’entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu; ha de posar els seus ulls en el servei humil, concret, ric de fe, de sant Josep i, com ell, obrir els braços per a custodiar a tot el Poble de Déu i acollir amb afecte i tendresa a tota la humanitat, especialment els més pobres, els més febles, els més petits; això que Mateu descriu en el judici final sobre la caritat: al famolenc, a l’assedegat, al foraster, al nu, al malalt, a l’empresonat (cf. Mt 25,31-46). Només el que serveix amb amor sap custodiar.» (19 de març de 2013).

Recordant aquella definició del Papa com a servent dels servents de Déu, fem-la també nostra fent del servei la nostra vida, un servei sense vanaglòria, un servei humil i sincer, universal, no tant sols destinat als nostres amics de l’ànima, que no hauríem de tenir, sinó sobretot als qui no ens cauen tant bé, que tampoc n’hauríem de tenir; i per això ens cal sempre l’ajut del Senyor, aquell que sant Benet ens diu que han de demanar els servidors en iniciar la seva tasca o agrair els qui la deixen.

Avui en la solemnitat de l’Assumpció de Santa Maria als cels en cos i ànima, podem dir com el Papa Francesc «Encomanem-nos a María, la Verge de l’escolta i la contemplació, la primera deixebla del seu estimat Fill. A ella, filla predilecta del Pare i revestida de tots els dons de la gràcia, ens dirigim com a model incomparable de seguiment en l’amor a Déu i en el servei al proïsme.» (Carta als Consagrats 2014).