ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu la germana benedictina Michaela Puzicha que la presència de preveres en les comunitats monàstiques no és en absolut evident perquè el monaquisme neix i es desenvolupa com un moviment laic (Commentaire de la Règle de saint Benoît). La major part dels comentaris de la Regla de sant Benet estan escrits per monjos casi sempre preveres, segurament aquesta raó els condicioni en comentar aquest capítol perquè d’una manera o altra seria per a ells molt difícil de raonar que sacerdoci i monaquisme no van de la mà, tot i que això no vol dir que siguin contradictoris. Hi ha qui és cridat a la vida monàstica i qui és cridat a la vida sacerdotal, com qui és cridat a la vida matrimonial; per tant aquí hi pot haver més un cert conflicte de vocacions o de prioritat de vocacions que una contradicció. Qui entra al monestir hi entra per a fer-se monjo, això al capítol sobre l’admissió dels germans sant Benet ho deixa molt clar, i dins de la comunitat pot ser cridat a un servei o a un altre; som cridats a servir, no pas a servir-nos-en. No és per tant el sacerdoci en la vida monàstica un grau, per molt que al llarg dels segles quedés així establert provocant al cap i a la fi una divisió, una fractura entre monjos de primera, que serien els preveres, i monjos de segona, que serien els no preveres; entre pares i germans com s’ha dit simplificant; una divisió que va subsistir fins al Concili Vaticà II. En algunes comunitats encara perdura, en la nostra segurament també ha existit, una certa frustració d’aquells a qui es va impedir l’accés al sacerdoci o al diaconat, que pel cas ve a ser el mateix, impedint així a alguns monjos concrets d’assumir determinades responsabilitats.

El Decret Perfectae caritatis del Concili Vaticà II ens diu que: «El Sagrat Concili declara que res obsta al fet que en els Instituts de Germans, romanent invariada la seva naturalesa laical, alguns dels seus membres, en virtut d’una disposició del Capítol General, i per a atendre les necessitats del ministeri sacerdotal, en les seves pròpies cases rebin les sagrades ordres.» (PC, 10). Tot i això no deixa de ser aquest un tema d’actualitat ja que recentment el Papa Francesc, mitjançant un rescripte de 18 de maig de 2022, va derogar el cànon 588 § 2 del Codi de dret canònic i establí que es faculta al Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica d’autoritzar, discrecionalment i en casos individuals, als membres no clergues perquè pugui conferir-se’ls l’ofici de Superior major en els Instituts religiosos clericals de dret pontifici i en les Societats clericals de vida apostòlica de dret pontifici de l’Església llatina i dependents d’aquesta; sempre però que el Dicasteri tingui reservat el dret d’avaluar el cas individualment i atengui les raons donades pel moderador suprem o pel Capítol general de l’orde, institut o societat. Aquesta nova situació no va ser tractada per exemple al darrer Capítol General del nostre Orde i caldria saber com afecta al caràcter clerical del mateix, perquè per exemple pot obrir un dia la porta a tenir una Abadesa General, si així ho establessin les Constitucions de l’Orde i així ho confirmés el Dicasteri en el cas concret. Però més enllà de la possibilitat, la filosofia que hi ha al darrera d’aquest rescripte del Papa Francesc, que no oblidem que ve de la Companyia de Jesús on hi ha aquesta divisió entre membres preveres i no preveres, es la priorització de la vocació a la vida religiosa en la línia del que diu Perfectae caritatis: «La vida religiosa laical, tant d’homes com de dones, constitueix un estat complet en si mateix de professió dels consells evangèlics.» (PC, 10).

