EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que “es donava a cadascú segons el que li calia”. 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Anselm Grün que l’espiritualitat de la Regla toca de peus a terra, de la mateixa manera que l’espiritualitat dels Pares del Desert, font de la que beu sant Benet, té un enfoc pràctic i s’exerceix mitjançant actes concrets. Per a l’espiritualitat benedictina desenvolupa un paper molt important el control de la realitat, és a dir que la realitat ha de mostrar si l’espiritualitat és vertadera, si s’ajusta a l’esperit del Crist o s’acontenta amb meres consideracions pietoses. (Ejercicios benedictinos). Sens dubte que un tema ben concret on es mostra si l’espiritualitat de la Regla la vivim de cor o tant sols en una pura aparença és aquest de posseir, fent referència a això que sant Benet anomena com un vici que cal que sigui extirpat de soca-rel. Tenim una tendència natural a posseir, a sentir determinades coses com a pròpies i aquesta realitat enrareix a vegades la nostra vida de monjos. Sant Benet és ben conscient d’aquesta nostra feble naturalesa i ens dona determinats consells per a ajudar-nos-hi en aquest camí del deseiximent de les coses materials. Aquest deseiximent no ha de significar en cap cas menyspreu de res, perquè a vegades correm el risc de que si ens donen tot el que ens cal arribem a no donar-li importància i podem fer-ne un mal ús del vestit, del calçat, de les eines o dels mateixos immobles.

Sant Benet tracta també al capítol 32 de la Regla de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol mena d’objectes del monestir, fins i tot defineix com han de ser els germans a qui l’abat els encomana aquests objectes: amb una vida i uns costums dels quals hom pugui refiar-se, capaços de guardar-ho i recollir-ho i sinó ho fan així i tracten les coses amb deixadesa o malament han de ser renyats i fins i tot sotmesos a la disciplina regular (cf. RB 32,1). Al cap i a la fi tots hem de seguir el consell que sant Benet dona al majordom «mirar tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar» (RB 31,10).

Hi havia un vell costum als monestirs que era considerar les coses ad usum, és a dir que les emprem però no són pas nostres sinó de tota la comunitat. Aquesta idea sant Benet ens la presenta per exemple quan ens parla dels setmaners de la cuina i ens diu que retornin al majordom nets i en bon estat els atuells del seu ofici (cf. RB 25,10); o en aquest mateix capítol, que ens surt avui al pas, quan estableix que els qui van de viatge prenguin femorals del vestuari i els hi retornin rentats en tornar o que quan marxen del monestir usin unes túniques o unes cogulles una mica millors que les que solen portar amb la condició de que les retornin al vestuari en tornar. Què ens impedeix de mirar-los els vestits o altres objectes com a vasos sagrats? Què ens mou a ambicionar coses o a envejar les tenen els altres? Ens hi empeny aquella inclinació de la naturalesa humana cap al pecat, la propensió natural dels éssers humans a obrar malament, la insubordinació dels desitjos a la raó; ja que mentre que la raó cerca a Déu; els desitjos, en insubordinar-se, s’oposen a aquesta raó que busca a Déu. Això s’anomena concupiscència que és allò que ens fa tendir a preferir el que ens és plaent i a evadir-nos o mirar d’evadir-nos del més exigent o dolorós. I aquest concepte, concupiscència, a tots ens sona a hores d’ara perquè sant Joan Pau II al llarg de les seves primeres catequesis com a Papa el va tractar abastament centrat en la teologia del cos; però de fet la concupiscència és a l’origen i abasta tots els set pecats capitals i també el de l’avarícia contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la generositat. Aquesta generositat ens la planteja sant Benet aconsellant-nos a no fer del color o la tosquedat del vestit un problema sinó que mirem d’acontentar-nos amb el que es pot trobar a la regió on vivim i es pot adquirir a més bon preu.

