ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sembla que sant Benet no consideri el sacerdoci com quelcom apropiat per a la vida monàstica, al menys en els dos capítols que hi dedica no es mostra massa entusiasta del sacerdoci tant pel que fa als preveres que volen entrar al monestir, com pel que fa a ordenar a un monjo de sacerdot. De fet no és ben bé així, sant Benet reconeix, com no podria ser d’altra manera la importància del sagrament i per extensió de la vida sacramental en la comunitat monàstica. Simplement que li fa certa basarda que algú per rebre el sacerdoci o per ser ja prevere es cregui per damunt dels altres germans i trenqui aquesta uniformitat que sant Benet tant defensa en la Regla. Sabuda és la frase de sant Bernat que diu que al monjo el fa la vocació i al prelat el servei i aquí podríem llegir-hi que també al prevere o al diaca el fa el servei. O com escriu Joan Cassià evitar «desitjar les sagrades funcions del sacerdoci sota pretext d’edificar a moltes ànimes i fer conquestes per a Déu, arrencant-lo així de la humilitat i l’austeritat de la nostra vida.» (Col·lacions. Primera conferència de l’abat Moisés, 20)

Estem en els capítols que sant Benet dedica a aquells qui volen entrar al monestir, de fet no ho posa fàcil en cap cas; demana de discernir ben atentament la vocació del qui truca a la porta, tant pel que fa al candidat com pel que fa, sobretot, a la comunitat. Potser tant sols quan fa referència als infants ens parla més aviat de que se li tanquin totes les portes de manera que no li quedi a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l, una afirmació que avui trobaríem quasi sectària, però que no ho era en aquella època.

La major part dels comentaristes de la Regla son monjos però també són preveres i aquesta mateixa circumstància fa que potser no hi hagi la suficient distància o imparcialitat per analitzar el tema amb equanimitat. Pensem en que si sant Benet era tant esquerp respecte al sacerdoci, la posterior reforma de Cluny, per simbolitzar-ho en un moment concret, va situar el paper del monjo prevere en una posició que el mateix sant Benet de ben segur no hauria desitjat mai i això va arribar fins al Concili Vaticà II si fa o no fa i potser una mica més enllà pel pes que a vegades agafen les tradicions. Encara que sovint en el curs dels segles s’ha unit de fet a la vida monàstica el sacerdoci i l’apostolat en les seves diverses formes, malgrat això el monacat com a tal no comporta cap unió necessària amb la vida clerical i amb l’apostolat individual. Afortunadament avui aquest tema ja no suscita diferències en les comunitats però potser sí que genera certes frustracions en entendre la vida monàstica com un camí curricular on després de la professió temporal ve la professió solemne i després d’aquestes les ordenacions de diaca i de prevere i evidentment aquestes dues darreres poden ser complementaries però no pas essencials en la vida del monjo. Venim al monestir a ser monjos i a servir a la comunitat, és a dir a l’Església, és a dir al Crist, sigui amb l’ofici o amb el ministeri que sigui. Segueix vigent però la prevenció a caure en la vanagloria o la gloria buida, com escriu Joan Cassià en el Llibre 11 de les Institucions que és on recull una frase que ha fet fortuna i que diu: «Des de molt antic fins avui segueix essent vàlida la sentència dels Pares, de que el monjo ha de fugir per tots els mitjans possibles de les dones i dels bisbes». I afegeix amb ironia: «I això no puc anunciar-ho sense posar-me vermell, ja que no he pogut fugir de la meva germana, ni escapar de les mans del bisbe.» (Institucions, 11,18).

Aquinata Böckmann, una de les millors comentaristes de la Regla i, evidentment, no prevere, escriu que per a la nostra mentalitat actual no hi ha cap problema; que és evident que els preveres poden entrar al monestir però que aquest no era el cas als orígens de la vida monàstica i que un dels punts fonamentals d’aquest capítol fa referència a que podia aleshores donar-se el cas de que una comunitat tingués necessitat d’un prevere per a celebrar l’Eucaristia i decidís amb precipitació, moguda per aquesta necessitat, d’acceptar al prevere sense prendre’s el temps necessari per verificar si aquest es podia adaptar a la vida comunitària. I és evident que la vida d’un prevere i la d’un monjo no són exactament iguals, podríem dir que responen a carismes diversos i per tant a vocacions en principi distintes. Tampoc no seria acceptable que algú entrés en un monestir amb el secret desig d’esdevenir prevere en no haver-ho aconseguit dins d’una església local, seria una falsa vocació que més tard o més d’hora acabaria per malmetre’s o tampoc, Déu no ho vulgui, algú aspirés a ser ordenat per tal de tenir una mena d’assegurança laboral en situacions adverses. I tots som conscients de que molts germans nostres, especialment en acabar el Concili Vaticà II, esdevingueren preveres diocesans i deixaren de ser monjos, perquè ser monjo “a la carta”, fora d’un monestir, en una parròquia o en un santuari no és ben bé el que descriu sant Benet a la Regla com a vida monàstica.

Aquinata Böckmann conclou el seu comentari amb una frase que ens pot sonar «No som pas carreristes, estem al servei del que se’ns demana. Ser monjo abans que res». O com deia el Papa Francesc a un grup de seminaristes el passat 7 de febrer: «Què et puc oferir Senyor, és una pregunta que no gira al teu voltant, no és el desig d’aquella càtedra, d’aquella parròquia, d’aquell càrrec a la cúria; no, és una pregunta que ens demana obrir el cor a la disponibilitat i al servei. És una pregunta que ens defensa del carrerisme. Aneu amb compte amb el carrerisme, si us plau! Al final no ajuda.»

La Regla prescriu l’obediència, la humilitat, la conversió de costums i l’estabilitat per a tots els monjos. Que sant Benet digui aquí que el prevere ha de guardar la disciplina de la Regla, que l’ha d’observar en tot no deixa de ser també una manera d’afirmar que la incorporació d’un prevere a una comunitat monàstica és possible, però sempre que sigui conscient de la seva doble vocació: de prevere i de monjo i que a partir del moment en que entra al monestir aquesta darrera prevalgui sobre qualsevol altre. Cal prestar atenció a l’estabilitat que és segurament el tret diferencial més important entre un i altre carisma. Una dignitat particular, escriu Aquinata Böckmann, no dispensa pas de la vida comunitària, ans al contrari, la persona que ha rebut aquesta dignitat s’ha de mostrar més humil, s’ha de, diu ella, fondre en una comunitat de germans amb l’única excepció de les coses que fan referència al seu servei ministerial.