De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han
de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin
en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un
volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums
s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o
dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es
dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona
sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit
per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així
-Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava,
que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres
escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a
hores indegudes. 22
El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan
posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós
que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a
fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls
ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la
feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de
tenir en consideració llur feblesa.
Comentari
de l’abat Octavi Vilà
Sant Benet creu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una
observança quaresmal; malgrat això ens sap dèbils i sap que aquest objectiu no
és fàcil d’assolir per això disposa que al menys durant la quaresma seguim un
horari determinat tot i que aquest hauria de ser el ritme de la nostra vida al
llarg de l’any. Què
ens impedeix de seguir-ho aquest ritme? La peresa, la negligència i en algun
cas la mateixa feblesa, ens diu sant Benet. La peresa no és una bona
consellera, ni una bona companya de camí, perquè ens barra el pas vers l’acompliment
de les nostres obligacions. Però parlar de la lectura, la pregària o el treball
com una obligació capaç de generar peresa, és en certa manera pervertir-ne el
concepte; venim al monestir cridats per Déu, certs d’haver-hi estat cridats per
Déu i a aquesta crida no hi hem respost pas de malgrat sinó amb joia; per tant
quan sorgeix la temptació de la peresa o la de la negligència, alguna cosa ha
fallat en el nostre mateix procés vocacional, tenim la vocació malalta.
Potser la causa sigui que vivim la nostra jornada, el nostre dia a dia, amb
monotonia; aleshores segurament ens cal mirar si dediquem el temps que cal al
contacte amb la Paraula, si durant aquest temps que hi dediquem ens deixem
amarar per l’Esperit, si deixem a Déu que ens parli o si bé li tanquem l’oïda
convençuts de que no ens cal escoltar-lo, de que ja sabem prou i no l’hem de
menester. Aquesta peresa espiritual unida a una certa autosuficiència pot
acabar per perjudicar, i molt, la nostra vocació i la nostra vida no ja de
monjos, sinó també la de creients. Però per sant Benet encara hi ha alguna cosa
pitjor que aquesta peresa i aquesta negligència espiritual i és destorbar als
altres, impedir als germans de complir i impedir que els aprofiti la lectura.
De fet això ho fem quan per exemple parlem, de manera banal i totalment
evitable, al claustre, al refetor, al cor o després de Completes; caiem i, el
que per sant Benet és encara pitjor, fem caure als altres, esdevenim així pedra
d’ensopec, causa de distracció. No és que la falta sigui en si mateixa greu,
tot i que és certament una falta, però quan hi fem participar als altres
adquireix una certa connotació malèvola, tot i que segurament ho fem de manera
inconscient. D’alguna manera ens servim dels altres per als nostres propòsits o
per justificar les nostres faltes i mancances personals; la qual cosa ens
hauria de portar a reflexionar també sobre el nivell de la nostra humilitat, no
sigui que ens perdem aquella gran recompensa i caritat de la qual ens parla
sant Benet a la Regla, la vida eterna.
La humilitat, per a sant Benet es mostra en l’atenció, en l’obediència i en el
servei, que són tres elements claus de la vida comunitària, ja que tota la vida
monàstica és una escola de servei, on no podem disposar ni del propi cos. Som i
hem de ser servidors de Jesucrist en els germans, tenint sempre al Senyor com a
model. Això no significa no tenir en compte la feblesa, però no com un pretext
per a fugir del deure i caure en la falta, sinó com una raó per a demanar i
rebre ajuda. Sant Agustí ho descriu dient: «Feble és aquell de qui es tem que
pot sucumbir quan la temptació l’assetja; malalt, en canvi, és aquell que es
troba dominat per alguna passió, i es veu impedit d’acostar-se a Déu i d’acceptar
el jou de Crist» (Sermó sobre els pastors). També la mateixa Regla ens diu
en el capítol 34: «No volem dir amb això que es faci accepció de persones, Déu
no ho vulgui, sinó que es tingui consideració amb les febleses.» (RB 34,2)
L’obediència als preceptes de la Regla és la pedra de toc de la humilitat; o en
expressió de sant Jeroni «la forma privilegiada de la humilitat». Certament, el
seu enemic és l’orgull, però l’obediència que ens proposa sant Benet no és
frustrant sinó alliberadora. (Cf. El servei de l’autoritat i l’obediència
5). No és una obediència per un interès ben calculat, sinó aquella que neix de
la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat
per al compliment. L’obediència a Déu és un camí de creixement, i en
conseqüència de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o
una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix la
nostra personalitat, sinó que fomenta la dignitat humana. Al mateix temps,
també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza
lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist, aquell que en la seva
Passió arribà a lliurar-se ell mateix, perquè estava segur que així era fidel a
la voluntat del Pare, com recorda sant Bernat: «el que va agradar no va ser la
mort, sinó la voluntat de qui moria lliurement.» (Sant Bernat, Errors de
Pere Abelard, 8,21)
Complir els nostres deures no ha de ser una excepció, viure tothora responent a
una observança quaresmal, hauria de ser la nostra norma de conducta habitual,
perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si
aquesta setmana he fet tal o tal altra cosa, tinc per tant ben merescut no fer
això o l’altre. Però no hem d’oblidar mai que hem vingut a servir i no a ser
servits, perquè el nostre model és Crist, i no uns altres possibles models de
la societat en què vivim. Viure per a Déu es fa realitat en les petites coses
de la vida, sobretot en les que ens costen una mica més de perseverar. En
paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència
els nostres deures, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos
personals. Davant la temptació de pensar que la santedat està reservada
solament per als que tenen la possibilitat de prendre distància de les
ocupacions ordinàries, i que la santedat és tancar els ulls i posar cara de
sant, cal més aviat pensar que ens santifiquem fent el que cal fer, quan toca
fer-ho. La santedat certament ens la dona Déu, nosaltres tant sols hi podem
ajudar vivint la nostra vocació amb amor i oferint el nostre propi testimoniatge
cristià en les ocupacions de cada dia, en la simplicitat del dia a dia. I
la santedat defuig especialment la peresa i la negligència o al menys intenta
defugir-la.
diumenge, 28 de maig del 2023
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada