ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol s’endinsa dins de dos aspectes: el primer és acollir a un nou monjo, en aquest cas ja sacerdot i el segon és que sant Benet ens exposa la seva idea del sacerdoci dins de la vida monàstica. La Regla ens ha parlat al Capítol LVIII de la manera d’admetre als germans i afegeix tres capítols més parlant de casos concrets: Els fills dels nobles o dels pobres, els monjos que provinents d’un altre monestir i havent estat hostes volen incorporar-se a la comunitat que els ha acollit i els ja sacerdots que volen fer el mateix. En els tres capítols queda clara la idea de sant Benet de que la Regla regeix per a tots i que per a ningú ha ser gens fàcil accedir a la petició d’ingrés, que cal repetir-la amb insistència i que a la fi no es mitiga res a ningú i tots estem sotmesos a la mateixa observança regular.

Aquest capítol d’avui enllaça també amb el capítol LXII que parla dels sacerdots del monestir on sant Benet recalca que el sacerdoci no ha de ser de cap manera ocasió de vanagloria i orgull, ni encara menys pretext per oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, ans al contrari ha de ser motiu per avançar més i més cap a Déu.

Amb la darrera mort d’un germà nostre Marc s’ha produït un fet diguem colateral, ha desaparegut el darrer dels monjos que ocupava un lloc per damunt del que hauria establert el criteri d’antiguitat, que és el que estableix sant Benet a la Regla, seguint així el costum anterior al Concili Vaticà II i a la seva aplicació, en que qui havia rebut els ordes sagrats, fos de prevere o de diaca, ocupava un lloc preeminent, aquell qui li havien concedit per respecte al sacerdoci o al diaconat, i no pas el que li tocava de quan va entrar al monestir, com diria sant Benet. No és pas que els interessats ho haguessin triat així, sinó que era el costum monàstic el que ho havia establert d’aquesta manera. Distingia fins i tot en la ubicació física del monjo en el cor o al refetor, entre els ordenats i els que no ho havien estat; com també alhora de nomenar el responsable d’un taller, un degà que diria sant Benet, es triava un monjo ordenat, encara que fos tant sols responsable nominal. Tot plegat ara ens pot semblar un tema passat, però el risc de caure en la vanagloria i l’orgull no s’ha extingit pas, persisteix si no hi posem atenció.

La nostra vocació fonamental és la de monjos, la de cristians evidentment primer que cap altre, però hem respost a la crida del Senyor concretament dins del carisma monàstic. Ho hauríem pogut fer, si hi haguéssim estat cridats o si ho som en el futur, ves a saber, dins del clergat diocesà o com a pares de família, perquè totes aquestes són vocacions i Déu crida a cadascuna d’elles per tal de ser evangelitzadors, cadascú des d’on Déu l’ha cridat. És la diversitat dels carismes dins de l’Església que la fan plural i l’enriqueixen. Però el nostre carisma específic és el de monjos i essent monjos alguns són cridats al servei sacerdotal o diaconal, per sevir a la comunitat i a l’Església, al poble sant de Déu.

El fonamental per sant Benet és observar la Regla i lligar-se a la comunitat, també per als sacerdots que o bé essent monjos son ordenats o ben essent ordenats demanen de ser monjos. Ja han passat aquells temps en que per exemple al refetor quan a un monjo prevere li queia quelcom era un monjo germà qui s’aixecava a recollir-ho, això són coses del passat que no ajudaven pas massa a la caritat i d’aquí aquella denominació dels germans respecte al grup de monjos preveres com a “pares” que no era pas en mèrit del sacerdoci sinó en demèrit dels qui l’exercien. Evidentment els protagonistes d’un i altre paper no n’eren pas responsables sinó que es limitaven a seguir els costums establerts. Sempre i en tot cal que prevalgui donar a tothom exemple de més humilitat i no considerar el ministeri ordenat com una mena de promoció personal, ni encara menys com una etapa dins del currículum monàstic; sinó com un servei a la comunitat. Un servei molt digne, un servei sagramental, com el del mateix Crist que exemplifica en el rentament de peus l’autèntic sentit del sacerdoci, Ell que és el gran sacerdot per sempre.

És interessant veure que en diuen no ordenats d’aquest capítol LX, per exemple les monges que comenten la Regla. La Mare Montserrat Viñas extrapola el sentit a tot aquell o aquella que sent la crida a la vida monàstica venint de la vida apostòlica, i conclou que en aquest cas sant Benet posa encara més difícil l’admissió. Ressalta a més que els pares del monaquisme, com ara sant Pacomi, no eren partidaris d’admetre cap clergue perquè temien que l’aspiració d’un monjo als ordres sacerdotals acabés per ser causa de supèrbia, de topades o de discòrdies dins de la comunitat; d’aquí la insistència de sant Benet en que tothom observi la Regla, l’obediència i la humilitat.

Joan Chittister ressalta que la vida monàstica concebuda per sant Benet, no oblidem que la Regla és fruit de la seva experiència, era laica i no pas diocesana o clerical; era senzilla, regular i total; més una manera de viure que una manera de servir, més una actitud davant de la vida que un ministeri eclesial.

Per Aquinata Böckmann una dignitat particular no dispensa pas de la vida comunitària, ans al contrari, la persona que ha rebut aquesta dignitat s’ha de mostrar encara més humil. Afegeix ella que ser monjo és primer que tot, perquè no venim al monestir a fer carrerisme, una expressió molt emprada també pel Papa Francesc en referir-se al sacerdoci en general i encara més en referir-se a la cúria vaticana, sinó que venim a servir en allò que se’ns demani i no pas a ser servits.

És la dignitat del servei tal com ens la va ensenyar el mateix Crist la nit del darrer sopar de manera especial, però també al llarg de tota la seva vida i sobretot a la creu.

Ho hem escoltat aquesta setmana en l’Evangeli segons sant Mateu durant l’Eucaristia: «No doneu a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un que és el del cel» (Mt 23,8) o «el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir.» (Mt 20,28). No fos cas que el Senyor ens digués «Amic, què has vingut a fer?»