Cert també que aquesta recomanació va portar a viure a algunes comunitats l’esperit del Concili Vaticà II d’una manera una mica esbiaixada. Escriu respecte al tema del vestit Joan Chittister analitzant l’aplicació del Concili o millor dit una certa interpretació del Concili: «Els arguments per tal de ser una “presència encarnada” en la societat, per estar immerses en la vida en lloc de retirades d’ella, feia sorgir problemes que res tenien a veure amb la teologia. Germanes que havien estat en comunitat durant anys, que no s’havien pentinat o arreglat el cabell durant dècades i ni tant sols havien escollit uns mitjons des de que tenien quinze anys, van tenir que elegir vestits i a més que aquests els escaiguessin. Les que tenien família, mares o germanes de sang que les ajudaven, eren les més afortunades. Altres es trobaven totalment perdudes, incòmodes i despullades de la seva dignitat. Quedaven soles, confoses per la nova teologia que empenyia a abandonar la roba que havia estat vigent durant segles.» (Tal com érem, p. 172).

Cal dir que de fet el Decret Perfectae caritatits sobre l’adequada renovació de la vida religiosa el que deia era: «L’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre al mateix temps que decent, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat.» (PC, 17) Però aquí al marge de l’anècdota ens sorgeix una reflexió sobre quelcom també important, que és la possibilitat de recórrer, alguns, a la família o a les amistats per a obtenir allò material que no poden obtenir en la comunitat, sigui roba, estris o una abrigall o una flassada com ens diu sant Benet. Això crea al cap i a la fi una divisió, una fractura social que no és gens bona de potenciar. Certament per origen, per la vida que ha portat cadascú abans d’entrar al monestir hi ha qui ha tingut de tot i qui ha patit estretors i això es pot traduir en la vida comunitària en recórrer a la família o als amics per seguir tenint o per de vell nou tenir de tot, de tot el que ens abelleix més enllà del necessari. A tots ens venen al cap casos concrets de monjos que demanaven o demanen als coneguts del monestir coses concretes, en general no pas necessàries sinó fruit moltes vegades del caprici.

En aquest punt a part de lluitar contra la nostra concupiscència hi ha d’haver l’aplicació del que ens diu sant Benet, és a dir donar a cadascú segons les seves necessitats i recalca ell mateix que la necessitat ve dels febles i la mala voluntat de posseir dels envejosos. I és que sant Benet ens parla també d’un altre pecat capital, ben relacionat o podríem dir que moltes vegades causant de l’avarícia, que és l’enveja contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la caritat. L’enveja mou una gran part de la nostra societat, en certa manera elements que per si mateixos poden ser bons, com ara la publicitat, també poden generar enveges; voldríem ser com aquell que ens mostren els mitjans o tenir el que ells tenen i no tenim present que o bé són ficció o bé allò que posseeixen no els dona pas la felicitat i fins i tot segurament els hi impedeix de ser feliços. Conèixer a vegades ens crea necessitat, en general no ens cal allò que no coneixem i si en temps de sant Benet això es limitava a crear la mala voluntat dels envejosos dins de la comunitat en veure el que se’ls havia donat als febles; ara amb les facilitats de comunicació poden caure en l’espiral del consumisme i caure també en la temptació de demanar a aquells i de trucar a les portes on no hauríem de trucar per demanar. Sant Benet ens ha dit en el capítol precedent que no ens està permès d’acceptar o donar res sense permís del superior, fins i tot si ve dels familiars. Per evitar el risc de caure en la temptació de demanar, cal que per exemple el cellerer doni el que sigui necessari i no posi únicament l’accent en la pràctica d’aquella dita castellana de que «ante el vicio de pedir, está la virtud de no dar» que es tradueix en català per «contra el vici de demanar, la virtut de no donar.» Demanar el necessari no és vici, negar el que cal no és virtut. Però ens cal tenir present sempre allò que ens diu sant Benet al capítol 34: «que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració.» (RB 34,3-6). Així potser practicarem aquesta espiritualitat de peus a terra, pràctica sobre la que reflexionava Anselm Grün, evitant allò de superflu que cal suprimir i alhora tenint totes les coses necessàries.