ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Fem tot el que puguem per unir-nos en la pregària, suplicant els uns pels altres (...). Així a més de complir el manament, ens estimulem en la caritat; i, quan dic caritat, intento expressar amb aquesta paraula el conjunt de tots els béns»; són paraules de sant Joan Crisòstom (Homilies sobre la segona Carta als Cristians de Corint, 2-4-5).

La pregària té un paper fonamental en la nostra vida de cristians i de monjos; aquella a la que no hem d’anteposar mai res, que ha d’anteposar-se a tota altra cosa. Per això és un vehicle privilegiat de comunió, pregant junts, pregant els uns pels altres i estimulant-nos així a la caritat. Un vincle tant fort ha de ser la pregària que fins i tot quan estem separats, quan un germà marxa de viatge, segueix essent vincle d’unió. No ens uneixen llaços d’amistat expressats des del punt de vista humà, perquè a una comunitat ens hi unim per l’amor al Crist no pas per l’estima limitada als paràmetres humans a aquell o l’altra germà; ens uneix un mateix objectiu, cercar Déu i això té en la pregària la seva expressió central. Quan preguem és quan aquest vincle que ens uneix, que ens ha d’unir, aquest cristocentrisme de la nostra vida i del nostre camí monàstic, s’expressa d’una manera evident. Per això mateix quan estem junts hem de cuidar la pregària, ser ben conscients del que estem fent, de a qui estem pregant i amb qui estem pregant; pregant units i en harmonia. Si aquest caràcter harmònic i unitari dona sentit a la nostra pregària, aleshores el que avui ens diu sant Benet adquireix un sentit ple, perquè el germà absent enyorarà a la comunitat quan pregui sol allí on estigui i al mateix temps la comunitat enyorarà al germà que està absent. Així en la pregària comunitària quan concloem encomanant als germans absents establim un vincle de comunió entre tots.

No és fàcil per a l’absent moltes vegades trobar un espai i un temps per a pregar l’ofici amb un mínim de calma i de silenci; perquè sovint cal fer-ho en un aeroport o en un avió; en una estació o en un tren; en un hospital o en una sala d’espera o bé malalts o bé acompanyant a un germà o familiar malalt, o fins i tot ves a saber si asseguts en un parc, encara que a vegades podem tenir la sort de trobar una església oberta on trobar aixopluc espiritual. Pregant en aquestes sovint difícils condicions és aleshores quan aquesta comunió espiritual amb la totalitat de la comunitat ens pot ajudar a pregar amb profunditat, amb la màxima concentració i així és quan la pregària ens fa profit vertaderament.

En època de sant Benet els viatges no eren pas habituals ni tampoc fàcils, avui amb molta més facilitat ens podem traslladar d’un lloc a un altre; però el que passava tant en època de sant Benet com en la nostra, és que, quan sortim del marc on transcorre la nostra vida, seguir un determinat ritme de la nostra jornada i que aquest ritme vingui marcat per les diferents hores litúrgiques pot presentar certa dificultat. Alhora però precisament mantenir el ritme de la pregària ens permet mantenir també la comunió espiritual amb la comunitat de la que estem absents.

Un segon aspecte o dificultat que ens pot presentar un viatge és la dispersió que acabi per empènyer-nos a cometre alguna falta. Això també ho té sant Benet ben present, com si aquella dita de que l’ocasió fa al lladre la incorporés d’alguna manera al seu ensenyament. Davant d’aquesta possibilitat sant Benet ens proposa acollir-nos a la pregària. Demana al monjo que ha de marxar que s’encomani a la pregària de tots els germans i que quan torni ho faci de nou, aquest cop demanant també el perdó del Senyor per totes les faltes que se l’hi hagin pogut escapar, ens diu sant Benet, dient-nos que potser per molt bona voluntat que hi posem la possibilitat de caure en una o altre falta no la podem obviar perquè també correm el risc d’haver sentit, sense voler escoltar, o d’haver vist, sense voler mirar, alguna cosa dolenta o ociosa. Potser aquesta falta sigui precisament no haver posat prou interès en l’ofici i negligir-lo en un o altre moment o no haver-hi posat tota l’atenció que aquest ens demana, és a dir haver-lo fet però sense posar-hi el cor.

Ens adverteix sant Benet contra un tercer perill i és el d’explicar el que hàgim pogut veure o sentit fora del monestir i causar així algun desastre als germans. A vegades caiem en aquest parany no pas volent causar cap desastre, Déu no ho vulgui, però tal volta cercant infantilment de cridar l’atenció o l’admiració dels altres explicant aquell o l’altra fet que ens ha succeït en un moment o altre del nostre viatge quan no de la nostra vida, al que hi afegim una certa dosi de fantasia per acabar d’arrodonir-ho i deixar impactats als nostres oïdors. Aquí sant Benet ja ens parla de càstig per una tal conducta, cosa que evidencia que no ho veu pas amb bons ulls.

Sant Benet sap que som humans, sap que som febles i sap per on podem sortir; d’aquí que també sàpiga que podem tenir la temptació de precisament sortir del clos del monestir anant a qualsevol lloc per fer-hi qualsevol cosa sense permís o, si volem dir-ho d’una altra manera, sense comunicar-ho a ningú i encara menys als superiors. Aquest és el quart perill del que ens parla sant Benet en aquest capítol, perquè realment és un fet que pot succeir, no ens enganyem, sigui per fer una petita o no tan petita cosa; o potser petita als ulls de qualsevol altra persona però del tot inadequada per a un monjo.

Per evitar tot plegat cal encomanar-nos a la pregària dels germans, pregar pels absents i pregar quan estem absents; aquesta és la fórmula que ens proposa sant Benet i no és pas una mala fórmula.