Sembla doncs que sant Benet tot això ja ho tenia present, com així mateix ho tenen present les nostres Constitucions que sols determinen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis, no pas per cap altra responsabilitat, en la línia del darrer Concili que parla de rebre les sagrades ordres per tal d’atendre les necessitats del ministeri sacerdotal, en les pròpies comunitats. (Cf. PC, 10). El que en cap cas sembla plaure a sant Benet és un monjo prevere enorgullit i vanagloriós, cregut i cert de que a causa del sacerdoci no està obligat a l’observança regular, i creient-ho es manifesti oblidadís de l’obediència, i cerqui d’ocupar un lloc per damunt del que li toca per la seva entrada al monestir, ja sigui físicament al cor o al refetor, com moralment. El monjo ordenat de prevere ha d’evitar el pretext del sacerdoci i avançar més i més cap a Déu, escriu sant Benet. És curiosa aquesta traducció en català de la paraula llatina occasione per “pretext”, però que està en la línia del que acaba determinant sant Benet per al infractor: ser jutjat no com a sacerdot sinó com a rebel, ser amonestat sovint si no es corregia i que quan les faltes són ja manifestes ser expulsat del monestir per la seva contumàcia. Sembla que un monjo ordenat de prevere pot arribar a ser rebel i contumaç en la falta, o així ho creu sant Benet i experiència a ell no era pas el que li mancava. També es curiós i ben simptomàtic el recurs al bisbe en cas de no esmenar-se de la seva vanaglòria i orgull el monjo sacerdot i al respecte destaca la germana Michaela Puzicha que és tracta d’una temptativa de desvetllar la consciència del prevere apel·lant a aquell qui l’ha ordenat. (Commentaire de la Règle de saint Benoît).

El sacerdoci pot comportar altres riscos com el que apunta Dom Dismas de Lassus, Prior de la Gran Cartoixa, quan escriu: «Fa falta tenir el coratge de reconèixer-ho: la paternitat espiritual i l’obertura del cor poden ser utilitzats de manera perversa per a convertir a una altra ànima en esclava.» (Los riesgos de la vida religiosa). Perquè evidentment el ministeri no concedeix la infal·libilitat i hom pot creure que en haver estat ordenat de prevere, en el cas de la vida monàstica quan l’abat ho ha desitjat o ho ha considerat oportú com escriu sant Benet, s’ha convertit el monjo ordenat en un starets, com el mateix Dom Dismas escriu referint-se a un cas concret, com podrien ser molts d’altres, tot dient: «el cas típic en la vida de la vida monàstica és la funció del mestre de novicis. El seu nomenament no fa del mestre de novicis un starets, sinó que sols se li reconeix la capacitat d’acompanyar als joves monjos en els seus primers anys.» (Los riesgos de la vida religiosa) I on escriu el Prior de la Gran Cartoixa —mestre de novicis— evidentment hi podríem escriure qualsevol altra responsabilitat dins d’una comunitat.

Per evitar riscos és molt important, fonamental, la formació i en aquesta línia l’abat general Maur Esteva deia al sínode de l’Orde de 2002: «De fet, no es poden promoure les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada sense profunds i sòlids fonaments teològics.» És també ben simptomàtic que aquest capítol de la Regla de sant Benet no tingui cap correspondència en la Regla del Mestre, com és bastant habitual que tingui; això és essencialment perquè la Regla del Mestre no preveu ni l’acolliment de preveres al monestir ni l’ordenació de monjos, insistint de manera ben clara en el caràcter absolutament laical del monaquisme, dissociant clarament la vocació monàstica del sagrament de l’ordre, com escriu la germana Michaela Puzicha (Commentaire de la Règle de saint Benoît).

Recordem que l’abat Maur Esteve dedicà la seva tesina de llicenciatura al Pontifici Ateneu de sant Anselm el curs 1968-1969 al tema de la discussió sobre la relació entre sacerdoci i vida monàstica en els escrits dels anys immediatament anteriors i els posteriors al Concili Vaticà II. Escrivia a modus de conclusió citant al P. Lafont: «Cal que els postulants prenguin posició d’indiferència en relació amb el sacerdoci fent-los veure que han d’aprofundir en la seva vocació de monjos deixant per a més tard pensar en el sacerdoci. Fins i tot acabada la formació han de viure com a monjos i comprendre millor la “doble vocació” de monjo-sacerdot.» (Sacerdoce claustral, a Studia Anselmiana, 42)