diumenge, 18 de setembre de 2022

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En un monestir les influències externes a l’època de sant Benet podien venir de part dels qui els visitaven, els hostes, o bé del que els monjos veien quan sortien a fora. Sant Benet aquí no parla tant d’una sortida puntual com d’una sortida llarga en el benentès de que aleshores qualsevol viatge implicava emprar-hi moltes hores. Avui la influència externa ens pot venir per molts altres llocs perquè les comunicacions han avançat enormement i la telefonia o les xarxes socials formen part del nostre dia a dia. És potser que sant Benet volia als seus monjos aïllats del món? És que tal volta ens hi vol també avui? No es tracta tant d’això com de fugir de distraccions innecessàries, evitant de descentrar-nos del que ha de ser realment important per a nosaltres.

La nostra societat té ben après que per a consumir cal crear primer la necessitat d’un determinat producte, de fet aquí rau el sentit de la publicitat, crear el desig i no és tant sols el sentit de la publicitat sinó també moltes vegades de la mateixa dinàmica social, no desitgem el que no coneixem però si ho coneixem deslliurar-nos del desig ja no és tant fàcil. Segurament en el temps de sant Benet el monjo que havia de sortir per una o altra raó del clos del monestir no se’n podia estar d’explicar el que havia vist i això pertorbava als seus companys de comunitat perquè es podien sentir atrets pel que els hi explicaven o fins i tot idealitzar-ho perquè ves a saber si qui ho explicava no exagerava o es deixava portar per un excessiu entusiasme que acabava per generar pertorbació en les ànimes dels oïdors.

Per evitar aquests riscos sant Benet disposa en el capítol anterior que al monestir hi hagi de tot, que sigui autosuficient i així evitar l’ocasió de vagar a la recerca de coses potser supèrflues. No cenyim el sentit d’aquest capítol a coses materials perquè ben bé el podríem llegir també en clau de crear-nos necessitats afectives o ves a saber de quin altre caràcter. Sant Benet ens aconsella de mantenir-nos en l’equilibri tant com puguem i que mirem d’estalviar-nos coses que puguin pertorbar o distreure del que ha de centrar la nostra vida: la pregària, el contacte amb la Paraula i el treball.

Tot plegat no era fàcil en temps de sant Benet, els monestirs actuaven sovint com a centres espirituals, certament, però també socials, culturals i econòmics; això obligava a contactes i relacions que de ben segur deurien ser majoritàriament edificants però també de ben segur que en un o altre grau no deuria ser així.

També avui vivim al límit d’una doble temptació. D’una banda nosaltres mateixos podem caure en la temptació de comentar coses de la comunitat a gent aliena a ella i així no ajudem pas a solucionar res, ans al contrari agreugem les coses perquè majoritàriament la gent que no ha experimentat la vida consagrada, la vida religiosa o la vida monàstica, difícilment pot entendre-la; ni que siguin familiars, perquè tanmateix coneixeran el que nosaltres els diem en un moment de desànim o de dubte i acabaran per aconsellar-nos o, Déu no ho vulgui, per voler aconsellar la comunitat des de fora, amb uns criteris qui sap si ben intencionats, però que no responen ni a la realitat ni a la nostra manera de viure la fe. Un altra risc, que sovint succeeix, és el de persones que s’apropen a una comunitat amb intenció d’ajudar-la però acaben per no conèixer ni respectar els límits del que pot significar posar-se allí on no els demanen, com col·loquialment es diu. I això que pot passar en una relació familiar o laboral, traspassat al nostre món monàstic pot acabar amb la frustració d’uns i altres. Equilibri, moderació, responsabilitat són valors sempre a mantenir, sempre a preservar. Per aconseguir-ho cal no perdre mai la nostra centralitat en el Crist, no deixant-nos seduir per coses externes que poc o res tenen a veure amb el que hi hem vingut a fer al monestir.

Molts avenços de la nostra societat són bones eines per a moltes coses, sempre que s’utilitzin amb una bona finalitat, però també poden ser elements de destorb sinó s’empren de manera adequada. Per exemple un telèfon mòbil en molts casos és una bona eina que facilita moltes coses, mal emprat o arribant a ser-ne dependents acaba per ser un element pertorbador en la nostra vida diària i com aquesta moltes altres coses.

Tot això sant Benet, sense saber fins a on arribaria el món, ja ens ho adverteix, que mirem d’evitar distreure’ns i de distreure als altres d’allò que ens és realment important. I no és pas fàcil, tot al nostre voltant està ben disposat per a distreure’ns o proporcionar-nos una certa evasió, en això la nostra societat n’és una experta i si en temps de sant Benet tot plegat venia pel contacte físic amb l’exterior quan un hoste venia al monestir o un monjo anava de viatge, avui els canals són molt més amplis, infinitament més amplis.

Escriu Dom Paul Delatte que res no ens apartarà de la clausura i de l’estabilitat si cadascun de nosaltres analitza amb fermesa els motius que el puguin moure a sortir o a no sortir, d’anar allí o d’anar allà. Per això sant Benet confia al superior de determinar si això cal o no cal, per prevenir tota incertesa i cercar la seguretat al màxim nivell que sigui possible.

N’hem de ser tots conscients d’aquestes coses, perquè com diuen els estatuts cartoixans, i on hi escoltem cel·la podem posar-hi monestir: «convé que el que viu retirat en la seva cel·la vetlli diligent i sol·lícit per a no procurar-se ni acceptar cap sortida d’ella, fora de les generalment establertes; més aviat consideri la cel·la tan necessària per a la seva salut i vida, com l’aigua per als peixos i el prat per a les ovelles. Si s’acostuma a sortir d’ella amb freqüència i per causes lleus, aviat se li farà odiosa; perquè, com diu Sant Agustí: “Per als amics d’aquest món no hi ha res més fatigós que no treballar”. Per contra, com més temps guardi la cel·la, tant més a gust viurà en ella, si sap ocupar-se d’una manera ordenada i profitosa en la lectura, l’escriptura, la salmòdia, la pregària, la meditació, la contemplació i el treball. Entretant, vagi acostumant-se a la tranquil·la escolta del cor, que deixi entrar-hi a Déu per totes les seves portes i sendes. Així, amb l’ajuda divina, evitarà els perills que sovint ens ronden.» (Estatuts Cartoixans, 4).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada