ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Ante omnia et super omnia»

Abans de tot i per damunt de tot ens diu sant Benet que cal tenir cura dels malalts. Ens ho anat anunciant en els capítols anteriors quan ens ha parlat de la sol·licitud del cellerer vers ells, de les dispenses respecte al menjar en el cas dels malalts o de tenir en conte les febleses físiques a l’hora del treball. Sant Benet és sensible a la malaltia, a la feblesa i per tant també a la vellesa. Al llarg d’aquest capítol ens situa en els dos papers, com a monjos sol·lícits vers aquell germà malalt i també com a malalts que no han de contristar amb les seves exigències als germans que els serveixen. La vellesa, els germans ancians, són una riquesa per a les comunitats, no pas un destorb. Cert que cadascú envelleix de la manera que ha viscut i les reaccions davant la malaltia o la vellesa són tant diverses com diversos són els monjos. Hi ha qui l’accepta amb bonhomia o qui la rebutja i s’hi rebel·la, hi ha qui s’esforça per seguir actiu en la vida comunitària i qui ja li està bé apartar-s’hi; en qualsevol cas no és un capítol cronològic sempre fàcil de portar ni en la nostra vida de monjos ni en la vida de qualsevol persona. Als monestirs encara, gràcies a Déu, convivim amb els germans grans, no sucumbim a la moda d’apartar-los i fins i tot algunes vegades d’oblidar-los i això és també una riquesa.

Sant Joan Pau II fou molt sensible tant a la malaltia com a la vellesa, podríem dir que per experiència pròpia en tocar-li viure un lent declinar i no poques xacres físiques. En la seva carta Salvifici Doloris escrivia presentant un personatge evangèlic que ve a simbolitzar l’actitud que ens cal tenir davant d’aquell que sofreix: «La paràbola del bon Samarità pertany a l’Evangeli del sofriment. Indica, en efecte, quina ha de ser la relació de cadascun de nosaltres amb el proïsme que sofreix. No ens està permès «passar de llarg», amb indiferència, sinó que hem «d’aturar-nos» al costat d’ell. Bon Samarità és tot home, que s’atura al costat del sofriment d’un altre home de qualsevol gènere que aquest sigui. Aquest aturar-se no significa curiositat, sinó disponibilitat. És com l’obrir-se d’una determinada disposició interior del cor, que té també la seva expressió emotiva. Bon Samarità és tot home sensible al sofriment aliè, l’home que «es commou» davant la desgràcia del proïsme. Si Crist, coneixedor de l’interior de l’home, subratlla aquesta commoció, vol dir que és important per a tota la nostra actitud enfront del sofriment aliè. Per tant, és necessari conrear en si mateixa aquesta sensibilitat del cor, que testimonia la compassió cap al qui sofreix. A vegades aquesta compassió és l’única o principal manifestació del nostre amor i de la nostra solidaritat cap a l’home que sofreix.» (Salvifici Doloris, 28).

En una comunitat hi ha qui té una responsabilitat concreta respecte al malalt o l’ancià, és aquest germà diligent i sol·lícit, temorós de Déu i servidor dels altres, al que es refereix sant Benet. Vetllar un germà en agonia, en les seves darreres hores o els seus darrers dies pot ser certament esgotador però alhora és una riquesa extraordinària; acompanyar a algú, més si és un germà de comunitat o un familiar, en el moment de l’agonia i de la mort crea un vincle especial de manera que quasi podríem dir que viure aquesta situació és un vertader regal de Déu. D’una banda és estar al costat del qui sofreix, i de l’altra viure el moment on el pas d’una vida a l’altra se’ns obre com la porta al gran misteri de la salvació. És aquell moment que sant Joan Pau II al·ludia en la seva Carta als ancians en dir: «Quan Déu permet el nostre sofriment per la malaltia, la solitud o altres raons relacionades amb l’edat avançada, ens dona sempre la gràcia i la força perquè ens unim amb més amor al sacrifici del Fill i participem amb més intensitat en el seu projecte salvífic.» (Carta als ancians, 13).

Sant Benet és conscient de que el malalt o l’ancià ha de donar testimoni de la seva fe també en les circumstàncies adverses, no contristant amb les seves exigències, pensant en que és per l’honor de Déu que és servit, agraint les atencions rebudes. A vegades, més inconscientment que volgudament, quan ens veiem limitats, quan se’ns priva de fer quelcom pel nostre bé i el de la nostra salut reaccionem culpant d’aquesta situació a aquell qui tenim més a prop i posem a prova la seva diligència, la seva sol·licitud i el seu temor de Déu. També el malalt i l’ancià tenen amb els seus drets, les seves obligacions; dret a ser atesos, a mitigar el seu règim alimentici per tal de que es refacin, a descansar, a rebre l’atenció espiritual com ara l’Eucaristia; però també el deure de no contristar, ni exigir als qui el serveixen coses fora de lloc. Escrivia l’Abat Maur Esteve al respecte: «En el crepuscle de la vida només em queda la creu que m’ha acompanyat amb el seu aclaparador pes, una creu que no he volgut reconèixer sempre i que moltes vegades l’he carregat als altres, perquè no l’he acceptat de bon grat, sinó per força, o tal vegada he fet fumera per a no veure-la, creant humorístiques compensacions per a ocultar-la, que eren com a marques d’opressió.» (18 de setembre de 2003).

«Curam autem maximam habeat»

Tenir-ne la màxima cura. Emmalaltir, envellir forma també part de la vida monàstica, que sigui un capítol més o menys agradable dependrà de diversos factors. De l’atenció i de la cura que té la comunitat dels malalts i ancians certament, però alhora de la fortalesa de la nostra fe en el lent o ràpid declinar de les forces físiques sigui en el moment i l’edat que sigui. La malaltia no és mai desitjada, podríem dir que és com el martiri, ni el màrtir es fa màrtir a sí mateix ni el malalt es fa malalt a sí mateix. Déu ens posa a prova? Déu no juga amb nosaltres, no hi juga mai, som massa valuosos per a Ell per fer-ho. Però la nostra fe, com la del pacient Job, no és per a viure-la tant sols quan la vida ens somriu, és per a viure-la en cada moment de la nostra existència terrena. Com escriu sant Joan Pau II hi ha: «alguns exemples de situacions que porten el signe del sofriment, sobretot moral són: el perill de mort, (...) l’escarni i la irrisió cap a qui sofreix, la solitud i l’abandó.» (Salvifici Doloris, 6). Són aquests també els camps d’actuació davant la malaltia i la vellesa: acompanyar i compartir, animar i socórrer. Amb la màxima cura perquè no sofreixin, com ens diu sant Benet. Atendre al malalt com el bon samarità (Cf. Lc 10,33), suportar la malaltia amb la paciència de Job (Cf. Jb 42,2), donar gràcies al Senyor per la millora en la salut com el samarità agraït per la guarició de la lepra (Cf. Lc 17,16) i sempre confiats en la resurrecció com Marta vora el sepulcre de Llàtzer (Cf. Jn 11,27).

En paraules del Papa Benet: «Sant Bernat afirma: «Déu no pot patir, però pot compadir.» Déu, la Veritat i l’Amor en persona, va voler patir per nosaltres i amb nosaltres; es va fer home per a poder com-patir amb l’home, de manera real, en carn i sang. En cada patiment humà hi ha d’entrada algú que comparteix el sofriment i dóna suport; en cada sofriment es difon la consolació, la consolació de l’amor partícip de Déu per a fer sorgir l’estel de l’esperança (cf. Spe salvi, 39).» (Missatge del Papa Benet XVI amb motiu de la XIX Jornada Mundial del Malalt, 11 de febrer de 2011).