EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Sant Benet creu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal; malgrat això ens sap dèbils i sap que aquest objectiu no és fàcil d’assolir per això disposa que al menys durant la quaresma seguim un horari determinat tot i que aquest hauria de ser el ritme de la nostra vida al llarg de l’any. Què ens impedeix de seguir-ho aquest ritme? La peresa, la negligència i en algun cas la mateixa feblesa, ens diu sant Benet. La peresa no és una bona consellera, ni una bona companya de camí, perquè ens barra el pas vers l’acompliment de les nostres obligacions. Però parlar de la lectura, la pregària o el treball com una obligació capaç de generar peresa, és en certa manera pervertir-ne el concepte; venim al monestir cridats per Déu, certs d’haver-hi estat cridats per Déu i a aquesta crida no hi hem respost pas de malgrat sinó amb joia; per tant quan sorgeix la temptació de la peresa o la de la negligència, alguna cosa ha fallat en el nostre mateix procés vocacional, tenim la vocació malalta.

Potser la causa sigui que vivim la nostra jornada, el nostre dia a dia, amb monotonia; aleshores segurament ens cal mirar si dediquem el temps que cal al contacte amb la Paraula, si durant aquest temps que hi dediquem ens deixem amarar per l’Esperit, si deixem a Déu que ens parli o si bé li tanquem l’oïda convençuts de que no ens cal escoltar-lo, de que ja sabem prou i no l’hem de menester. Aquesta peresa espiritual unida a una certa autosuficiència pot acabar per perjudicar, i molt, la nostra vocació i la nostra vida no ja de monjos, sinó també la de creients. Però per sant Benet encara hi ha alguna cosa pitjor que aquesta peresa i aquesta negligència espiritual i és destorbar als altres, impedir als germans de complir i impedir que els aprofiti la lectura. De fet això ho fem quan per exemple parlem, de manera banal i totalment evitable, al claustre, al refetor, al cor o després de Completes; caiem i, el que per sant Benet és encara pitjor, fem caure als altres, esdevenim així pedra d’ensopec, causa de distracció. No és que la falta sigui en si mateixa greu, tot i que és certament una falta, però quan hi fem participar als altres adquireix una certa connotació malèvola, tot i que segurament ho fem de manera inconscient. D’alguna manera ens servim dels altres per als nostres propòsits o per justificar les nostres faltes i mancances personals; la qual cosa ens hauria de portar a reflexionar també sobre el nivell de la nostra humilitat, no sigui que ens perdem aquella gran recompensa i caritat de la qual ens parla sant Benet a la Regla, la vida eterna.

La humilitat, per a sant Benet es mostra en l’atenció, en l’obediència i en el servei, que són tres elements claus de la vida comunitària, ja que tota la vida monàstica és una escola de servei, on no podem disposar ni del propi cos. Som i hem de ser servidors de Jesucrist en els germans, tenint sempre al Senyor com a model. Això no significa no tenir en compte la feblesa, però no com un pretext per a fugir del deure i caure en la falta, sinó com una raó per a demanar i rebre ajuda. Sant Agustí ho descriu dient: «Feble és aquell de qui es tem que pot sucumbir quan la temptació l’assetja; malalt, en canvi, és aquell que es troba dominat per alguna passió, i es veu impedit d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist» (Sermó sobre els pastors). També la mateixa Regla ens diu en el capítol 34: «No volem dir amb això que es faci accepció de persones, Déu no ho vulgui, sinó que es tingui consideració amb les febleses.» (RB 34,2)

L’obediència als preceptes de la Regla és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni «la forma privilegiada de la humilitat». Certament, el seu enemic és l’orgull, però l’obediència que ens proposa sant Benet no és frustrant sinó alliberadora. (Cf. El servei de l’autoritat i l’obediència 5). No és una obediència per un interès ben calculat, sinó aquella que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat per al compliment. L’obediència a Déu és un camí de creixement, i en conseqüència de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix la nostra personalitat, sinó que fomenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist, aquell que en la seva Passió arribà a lliurar-se ell mateix, perquè estava segur que així era fidel a la voluntat del Pare, com recorda sant Bernat: «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat de qui moria lliurement.» (Sant Bernat, Errors de Pere Abelard, 8,21)

Complir els nostres deures no ha de ser una excepció, viure tothora responent a una observança quaresmal, hauria de ser la nostra norma de conducta habitual, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal o tal altra cosa, tinc per tant ben merescut no fer això o l’altre. Però no hem d’oblidar mai que hem vingut a servir i no a ser servits, perquè el nostre model és Crist, i no uns altres possibles models de la societat en què vivim. Viure per a Déu es fa realitat en les petites coses de la vida, sobretot en les que ens costen una mica més de perseverar. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència els nostres deures, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals. Davant la temptació de pensar que la santedat està reservada solament per als que tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, i que la santedat és tancar els ulls i posar cara de sant, cal més aviat pensar que ens santifiquem fent el que cal fer, quan toca fer-ho. La santedat certament ens la dona Déu, nosaltres tant sols hi podem ajudar vivint la nostra vocació amb amor i oferint el nostre propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia, en la simplicitat del dia a dia. I la santedat defuig especialment la peresa i la negligència o al menys intenta defugir-la.